Participar de l'aprenentatge dels infants donant les eines necessàries perquè la diferència sigui tan sols una font de riquesa i no un factor segregador. Que l'escola inclusiva sigui una realitat.
La companya zideva m'ha passat el documental que teniu a sota i m'han agafat basques a part de ganes de dir-ne quatre coses. En tot cas vosaltres jutjareu si li feu una ullada. La primera pregunta que em ve al cap és; Dona, això és al què aspires? i com a conseqüència la segona pregunta és Home així és la dona que vols?
Des de les societats occidentals i capitalistes ens fem farts de criticar el vel que porten les dones als països musulmans i ens omplim la boca sobre la igualtat i l'alliberament de la dona. Entenem el maltractament com quelcom físic però per altra banda n'hi ha l'intangible però igual de perillós i denunciable. Al capdavall només demostra que seguim vivint en una societat masclista on la dona és un objecte manipulable fins al punt de negar-li la seva vellesa què per mi també és Bellesa. Les canes, per exemple, són boniques i el nostre cos diu què som, el configuren l'aprenentatge fruit dels anys i les experiències viscudes i cuidar-lo és estimar-lo i acceptar-lo. No et maltractis, estima't!
“Avui he sentit molt. Aquesta nit m'he llevat un munt de vegades recordant el dia en què Israel va assaltar la flotilla i en tot el que vàrem passar. Avui he pensant en Jenin i el teatre de la llibertat, he caminat per Palestina a través dels records i he mirat de posar-me a la pell dels meus companys i companyes. Avui he pensat en Vittorio infinits cops i he intentat sentir-lo. El cor se m'ha encongit tant, per ell i per Palestina, que no m'he pogut amagar les llàgrimes ni les tristors en cap butxaca. Parlant amb la Salam i l'Ashraf m'he adonat que volia tornar a Palestina, ser amb ells, perquè la tristor de les seves mirades m'ha colpejat de nou. Avui hem plorat la mort de Vittorio com si fos un palestí o un company proper.”
Independentment de qui s'amagui darrere d'aquesta acció miserable, és clar que qui hi surt guanyant és l'Estat sionista. Però les reaccions immediates, com han estat les mostres de solidaritat refermant el suport al poble palestí i el boicot a l'estat d'Israel, i també l'admirable gest de la mare de Vittorio anunciant que navegarà amb la propera flotilla que intentarà tornar a trencar el bloqueig, esdevenen un alè de resistència i tendresa compartida. Fa mal, i sobretot molta ràbia, però malgrat que aquest pretengui ser un cop dur contra la solidaritat internacionalista, continuarem lluitant per Palestina i per un món just.
“Avui he pensat en les vegades que he estat allà i en tot allò que he conegut i après. Tot i haver caigut avui, només ens queda aixecar-nos i continuar lluitant.”
"Després de la feina, durant el trajecte de tornada a casa, es sorprenia de les aturades impassibles que feia la gent a les escales mecàniques i de la lentitud de les petges pels túnels dels transbordaments. Cada una de les passes semblava esdevenir una desconnexió de la realitat. Es preguntava el perquè i, si aquesta gent no tenia ganes d'arribar a casa. Havia arribat a la deducció de què o bé, el que els esperava a casa no era sant de la seua devoció o per altra volta, ja fos per la companyia o per l'entorn, els apassionava més el trajecte. De la línia 10 a la Sagrera varis trams d'escales i passadissos s'enfrontaven als passos impertorbables de centenars de persones, que com ella sortien de treballar...."
Aquesta seria una bona imatge i un instant relatat, que personalment reflecteix l'efímer instant que s'inicia amb estar passant quelcom i finalitza en la immediata evaporació d'aquest. I tot plegat va desencadenant el causa/efecte de mutacions contextuals dels sentiments que no arrelen en si mateixos, s'adapten per sobreviure en una societat relacional líquida. On tot plegat tant sols esdevé un esbós, del quadre que mai arribarem a ser.
