València, 9 d'octubre

I els mots
ens han servit d'excusa
per aprendre a lluitar
arriscant.

Agermanades per la il·lusió
entre comarques,
del nostre passat
n'hem fet unió,
estimant la diferència
què fan més rica la nostra raó.

Ens hem alliberat
del silici que ens oprimia
la memòria,
fent quilòmetres
avançant
i no vèncer sinó ho fem plegats.

Desobediència intel·ligent #SomEscola perquè #SomPoble

El divendres passat gran part de la població ens aixecàrem esperitats del sofà, un cop l'informatiu va acabar amb la darrera notícia: el TSJC donava dos mesos a la Generalitat per aplicar el castellà a les escoles catalanes com a llengua vehicular, pretenent així, que ambdues llengües tinguin el mateix tractament a l'hora d’impartir matèries als centres educatius del Principat. Diferents veus s'han sumat, sobretot via Internet, demostrant què és possible l'aixecament popular si ens toquen dos aspectes imprescindibles per a ser poble; la llengua i l'escola .

Aleshores depèn de com bufin els vents, si ens inunda un ventada de ponent, seca i carregada després d'haver travessat la península, la nostra feina serà feixuga, però la consciència haurà ser la de mantenir-nos ferms per defensar la nostra Escola, que és i ha de ser la pública, la catalana i la del Poble. Tant si les amenaces fan fum o no, les cendres del foc ens han de servir per no distreure'ns, pensant que ja ho tenim tot fet. Anomenar d'èxit la política d'immersió lingüística em sembla desproporcionat i denota poc respecte i falta de sinceritat. Hem de treballar en equip; des de les docents, passant pels alumnes i famílies, fins a les facultats de formació del professorat, per tal de fer-nos una autoavaluació transparent i sincera, tenint en compte que al llarg de tota la cadena d'engranatge educatiu hi trobem diferents senyals que ens alerten del risc de patir una davallada significativa en l'ús i, sobretot, del mal ús del català.

Fins i tot el gos pigall, instruït per conduir les persones cegues, desacata les ordres i es rebel·la contra l’usuari, que el porta i no hi veu, perquè té la capacitat de decidir davant el perill quina és la millor opció. I d’aquesta reacció se’n diu desobediència intel·ligent. Actitud que hem de tenir clara davant d’aquest atac lingüístic què, mitjançant l’educació, no pot tenir més objectiu que debilitar-nos com a Poble.

Educar és un conjunt de diferents factors i, ara més que mai, fer de Mestra implica una ideologia i una actitud, una predisposició i un inconformisme; i, al mateix temps, unes bones dosis d'empatia, humilitat, tolerància i solidaritat. I aquesta és la nostra herència avui, la de prendre consciència i fer reviscolar la llengua arreu dels Països Catalans, apostant per la pública, perquè és la del Poble. I seguir construint un model d’aprenentatge capaç de fer créixer noves generacions compromeses amb el món i la seva Terra. Quan l'educació és la base per canviar la societat, l'escola ho ha de reflectir integrant tots aquells elements d'aquesta, per tal que els aprenentatges promoguin el desenvolupament individual i alhora el col·lectiu. Els i les alumnes han de poder aprendre en un entorn real i on, mitjançant les pràctiques educatives, s'hi enforteixin els pilars més bàsics, recuperant l'esperit crític i revolucionari.

