Salvador #PuigAntich

Al capdavall de l'inexorable oratge, arriben.
Les temudes hores bordes
de minuts encadenats
on cada segon esdevé
el darrer instant, impecable
i l´últim alè begut, accelerat.

Records retinguts d'una vida
privada de llibertat,
just allà on vas nàixer
per sobreviure des del primer plor
quan el món la benvinguda et va donar.

Llàgrimes prematures
brollen amb la saguera lluna
i em retorna la teva aposta:
No claudicar mai.

Pengen tristors seques
de l'arbre del davant
d'escorça fosca i també forta
on s'hi enfilen els desitjos
i les carícies a l'esquena
que no s'acaba mai,
vorejant la vida
acaronant la llum
abans de partir.

Ara si, un munt de fulles en blanc
han esborrat el futur i
al mirar-me les mans
on hi bullen inequívocs,
els teus ulls,
la teva mirada
que m'explica la victòria,
a cada cingle
que portarà el teu nom.

Desobediència intel·ligent #SomEscola perquè #SomPoble

El divendres passat gran part de la població ens aixecàrem esperitats del sofà, un cop l'informatiu va acabar amb la darrera notícia: el TSJC donava dos mesos a la Generalitat per aplicar el castellà a les escoles catalanes com a llengua vehicular, pretenent així, que ambdues llengües tinguin el mateix tractament a l'hora d’impartir matèries als centres educatius del Principat. Diferents veus s'han sumat, sobretot via Internet, demostrant què és possible l'aixecament popular si ens toquen dos aspectes imprescindibles per a ser poble; la llengua i l'escola .

Aleshores depèn de com bufin els vents, si ens inunda un ventada de ponent, seca i carregada després d'haver travessat la península, la nostra feina serà feixuga, però la consciència haurà ser la de mantenir-nos ferms per defensar la nostra Escola, que és i ha de ser la pública, la catalana i la del Poble. Tant si les amenaces fan fum o no, les cendres del foc ens han de servir per no distreure'ns, pensant que ja ho tenim tot fet. Anomenar d'èxit la política d'immersió lingüística em sembla desproporcionat i denota poc respecte i falta de sinceritat. Hem de treballar en equip; des de les docents, passant pels alumnes i famílies, fins a les facultats de formació del professorat, per tal de fer-nos una autoavaluació transparent i sincera, tenint en compte que al llarg de tota la cadena d'engranatge educatiu hi trobem diferents senyals que ens alerten del risc de patir una davallada significativa en l'ús i, sobretot, del mal ús del català.

Fins i tot el gos pigall, instruït per conduir les persones cegues, desacata les ordres i es rebel·la contra l’usuari, que el porta i no hi veu, perquè té la capacitat de decidir davant el perill quina és la millor opció. I d’aquesta reacció se’n diu desobediència intel·ligent. Actitud que hem de tenir clara davant d’aquest atac lingüístic què, mitjançant l’educació, no pot tenir més objectiu que debilitar-nos com a Poble.

Educar és un conjunt de diferents factors i, ara més que mai, fer de Mestra implica una ideologia i una actitud, una predisposició i un inconformisme; i, al mateix temps, unes bones dosis d'empatia, humilitat, tolerància i solidaritat. I aquesta és la nostra herència avui, la de prendre consciència i fer reviscolar la llengua arreu dels Països Catalans, apostant per la pública, perquè és la del Poble. I seguir construint un model d’aprenentatge capaç de fer créixer noves generacions compromeses amb el món i la seva Terra. Quan l'educació és la base per canviar la societat, l'escola ho ha de reflectir integrant tots aquells elements d'aquesta, per tal que els aprenentatges promoguin el desenvolupament individual i alhora el col·lectiu. Els i les alumnes han de poder aprendre en un entorn real i on, mitjançant les pràctiques educatives, s'hi enforteixin els pilars més bàsics, recuperant l'esperit crític i revolucionari.

Maria Freixas i Alió

publicat a l'Accent 209

marcir per poder progressar

Progressar, al diccionari surt com a sinònim de florir i ben bé després de veure el documental per avançat, la qual cosa agraeixo enormement, retenc dues paraules pel que fa a l'àmbit més personal: marcir i normalitzar.