Amb els peus en remull d'un any que es preveu dur. Vivint moments de capitalisme en el seu màxim estat pur, i que sens dubte esdevindrà en intentar fer-nos desaparèixer no només com a classe o com a poble. Hem d'estar alerta i ser conscients de que també poden evaporar la nostra condició de persones. La tempesta ja fa temps que ha començat i hem d'estar preparats per la riuada, per tal de que no se'ns emporti la liquidesa. Sí, la liquidesa que descriu Bauman, la que comporta viure en una societat occidental-capitalista i que mitjançant el bombardeig mediàtic-propagandístic intenta llevar-nos els valors propis de la nostra condició d'éssers humans. Quan els mitjans de comunicació es dediquen a repetir les encícliques dels grups de poder, la societat va entrant en un estat de letargia estèril.
Parlo de la solidesa en totes les seues expressions; la solidesa de les paraules i la dels sentiments, la solidesa de les relacions per fer front a les connexions, la solidesa d'un mateix per mantenir-se ferm al control del pensament únic, la solidesa col·lectiva que sense la solidaritat de base no té sentit: solidaritat entre pobles però també entre germanes, apropiació de les precarietats individuals com a col·lectives (recordant que no és la crisi sinó el capitalisme) recuperant el valor per a tot allò no material com a essència del nostre aprenentatge quotidià. Perquè malgrat ens estiguin prenent el futur hem d'apostar pel present, el dia a dia no ens el traurà ningú.
Si fem una ullada a Chomsky quan diu que "La solidaritat internacional podrà agafar formes noves i més constructives a mesura que la gran majoria dels habitants del món arribi a comprendre que els seus interessos són aproximadament els mateixos i que són defensables si s´actua conjuntament", penso que tendim molt fàcilment, quan parlem d'internacionalisme, a parlar amb propietat fent-hi explícit els valors que l'acompanyen com; la solidaritat, l'amor, l'amistat, la companyonia, entre d'altres. Però la solidaritat a petita, que no més senzilla, escala passa per interioritzar la col·lectivització de les crisis econòmiques individuals ja que són un problema global, i l'eradicació de la precarietat laboral actual passa per lluitar plegats. Fer front al capitalisme mitjançant manifestacions, cooperatives, vagues etc. en contextos d'assemblees de barris o organitzacions no haurien de ser incompatibles, al revés, amb ser sensibles per ajudar i canviar en el nostre entorn més quotidià.
Com els Castells hem de fer pinya per arribar ben amunt i aconseguir les nostres fites com a Poble, un poble basat en la solidaritat compartida. Vivim temps de precarietat tangible a conseqüència del capitalisme financer i especulador. El mercat laboral trontolla més que mai i representa cada vegada menys el pilar inamovible que abans ens podia aportar la seguretat per poder-nos realitzar en la resta de facetes de la nostra vida i així desenvolupar-nos socialment i individual. La intangibilitat és el pa de cada dia, tot esdevé líquid i la seguretat s'escola entre les mans.
La solidaritat entre lluites populars, les de casa o d'arreu del món no poden anar desconnectades de la solidaritat de base, no aquella que ens fa senzillament ser, sinó aquella que ens fa ser persones, cuidar-nos per fer-nos més fortes. Recordeu que el futur havia de ser nostre: Anem a expulsar-nos les individualitats líquides del damunt i apostem d'una vegada per la lluita col·lectiva, interioritzant les precarietats dels altres com un problema global que cal combatre, i aquest es diu Capitalisme! I si el Che deia que la solidaritat és la tendresa dels pobles, jo hi afegeixo que també ho és la de cadascun de nosaltres.
Amb les butxaques mig plenes d'il.lusions, hi balla alguna decepció llunyana que ni tan sols té nom propi perquè es difumina al fons dels sentiments. Just allà, on s'hi barregen projectes i esperances, és on també s'hi esborren les nits i els dies que vam protagonitzar, i algun projecte recent en queda fora de joc del que ha de venir, el partit que estem a punt de començar. A voltes sorgeixen senyals, això si petitones i efímeres de que tot plegat encara cou. M'apropio la reflexió però, que prefereixo aquest petit sospir de ressentiment que oblidar tot plegat. Com la música, els fets ocorreguts siguin els que siguin, formen part de nosaltres. Ja ho diu la pedagogia sistèmica, som el que ens envolta, i tot, absolutament tot, forma part de nosaltres.