Maria Freixas i Alió

publicat a l'Accent 209

Ni per terra, ni per mar, ni per aire

 Israel torna a bloquejar la solidaritat internacional amb Gaza.
Si algú tenia dubte de quin era el poder de l'Estat d'Israel per poder moure fitxes i prendre decisions més enllà de les seves fronteres, en les darreres setmanes es fa palesa la seva capacitat per a fer i desfer en benefici de la seva estratègia sionista. Ni per terra, ni per mar, ni per aire es podrà visitar Palestina amb finalitats solidàries, sobretot si parlem del territori enclaustrat al sud-oest de l'ens artificial jueu que és Gaza. Ens trobem davant d'una esperpèntica actitud ja coneguda per part de l'estat d'Israel, però sobretot cada vegada més extrema i deplorable pel que fa al paper que estan realitzant els organismes internacionals i alguns Estats i països.
Així doncs, qualsevol aroma que pugui fer olor a llibertat és tant sols una cortina de fum on s'hi amaga un pla israelià cada vegada més maquiavèl·lic i llunyà a un procés de pau real i just per a la població palestina.
Per terra
L'any 2006 vaig viatjar a Palestina per primera vegada i, un cop a Jerusalem, iniciàvem els tràmits per entrar a Gaza mitjançant el consolat de l'Estat espanyol. Teníem els papers en ordre i malgrat els diversos viatges al barri on es troben la majoria de les ambaixades, els impediments varen ser uns quants i contradictoris, notificant-nos finalment que no podíem entrar a Gaza. D'això, ja en fa 5 anys, però no cal ni anar tant lluny ni parlar del meu cas en particular, sinó que esdevé incomptable la quantitat de persones i personalitats que s'han quedat a les portes dels punts de control fronterers amb el territori de Gaza. Tant sols sota estrictes requeriments i una mica de sort, hi ha alguna possibilitat per entrar-hi.
Per mar
Quan encara no havien passat massa dies de l'aniversari en què la primera Flotilla viatjava a Palestina per tal d'intentar trencar el bloqueig que pateix Gaza i en què el vaixell Mavi Màrmara de matinada es va veure sorprès amb l'assalt surrealista de l'exercit israelià, en què van assassinar 9 persones i una cinquantena van resultar ferides, la segona edició es va posar en marxa rumb a Palestina, el passat 1 de juliol. Enguany, formada per més d'una desena de vaixells i unes 500 activistes en representació d'una cinquantena de països, d'entre les quals 40 són de l'Estat espanyol.
Un dels objectius de la Flotilla és trencar simbòlicament el bloqueig que va ser implementat per l'Estat d'Israel fa més de 4 anys. Així doncs, divendres 1 de juliol, les diferents embarcacions tenien pensat iniciar el viatge des de diferents ports grecs, però les forces de seguretat hel·lenes van impedir-ne la sortida. Abans del bloqueig, però, es van descobrir diversos sabotatges a algunes de les embarcacions que haguessin pogut causar la inundació d'algun d'aquests vaixells.
L'Estat de Grècia té el cul llogat i, com diu la dita, no pot seure quan vol i es fan molt creïbles les diverses fonts afirmant que Grècia hauria rebut beneficis econòmics a canvi de cedir al reclam d'Israel per tal de no deixar que els internacionals trenquessin el bloqueig a Gaza.
Per aire
Per últim, la campanya internacional “Benvinguda Palestina”, ubicada sobretot a l'Estat francès, però amb la participació d'altres països, així com de la mateixa Palestina, va engegar una iniciativa per aire, volant en massa fins a l'aeroport de Ben Gurion. L'objectiu era denunciar Israel i la pressió sionista per no deixar entrar internacionals solidaris en territori palestí arrel dels fets de la Flotilla, així com també per tal de commemorar el setè aniversari en què el Tribunal Superior de Justícia va sentenciar l'aturada i retirada del mur de l'apartheid. Aquest divendres passat, 8 de juliol, centenars de persones han estat vetades a viatjar en els mateixos aeroports d'origen, d'altres han estat ja deportades, així com més d'un centenar resten detingudes a l'aeroport de la capital israeliana a l'espera de ser deportades en les properes hores.
S'agreugen els impediments per entrar a Gaza
Anar a Palestina per demostrar la teva solidaritat es pot convertir en una odissea complicada, però si parlem del territori de la Franja de Gaza, segurament les possibilitats d'arribar són mínimes, per no dir nul·les. A partir d'ara, s'hauran d'extremar les precaucions si es vol ser solidari amb Palestina des del mateix territori; encara que fins ara ja era complicat, no queda dubte que el panorama actual del moviment de solidaritat ha de prendre consciència de les dificultats.
Una actitud com la que està demostrant el govern israelià i una magnitud envers l'acció-reacció que va in crescendo, alhora que abasta sectors més amplis, fa que ens trobem en dues línies de lluita clarament marcades: d'una banda, es tracta de seguir fent pressió directa als territoris palestins, sobretot pels moviments de solidaritat, buscant alternatives per saltar-se les normes per no trencar també l'aïllament davant el món en què viuen els palestins en territoris ocupats; de l'altra, motivar i fer entendre a la resta de moviments socials i organitzacions per tal que contemplin el boicot a Israel com una campanya inherent en el seu discurs antiimperialista i en les seves línies de treball.

Mur de l'apartheid: 7 anys d'incompliments

M.F., BARCELONA.- Les conclusions de la Cort Internacional de Justícia de l'Haia, amb data 9 de juliol de 2004, sentencien, en primer lloc que "La construcció del mur que està alçant Israel, la potència ocupant als Territoris Palestins Ocupats (TTOO), incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants, i el seu règim connex, són contraris al dret internacional." I en el segon punt, "Israel està obligat a posar fi a les seves violacions del dret internacional; està obligat a aturar immediatament els treballs de construcció del mur que està alçant als TTOO, incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants, a desmantellar de seguida l'estructura que ha alçat, i, immediatament, a revocar o deixar sense cap efecte tots els decrets legislatius i normatius amb ella relacionats, d'acord amb el paràgraf 151 d'aquesta Opinió." D'altra banda, el Tribunal també diu que "Israel està obligat a fer reparacions per tots i cadascun dels perjudicis i danys causats per la construcció del mur als TTOO, incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants." Però la idea del mur a Cisjordània no era nova. Des de 1994, Gaza, amb una població actual d'aproximadament 1.5 milions d'habitants i una extensió de 360 km2 que la fan una de les zones més poblades del planeta, està completament envoltada per una barrera que aïlla als palestins que hi viuen de la resta del món.  Maria Freixas Publicat a l'accent 206