A voltes necessites temps, distància i paraules d'algú que ni coneixes per adonar-te'n de quin és el teu procés vital i poder posar noms al que estàs sentint. Ahir vaig obrir la carpeta del viatge a palestina que havia deixat sense voler pràcticament tancada en pany i clau. Si és cert que a un nivell més ideològic i militant no he deixat palestina enrere ja q segueixo fent la meva feina voluntària sense aturades, ja que els articles i projectes entre d'altres activitats s'han de seguir fent quan la solidaritat forma part de la teva vida. Llavors el que em restava mig-amagat semi-inconscientment era la part més intima, la que configura les emocions i els sentiments. L'estiu passat un equip de TV3 em va  acompanyar a Palestina en el que era el 4t cop en 5 anys que hi anava( vaig descansar un estiu per passar-me'l treballant-remuneradament). Doncs això, que per quarta vegada en poc temps i en un viatge de 3 mesos vaig realitzar un projecte personal que havia somniat en repetides vegades. Suposo que el fet de pensar que podem amb tot i haver estat tantes hores sola em va costar gestionar el que estava visquen. Em va xocar i colpir que jo amb poc temps fos capaç de normalitzar i interioritzar l'estat d'ocupació que viu el poble palestí i adonar-me'n no ha estat cosa fàcil. Per altra banda, tot el mal que estan fent les ONG'S ( no totes eh) m'han fet repensar la utilitat i el significat de tot procés de solidaritat, inclosa la feina que estem fent a la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i per últim, la necessitat de fugir corrents - tornar i pensar en no tornar em van entristir profundament ja que durant anys hi he anat i re-anat amb piles inacabables d'estar a primera línia. I quan em vaig veure, i escoltar la resta d'intervencions, la paraula per part d'un d'ells: "Marcir" em va sacsejar ben endins perquè era ben bé això que m'estava passant, m'estava marcint per dins i haver trobat la paraula i el seu significat a un estat permanent de rebuig a explicar què havia fet a palestina ha estat com un respir de " ara ho entenc millor". Segurament això no venia d'aquest viatge sinó de cada un d'ells en el quals anava acumulant sensacions vàries de tristesa, impotència i ràbia. Però clar, les altres vegades quan tornava de palestina els ulls em brillaven en explicar repetidament tot el que havia vist i sentit, inclús quan els soldats israelians van assassinar , en el primer viatge post-intifada, un nen de Jenin de 9 anys d'un tret a la boca, jo vaig veure com ocupaven la seva casa. o també quan els soldats jugaven a fer veure que em disparaven a mi i a la meva amiga Irene. entre d'altres mil situacions d'injustícia compartida no dubtava en explicar-ho una vegada rere l'altra. Però aquest cop se'm van acabar les piles i la saturació va poder amb mi. inclús em vaig bloquejar abans de tornar i com a conseqüència vaig deixar d'escoltar i mirar des de dins.....

solidaritat de base

Amb els peus en remull d'un any que es preveu dur. Vivint moments de capitalisme en el seu màxim estat pur, i que sens dubte esdevindrà en intentar fer-nos desaparèixer no només com a classe o com a poble. Hem d'estar alerta i ser conscients de que també poden evaporar la nostra condició de persones. La tempesta ja fa temps que ha començat i hem d'estar preparats per la riuada, per tal de que no se'ns emporti la liquidesa. Sí, la liquidesa que descriu Bauman, la que comporta viure en una societat occidental-capitalista i que mitjançant el bombardeig mediàtic-propagandístic intenta llevar-nos els valors propis de la nostra condició d'éssers humans. Quan els mitjans de comunicació es dediquen a repetir les encícliques dels grups de poder, la societat va entrant en un estat de letargia estèril.

Parlo de la solidesa en totes les seues expressions; la solidesa de les paraules i la dels sentiments, la solidesa de les relacions per fer front a les connexions, la solidesa d'un mateix per mantenir-se ferm al control del pensament únic, la solidesa col·lectiva que sense la solidaritat de base no té sentit: solidaritat entre pobles però també entre germanes, apropiació de les precarietats individuals com a col·lectives (recordant que no és la crisi sinó el capitalisme) recuperant el valor per a tot allò no material com a essència del nostre aprenentatge quotidià. Perquè malgrat ens estiguin prenent el futur hem d'apostar pel present, el dia a dia no ens el traurà ningú.