Arribats al 2011 diferents "reptes" se'm passen pel cap. Hi ha els tòpics típics com el deixar de fumar, anar al gimnàs o aprendre anglès. Però n'hi ha d'altres que potser ho semblaran més de tòpics, tot i així, pesada com sóc vaig a remarcar-los una vegada més. Vivim moments de Capitalisme en el seu màxim estat pur, que esdevindrà en intentar fer-nos desaparèixer no només com a classe o com a poble sinó també com a persones. La tempesta ja fa temps que ha començat i hem d'estar preparats per la riuada, perquè no se'ns emporti la liquidesa ( sisplau llegiu a Bauman!!) Si, la liquidesa que comporta viure en una societat occidental-capitalista i que mitjançant el bombardeig mediàtic-propagandístic intenta llevar-nos els valors propis de la nostra condició de persones. Parlo de la solidesa en totes les seues expressions; la solidesa de les paraules i la dels sentiments, la solidesa de les relacions per fer front a les connexions, la solidesa d'un mateix per mantenir-se ferm al control del pensament únic, la solides col.lectiva que sense la Solidaritat de Base no té sentit: solidaritat entre pobles però també entre germanes, apropiació de les precarietats individuals com a col..lectives ( recordant que no és la crisi sinó el capitalisme) recuperant el valor per tot allò no material com a essència del nostre aprenentatge quotidià. Perquè malgrat ens estiguin prenent el futur hem d'apostar pel present, el dia a dia no ens el traurà ningú.
Teddy thompson emulava leonard i com un presagi sota la negra nit ens vàrem trobar.
Ara ja érem grans per fugir teníem profundes clivelles damunt per obviar la carrega i el mal d'esquena tu, com jo, i massa coses per oblidar.
la lletania era clara; em vas explicar com vas sentir la mort de prop els carrers continuaven enfosquits però un bri de llum s'alçava en els teus ulls quan et vaig donar la mà.
Imatges del passat han marcat el present ja llunyà. Ara l'enyor es confonia amb la bogeria de tornar-nos a sentir.
Condemnats a l'aztur més injust, persianes baixades vidres entel.lats i un camí per endavant
" com xiquets es xiulaven de balcó a balcó, ell des de la feina i la Uma des de casa. S'intercanviaven diàlegs. Les frases eren breus i les paraules boniques. Havien estat compartint proximitat física sense saber-ho fins que l'atzar els va descobrir conformant la seva coneixença en quelcom màgic, fent l'un de l'altre l'al·licient i el somriure.
Uma de bon matí, eixia el cap entre els porticons esperant trobar-lo amb la mirada, però a voltes ja hi era ell esguardant-la amb els ulls plens de desig i de llum. I manipulant la poesia amb la melodia de l'esperança parlaven de tot i celebraven les trobades, les lluites i els combats...
i es xiulaven perquè no sabien cantar i es miraven perquè no podien parlar ......"
Més enllà del Mur. Cançons contra l’apartheid de la Xarxa d'enllaç amb Palestina i la Taca Produccions.
Moltes felicitats a Totes les persones que han fet possible aquest documental però sobretot al Poble Palestí per obrir-nos les portes de casa seva i els seus cors per entendre el que significa realment viure en la injustícia i així poder denunciar-ho una vegada més... i les que calgui, per cridar ben alt Prou ocupació de l'estat d'Israel!!!
Massimo Carlotto es definia a si mateix com un clandestí a l'atzar quan es va passar la vida fugint de la justícia italiana per haver format part de Luita continua. Carlotto, en el seu llibre autobiogràfic ens obre el seu cor i explica les infinites peripècies per tal de poder sobreviure en aquest món i flotar entre aigües anomenades Mínima expressió de la llibertat. Ell ho diu, que per molt que no estigués entre reixes, seguia oprimit i la clandestinitat esdevenia com el blues, un estat de l'anima.