Si fem una ullada a Chomsky quan diu que "La solidaritat internacional podrà agafar formes noves i més constructives a mesura que la gran majoria dels habitants del món arribi a comprendre que els seus interessos són aproximadament els mateixos i que són defensables si s´actua conjuntament", penso que tendim molt fàcilment, quan parlem d'internacionalisme, a parlar amb propietat fent-hi explícit els valors que l'acompanyen com; la solidaritat, l'amor, l'amistat, la companyonia, entre d'altres. Però la solidaritat a petita, que no més senzilla, escala passa per interioritzar la col·lectivització de les crisis econòmiques individuals ja que són un problema global, i l'eradicació de la precarietat laboral actual passa per lluitar plegats. Fer front al capitalisme mitjançant manifestacions, cooperatives, vagues etc. en contextos d'assemblees de barris o organitzacions no haurien de ser incompatibles, al revés, amb ser sensibles per ajudar i canviar en el nostre entorn més quotidià.

Com els Castells hem de fer pinya per arribar ben amunt i aconseguir les nostres fites com a Poble, un poble basat en la solidaritat compartida. Vivim temps de precarietat tangible a conseqüència del capitalisme financer i especulador. El mercat laboral trontolla més que mai i representa cada vegada menys el pilar inamovible que abans ens podia aportar la seguretat per poder-nos realitzar en la resta de facetes de la nostra vida i així desenvolupar-nos socialment i individual. La intangibilitat és el pa de cada dia, tot esdevé líquid i la seguretat s'escola entre les mans.

La solidaritat entre lluites populars, les de casa o d'arreu del món no poden anar desconnectades de la solidaritat de base, no aquella que ens fa senzillament ser, sinó aquella que ens fa ser persones, cuidar-nos per fer-nos més fortes. Recordeu que el futur havia de ser nostre: Anem a expulsar-nos les individualitats líquides del damunt i apostem d'una vegada per la lluita col·lectiva, interioritzant les precarietats dels altres com un problema global que cal combatre, i aquest es diu Capitalisme! I si el Che deia que la solidaritat és la tendresa dels pobles, jo hi afegeixo que també ho és la de cadascun de nosaltres.

article publicat a l'accent núm. 196

Ironies de la vida

Tot i no anar a treballar, la Irene i jo ens havíem llevat a primera hora. Mentrestant fèiem una ullada a les notícies preparàvem els entrepans de truita per a l'hora de dinar. L'objectiu era seguir la Jornada de vaga general de la manera més coherent possible, tot i que sempre costa i la tornada al Carmel la faríem amb metro. L'endemà d'haver vist que el dia de lluita va anar millor del que ens pensàvem, vaig revisar la premsa en els seus diversos formats. Una vegada més, jo com moltes, ens enfadàvem per la poca humilitat d'aquests. Si, humilitat seria la paraula clau, el valor de ser sincer i responsable amb la tasca de periodista. Està clar que si no hi ha disturbis no existim però llavors passem a ser violents anti-sistema. El més curiós de tot és que quan succeeix quelcom similar en un altre país els mateixos periodistes no tenen cap problema en parlar d'estats repressors i manifestants que lluiten i protesten , o que fins i tot, emulen les revoltes passades.

El futur més proper

Amb les butxaques mig plenes d'il.lusions, hi balla alguna decepció llunyana que ni tan sols té nom propi perquè es difumina al fons dels sentiments. Just allà, on s'hi barregen projectes i esperances, és on també s'hi esborren les nits i els dies que vam protagonitzar, i algun projecte recent en queda fora de joc del que ha de venir, el partit que estem a punt de començar. A voltes sorgeixen senyals, això si petitones i efímeres de que tot plegat encara cou. M'apropio la reflexió però, que prefereixo aquest petit sospir de ressentiment que oblidar tot plegat. Com la música, els fets ocorreguts siguin els que siguin, formen part de nosaltres. Ja ho diu la pedagogia sistèmica, som el que ens envolta, i tot, absolutament tot, forma part de nosaltres.

Arribats al 2011 diferents "reptes" se'm passen pel cap. Hi ha els tòpics típics com el deixar de fumar, anar al gimnàs o aprendre anglès. Però n'hi ha d'altres que potser ho semblaran més de tòpics, tot i així, pesada com sóc vaig a remarcar-los una vegada més. Vivim moments de Capitalisme en el seu màxim estat pur, que esdevindrà en intentar fer-nos desaparèixer no només com a classe o com a poble sinó també com a persones. La tempesta ja fa temps que ha començat i hem d'estar preparats per la riuada, perquè no se'ns emporti la liquidesa ( sisplau llegiu a Bauman!!) Si, la liquidesa que comporta viure en una societat occidental-capitalista i que mitjançant el bombardeig mediàtic-propagandístic intenta llevar-nos els valors propis de la nostra condició de persones. Parlo de la solidesa en totes les seues expressions; la solidesa de les paraules i la dels sentiments, la solidesa de les relacions per fer front a les connexions, la solidesa d'un mateix per mantenir-se ferm al control del pensament únic, la solides col.lectiva que sense la Solidaritat de Base no té sentit: solidaritat entre pobles però també entre germanes, apropiació de les precarietats individuals com a col..lectives ( recordant que no és la crisi sinó el capitalisme) recuperant el valor per tot allò no material com a essència del nostre aprenentatge quotidià. Perquè malgrat ens estiguin prenent el futur hem d'apostar pel present, el dia a dia no ens el traurà ningú.

de Palestina a Colòmbia

Fa uns mesos vaig participar com a Xarxa d'enllaç amb Palestina a dir la nostra sobre el moviment brigadista a Palestina, vaig compartir espai amb persones que havien estat a Colòmbia. Aquest espai d'intercanvi d'experiències va ésser el programa Latituds del canal 33. Tot i que Palestina i les meues aportacions són minses us en penjo el reportatge. Val a dir que les meues paraules sempre van tenir el punt de partida de la XEP i sobre el brigadisme pel qual apostem com a organització.

per altra banda, actualment a Colòmbia hi tinc un bon amic i com a gran persona que és hi està realitzant una tasca lloable i admirable, des d'aquí li envio grans abraçades i molts ànims a seguir endavant i no parar mai de teixir aquesta xarxa solidària carregada de tendresa i sentiment:

podeu visitar el bloc del Roger aquí

petites lluites quotidianes

"menys virtualitat i més tocar-se" això, entre d'altres coses, m'ha dit l'Àfrica quan he escrit un mail a 5 amigues via facebook informant de la meva desconnexió sense data de caducitat. Avui m'he llevat amb la necessitat imperiosa de tancar el facebook, i forma part d'un seguit de canvis que m'estic plantejant i que vénen donants, suposo, en moments importants de la vida. No sé si han estat els tres mesos a Palestina, patir directament la crisi econòmica, haver entrat a la trentena, alguna que altra mala experiència, o sobretot el fet d'estar envoltada de gent que et fa pensar i et porten a reflexionar constantment que és el que volem. No deixar de qüestionar-se perquè fem les coses i en quines sinergies ens hi volem veure implicats i en quines no hi volem participar, nedar contra corrent per fer front a la liquidesa d'aquesta societat capitalista, de la informació a l'instant, que és cada dia més intangible i com ja fa molt de temps ja va descriure Bauman "les relacions passen a ser connexions". En això vull fer èmfasi, perquè em preocupa molt. Ara que estem vivint canvis econòmics importants.

Pel que fa a les relacions primer hem de canviar les petites coses que ens atrapen i ens anul·len, i el facebook no ens enganyem, enganxa i és una pèrdua de temps. És que és aixó, intentar que les relacions no és mecanitzin no? cuidar-nos, perquè és l'únic que ens queda i el que realment depèn de nosaltres....els canvis s'acceleren i la incertesa esdevé inherent en la nostra personalitat, per què no fem que les relacions segueixin sent-ho? tot i que la virtualitat també et permet la facilitat per connectar-te amb gent que potser d'altra manera no seria possible i acaba resultant una manera més d'ajudar-se ( oi Queralt?) el Bansky va per tu. Anem a ballar sota la pluja!!!

quan l'ocupació esdevé un estat de l'ànima

Massimo Carlotto es definia a si mateix com un clandestí a l'atzar quan es va passar la vida fugint de la justícia italiana per haver format part de Luita continua. Carlotto, en el seu llibre autobiogràfic ens obre el seu cor i explica les infinites peripècies per tal de poder sobreviure en aquest món i flotar entre aigües anomenades Mínima expressió de la llibertat. Ell ho diu, que per molt que no estigués entre reixes, seguia oprimit i la clandestinitat esdevenia com el blues, un estat de l'anima.