Rellegint el llibre he pensat sovint amb Palestina, però lluny d'elucubracions intel·lectuals, anàlisis o estudis. Senzillament hi penso, penso en tot allò que hem vist al llarg d'aquest viatge. El que ens han explicat a cada visita, trobada o quan Joujou ens explicava que era ser palestí a les nits, amb els estels de Nablus per paraigües. Bé, potser hauria d'explicar que abans que arribessin els músics, jo ja portava dos mesos per terres palestines. I com d'altres companys de la Xarxa, ja coneixia aquest Poble.
Si heu seguit les aportacions dels músics en aquest bloc, haureu pogut copsar fins a quin punt la ocupació sionista forma part de la vida quotidiana de cada palestí i palestina. Jo no us en donaré més exemples, és evident el que està passant i arribats aquí, qui no es posicioni envers la solidaritat amb els febles i els ocupats, no té raó de definir-se com a ésser humà. És exasperant com a dia d'avui, a casa nostra, encara et trobes amb gent que dóna suport a l'estat d'Israel, i sense que la vermellor els esclati a la cara! I això resulta molt curiós quan veus que a les manifestacions que es duen a terme als territoris ocupats hi creix la presència israeliana.
Ja hem tornat a casa fa uns dies, a la nostra realitat, amb molta feina per endavant. I amb un projecte preciós que no seria possible sense la implicació de cada un dels músics que han participat enguany. Si hagués de definir com els he vist a Palestina, us diria que de la manera més humil han fet més gran l'escletxa de llum i esperança. La clivella de l'ànima ocupada que entre tots i totes hem de fer créixer, no oblidant i cridant fins que se'ns esguerri la veu.
Singu, Pau, ro, Guillamino, seguí, pere, Jmarc, Nadal, Arnau i Bolu. Mahmud Darwish va escriure:"Y escribimos nuestros nombres, piedra tras piedra..." vosaltres teniu les cançons!
"...La deurien confondre per autòctona perquè en un moment en que no podia apartar la vista de la riuada de gent va rebre una empenta i va espetegar damunt les verdures que havien sobrat de la venta del dia, just al costat de la botiga on hi comprava el cafè. Sense entendre res i girant la vista mentrestant intentava incorporar-se, cinc dones joves li etzibaven crits en hebreu i li enviaven mirades carregades d'odi. Quan trigaran en venir els soldats? Es preguntà mentre pensava com se'n sortiria d'aquell embolic. La panoràmica se l'hi feia petita i cada vegada hi havia més dones cridant-la, amb cares desencaixades l'apuntaven amb el dit. Por, la va envaïr la por, i també la ràbia, i tan sols uns mots en anglès van sortir de la seva boca: -esteu bojos- els va dir i la reacció va ser ràpida. Una mà veloç es va anar a enfosar damunt la seva galta. Li va venir un record llunyà, de quan era petita i els seus pares li havien clavat un mastegot, merescut. Llavors es va sentir indefensa i va maleïr les llàgrimes que li van anar caient com brots d'aigua d'una font sense fi. De cop les dones van marxar, corrents i una llum s'aproximava cap a ella. L'enfocava algú i no entenia res, atordida va apartar la vista i es girà cap a l'altra banda del carrer...."
La vida és com una novel.la, on cadascú pot fer i desfer la realitat mitjançant un teclat, un llapis, o només amb el cap. Però més enllà d'això, la nostra vida, la de veritat, avança i es configura sistemicament, amb la gent que ens envolta. A vegades amb gent que no coneixem que apareix esporàdicament sense deixar massa rastre, i sovint amb la gent que estimem i apostem per viure la vida amb ells.
Ens hem d'ajudar, cuidar, estimar, si volem un món millor i som solidaris amb Palestina per exemple, no si val a mentir, manipular i enganyar premeditadament a la gent que tenim al costat. i a qui ho faci li hem de girar l'esquena sense por!