Rellegint el llibre he pensat sovint amb Palestina, però lluny d'elucubracions intel·lectuals, anàlisis o estudis. Senzillament hi penso, penso en tot allò que hem vist al llarg d'aquest viatge. El que ens han explicat a cada visita, trobada o quan Joujou ens explicava que era ser palestí a les nits, amb els estels de Nablus per paraigües. Bé, potser hauria d'explicar que abans que arribessin els músics, jo ja portava dos mesos per terres palestines. I com d'altres companys de la Xarxa, ja coneixia aquest Poble.

Si heu seguit les aportacions dels músics en aquest bloc, haureu pogut copsar fins a quin punt la ocupació sionista forma part de la vida quotidiana de cada palestí i palestina. Jo no us en donaré més exemples, és evident el que està passant i arribats aquí, qui no es posicioni envers la solidaritat amb els febles i els ocupats, no té raó de definir-se com a ésser humà. És exasperant com a dia d'avui, a casa nostra, encara et trobes amb gent que dóna suport a l'estat d'Israel, i sense que la vermellor els esclati a la cara! I això resulta molt curiós quan veus que a les manifestacions que es duen a terme als territoris ocupats hi creix la presència israeliana.

Ja hem tornat a casa fa uns dies, a la nostra realitat, amb molta feina per endavant. I amb un projecte preciós que no seria possible sense la implicació de cada un dels músics que han participat enguany. Si hagués de definir com els he vist a Palestina, us diria que de la manera més humil han fet més gran l'escletxa de llum i esperança. La clivella de l'ànima ocupada que entre tots i totes hem de fer créixer, no oblidant i cridant fins que se'ns esguerri la veu.

Singu, Pau, ro, Guillamino, seguí, pere, Jmarc, Nadal, Arnau i Bolu. Mahmud Darwish va escriure:"Y escribimos nuestros nombres, piedra tras piedra..." vosaltres teniu les cançons!

va per vosaltres:

......

això s'acaba........

des de Palestina

a partir d'ara:

estic aquí

compte enrere

Ahir vam fer l'esperada presentació pública del documental "Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid" amb una bona acollida i moltes felicitacions varem aprofitar per retrobar-nos tota la tropa per veure'l junts i poder passar una estona agradable.

Ahir vaig tancar una etapa, he posat el punt i final a un any i mig de treballar en aquest projecte de la Brigada de Músics Catalans per Palestina on l'aprenentatge ha resultat ser molt enriquidor i emocionant, sobretot quan descobreixes que persones que ja coneixies encara et poden sorprendre més, positivament parlant clar! Potser ja farà més de 10 anys que conec al xavi, robert i ramos i gironès d'obrint pas i aquest projecte m'ha servit per conèixer-nos més i en un altre context, en Pau i el Nabil que els coneixia poquet, en Víctor que vam retrobar-nos després d'estudiar en la mateixa escola 15 anys enrera, en cesk...el meu estimat cosí. L'alex i la irene companys de lluita. Un grupet de persones a les quals admiro i que espero q no oblidin mai Palestina.

Doncs, avui que podria ser perfectament un dia zero, he buidat la paperera dels records mal interpretats i començo a dissenyar un nou disc dur amb nova memòria Lliure per tal de que demà comenci un nou dia, el primer dia d'una nova etapa. Me'n vaig poc temps però amb una rellevància personal important. Me'n vaig per aprendre molt i també per enterrar els fantasmes. Vaig a créixer ( que no en altura), a trobar a faltar la meva gent per saber fins on les estimo( per exemple a la sílvia fins a venus, a la eli fins a l'estrella del costat, a la irene fins a mart....i així anar fent.) i a les nits quan divisi la ciutat de Jerusalem des del mont de les oliveres giraré la vista amunt i us buscaré al cel per enviar-vos un petó ben gran.

Me'n vaig a Palestina....

4 de maig: Més ennllà del mur. Cançons contra l'Apartheid

Dimarts 4 de maig a l'Espai Jove La Fontana de Gràcia

Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid. Un documental sobre la primera Brigada de Músics Catalans a Palestina.

19 h. Presentació oficial del documental i de la revista Enderrock del mes de maig. Gratuït.
19:45 h. passi del documental. Gratuït.

21:30 h. concert de PAU ALABAJOS, CESK FREIXAS, NABIL i OBRINT PAS en acústic. 3 euros.

Organitza: Xarxa d'enllaç amb Palestina

Amb l'Enderrock de maig trobareu el DVD Més enllà del mur.

les entrades es poden comprar JA a la casa palestina (C/ Leopoldo Alas, 12)

"Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid" amb Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil Almanzour from lugaracogedor on Vimeo.

etapes

Que el trobo a faltar és una evidència, que és part de la meva feina també. Començar i acabar, aparèixer i desaparèixer. Participar d'un espai temporal de creixement d'un infant, que només és una petita part de del que esdevé una feina amb diferents fronts oberts. Ara en una altra escola, descobrint noves maneres de fer, sentir i estimar.

Hi ha trams que quan s'acaben et porten en un altre revolt en la mateixa direcció. A vegades però, hi ha camins que és millor deixar, oblidar.

Desenvolupament i aprenentatge: una qüestió de referents

(Publicat a l'Accent en el número 172)

Aquests dies penso en Chomsky i en la seva teoria sobre la capacitat innata que té l'ésser humà per adquirir una gramàtica, una llengua. Ja sigui una llengua oral o de signes, el que és necessari per poder desenvolupar un codi de comunicació són els referents, lingüístics en aquest cas. I és que el desenvolupament de tota persona també necessita de referents en d'altres àmbits, de la mateixa manera que no n'hi ha prou amb utilitzar un codi lingüístic amb un nadó perquè l'aprengui, sinó que hi ha d'altres aspectes relacionats amb les diferents competències comunicatives que si no s'ensenyen no s'aprenen i, fins i tot es poden arribar a transmetre comportaments lingüístics erronis.

La qüestió dels referents en l'aprenentatge escolar és quelcom preocupant i sense saber quin és el camí exacte per repensar les sinergies en que s'ha vist envoltada la nostra escola, la pública, intento parlar del canvi de direcció que podem començar a fer i sobretot del gest en el nostre radi d'acció, tot i que petit, important. Comentant les jornades laborals amb companys i companyes que ensenyen a primària i a secundària es podria destacar en primer lloc que el clima que es respira avui dia en moltes aules és el de "passa com puguis i mira si has cobrat la nòmina". Els referents educatius que Chomsky anomena al seu llibre La (des)educació, intel·lectuals i transmissors de les estructures de poder, queden a anys llum del panorama educatiu català, perquè, parlant clar, sembla ser que impera una majoria que dóna suport a la Llei del Mínim Esforç. Senzillament es va a classe a escalfar cadira, i no parlo dels i les alumnes. De totes maneres no pretenc fer una crítica destructiva. Al cap i a la fi, si el sistema educatiu català està carregat, malauradament, de mestres i professorat poc format i poc motivat, això deu ser sense dubte perquè ja interessa que sigui així. A l'escola que necessitem, els referents que actualment tenen la capacitat i la voluntat d'aportar un granet de sorra són els que vulguin i promoguin que l'escola pública sigui un model als altres àmbits de la societat. Un canvi que comporti la necessitat de viure en la justícia social, que parteix sense dubte d'una estructura educativa basada en els valors com la inclusió, on a banda dels agents protagonistes, com són els i les alumnes i el professorat, també hi interactuen les famílies i, de retruc, el context on es situa l'escola; el barri, el poble, la ciutat i el País.

La inclusió ha d'arribar a ser un mitjà o una manera d'entendre la quotidianitat enlloc d'un principi o una finalitat. Una llavor per així anar creant estructures socials de generacions conscients, crítiques amb el món i propulsores de la igualtat. Així doncs impregnem-nos de metodologia inclusiva, però no la que ens venen en els manuals oficials, sinó de la que ens portarà un canvi real en la nostra societat. Que no ens enganyin, l'escola inclusiva no existeix, tret d'algunes realitats que es compten amb els dits d'una mà. Perquè per una banda no es donen les condicions necessàries; i per l'altra, sembla ser que no hi ha la intenció de que això sigui possible, ja que l'àmbit educatiu inclusiu és aquell on els seus referents propicien que l'alumnat desenvolupi el sentit crític, pensi i analitzi.

I estem a dos mesos vista de les oposicions al cos de mestres de la Generalitat i se m'ha acudit comprar-me el temari pertinent a la biblioteca de la Diputació, per saber què s'hi cou. I quina és la meva sorpresa? Llegir-lo carregat de faltes i traduït literalment del castellà. De forma incorrectament, evidentment. Aquest és el meu referent per poder ser Mestra fixe? I els rumors avancen i prenen forma: oposicions en comptagotes, la borsa d'interinatge tancada i mestres a l'atur pendents dels nomenaments.

Mentrestant, a l'escola on treballo hi falten mestres.

objectius

En dies com els d'avui entenc que els objectius aconseguits sense esforç i patiment no resulten tan tangibles i necessaris com quan el que aconsegueixes ha estat fruit d'una llarga batalla sobretot amb una mateixa. No va ser abans perquè no havia de ser així, perquè ara hi crec fermament, més que mai en com he de fer les coses. Sinó no estaria treballant on sóc ara i no m'ompliria d'aprenentatges tan i tan necessaris que omplen la gran maleta de coneixements pràctics que tinc en aquest instant, i d'això en puc estar més que orgullosa.

Però en el fons no canvia res, potser només que certs organismes i responsables em mirin amb altres ulls i respecte, però res més perquè seguiré fent les meves notes en papers aparentment inconnexos i desfent les meves hores on el protagonista de la història no en sóc jo sinó els infants que mereixen que els i les professionals ens hi avesem.

D'altra banda també com en la vida laboral hi ha aspectes que requereixen de valentia i fermesa, ara necessito un temps per endreçar els meus pensaments.

L’atenció individualitzada no és el problema

(publicat a l'accent l'11 d'agost)

Culpar una suposada atenció individualitzada a primària, i dic suposada, de les dificultats d'aprenentatge que pateixen actualment els i les alumnes de secundària, em sembla ben bé una aberració. Però si aquest discurs apareix quan es parla de l'escola inclusiva i per boca de professorat jove, no puc evitar posar-me les mans al cap i intentar esbrinar en quin punt de l'engranatge educacional es desvirtuen els conceptes.

El disgust ve quan acabes analitzant que la mala educació s'ha convertit en quelcom cíclic, perquè afecta a cadascun dels nivells, retroalimentant-se així els errors per via d'una formació pobre, un enfocament mediocre i una inversió econòmica miserable, i que, malauradament, ja estan repercutint a massa generacions. Sí, és cert, els i les docents de secundària no estan equivocats i realment existeixen problemàtiques significatives (només ens hem de passejar per les aules per veure-ho) però la culpa no és de l'atenció individualitzada i menys encara de l'escola inclusiva.

En primer lloc hauríem de tenir clar què comporta una escola inclusiva i com s'hi emmarca l'atenció individualitzada. Inclusió és un salt qualitatiu en el sistema educatiu enfocat no tant sols a integrar totes les tipologies d'alumnes, sinó en estar preparada física i pedagògicament per tal de poder matricular alumnat amb necessitats educatives especials, ja provinguin d'aspectes físics, psíquics o socials. I alhora procurar que l'objectiu passi per la normalització contextual, per tal de poder viure la diferència com una font de riquesa i poder deixar enrere aspectes segregadors, que es potencien amb les escoles especialitzades o mitjançant la pedagogia tradicional.

Però per tal que aquesta escola sigui possible també ha d'anar acompanyada d'un canvi ideològic de les mestres: és necessari creure en metodologies a l'aula, com l'aprenentatge cooperatiu, dos mestres a l'aula, treballar els continguts mitjançant l'interès dels infants, però amb la capacitat motivacional que es requereix per tal que aquests canvis siguin significatius. En definitiva, enlloc d'anar donant continguts i sabers tancats que es contemplen en el currículum, la mestra ha d'estar formada per aconseguir que les seves alumnes es preguntin el per què, mitjançant l'interès, la motivació i la pròpia regulació de l'aprenentatge: aquest sempre serà individual i els materials i continguts han d'anar enfocats per què cada infant hi pugui accedir: han de ser oberts, flexibles i que s'adaptin a tots els nivells i estils d'aprenentatge.

I quines són les seves repercussions a secundària? Si l'atenció individualitzada a primària s'ha fet correctament i en sintonia amb la resta de metodologies que requereix una escola inclusiva, el professorat es trobarà amb alumnes motivades per estar a la classe i conscients que estan aprenent. Però també hem de ser conscients que amb això no n'hi ha prou, perquè a secundària hem de seguir treballant en la línia pedagògica enfocada cap a la inclusió.

Els temps de crisi en l'àmbit educatiu segueixen, i amb lleis com la LEC no ens acostem al model públic i de qualitat que necessitem. Es més: quan ja fa anys que a les facultats es formen les futures mestres en les teories de la inclusió com a fils conductors, aquestes encara estan per plasmar-se de manera pràctica a les escoles catalanes.

Maria Freixas

crae

“El desglaç consistia en deixar-se fer en les hores de llum, aquelles estones on ningú, excepte els desconeguts, podia escapar de la mirada permanent de qualsevol que passés per aquell indret. Tu, jo, ells, nosaltres, tots i totes íntimament lligats i conscientment exposats als judicis sense recursos ni al·legacions.

El desglaç també era incandescent i provocava desaparèixer sistèmicament del que es considerava normal i permès, però aquest destí no sempre era fruit de l’atzar però si sempre previsible . Tornar-se líquid lentament sense poder fer res més que deixar-se portar.

El desglaç s’endinsava en el buit, deixant enrera la solidesa que configura el ser, tu i els que vindran . I tot per acabar assenyalat amb el dit, condemnat al fracàs, perquè la societat no pot ni vol permetre qui és capaç d’apagar o encendre la llum tot sol.”

atzurs

“Despertà i es troba entre les boires, se li esdevenien paraules i imatges a un ritme desenfrenat, com fantasmes que la saludaven, perquè ja la coneixien. Es jurà acabar amb aquestes dinàmiques relacionals basades en l’esterilitat del gest i del moviment. Es va prometre aclucar les parpelles i pensar en la reunió de mig matí, ara encara era d’hora i es podria recuperar de la injusta ressaca....Sonà el despertador alertant de que tot estava per fer i la liquidesa tenia alguna cosa positiva, i era el poder individual de tornar a començar. Va tocar de peus a terra, ara si, va treure la pols de les sabates i s’espolsà els neguits de damunt de les espatlles. Enfilant el carrer va pensar en la M, i s’imaginava com es trobaria el seu cosset després de la vuitena operació, havia d’anar a l’hospital i fer-li un petonàs a la seva piratilla. Avui però el protagonisme se l’emportava el R, i entre abraçades de la multitud infantil el va veure allà assegut, davant d’un pantalla d’ordinador com si tot plegat no estigués passant....”

desfilant patrons

Pensava que el camell cremava, apartà la vista de la pantalla perquè la targeta del restaurant Palestí li feia reflex a la vista. El dibuix de color daurat contrastava anímicament amb el clima, massa dies de pluja i el vagueig s'anava apoderant de les extremitats inferiors que es negaven a col.laborar per tal de recollir la roba de l'estenedor, ja xopa.

Pensava amb la salut del Tomàs i en la del sistema educatiu català, el futur immediat era més evident que incert, segurament un any de més, com comentava amb les amigues. Els plans per terra i Bolonya se'n surt amb la seva, algunes professores d'educació especial que defraudaven les particularitats d'alumnes i un petit alè d'impuls amb la recent reunió de la resta de docents preocupats.

Pensava en les petites coses que omplien cors i pulmons, tot i que era impossible dibuixar les direccions dels camins hi havia detalls que restaven impassibles sobre les faldilles, o dins de les butxaques de cada peça de roba, somriures carregats d'energia i mirades plenes de desig. Tot plegat resistint a l'intent d'esterilitzar tot allò que viu, pensa i sent.