marcir per poder progressar

Progressar, al diccionari surt com a sinònim de florir i ben bé després de veure el documental per avançat, la qual cosa agraeixo enormement, retenc dues paraules pel que fa a l'àmbit més personal: marcir i normalitzar.

A voltes necessites temps, distància i paraules d'algú que ni coneixes per adonar-te'n de quin és el teu procés vital i poder posar noms al que estàs sentint. Ahir vaig obrir la carpeta del viatge a palestina que havia deixat sense voler pràcticament tancada en pany i clau. Si és cert que a un nivell més ideològic i militant no he deixat palestina enrere ja q segueixo fent la meva feina voluntària sense aturades, ja que els articles i projectes entre d'altres activitats s'han de seguir fent quan la solidaritat forma part de la teva vida. Llavors el que em restava mig-amagat semi-inconscientment era la part més intima, la que configura les emocions i els sentiments. L'estiu passat un equip de TV3 em va  acompanyar a Palestina en el que era el 4t cop en 5 anys que hi anava( vaig descansar un estiu per passar-me'l treballant-remuneradament). Doncs això, que per quarta vegada en poc temps i en un viatge de 3 mesos vaig realitzar un projecte personal que havia somniat en repetides vegades. Suposo que el fet de pensar que podem amb tot i haver estat tantes hores sola em va costar gestionar el que estava visquen. Em va xocar i colpir que jo amb poc temps fos capaç de normalitzar i interioritzar l'estat d'ocupació que viu el poble palestí i adonar-me'n no ha estat cosa fàcil. Per altra banda, tot el mal que estan fent les ONG'S ( no totes eh) m'han fet repensar la utilitat i el significat de tot procés de solidaritat, inclosa la feina que estem fent a la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i per últim, la necessitat de fugir corrents - tornar i pensar en no tornar em van entristir profundament ja que durant anys hi he anat i re-anat amb piles inacabables d'estar a primera línia. I quan em vaig veure, i escoltar la resta d'intervencions, la paraula per part d'un d'ells: "Marcir" em va sacsejar ben endins perquè era ben bé això que m'estava passant, m'estava marcint per dins i haver trobat la paraula i el seu significat a un estat permanent de rebuig a explicar què havia fet a palestina ha estat com un respir de " ara ho entenc millor". Segurament això no venia d'aquest viatge sinó de cada un d'ells en el quals anava acumulant sensacions vàries de tristesa, impotència i ràbia. Però clar, les altres vegades quan tornava de palestina els ulls em brillaven en explicar repetidament tot el que havia vist i sentit, inclús quan els soldats israelians van assassinar , en el primer viatge post-intifada, un nen de Jenin de 9 anys d'un tret a la boca, jo vaig veure com ocupaven la seva casa. o també quan els soldats jugaven a fer veure que em disparaven a mi i a la meva amiga Irene. entre d'altres mil situacions d'injustícia compartida no dubtava en explicar-ho una vegada rere l'altra. Però aquest cop se'm van acabar les piles i la saturació va poder amb mi. inclús em vaig bloquejar abans de tornar i com a conseqüència vaig deixar d'escoltar i mirar des de dins.....

Vittorio

“Avui he sentit molt. Aquesta nit m'he llevat un munt de vegades recordant el dia en què Israel va assaltar la flotilla i en tot el que vàrem passar. Avui he pensant en Jenin i el teatre de la llibertat, he caminat per Palestina a través dels records i he mirat de posar-me a la pell dels meus companys i companyes. Avui he pensat en Vittorio infinits cops i he intentat sentir-lo. El cor se m'ha encongit tant, per ell i per Palestina, que no m'he pogut amagar les llàgrimes ni les tristors en cap butxaca. Parlant amb la Salam i l'Ashraf m'he adonat que volia tornar a Palestina, ser amb ells, perquè la tristor de les seves mirades m'ha colpejat de nou. Avui hem plorat la mort de Vittorio com si fos un palestí o un company proper.”

Independentment de qui s'amagui darrere d'aquesta acció miserable, és clar que qui hi surt guanyant és l'Estat sionista. Però les reaccions immediates, com han estat les mostres de solidaritat refermant el suport al poble palestí i el boicot a l'estat d'Israel, i també l'admirable gest de la mare de Vittorio anunciant que navegarà amb la propera flotilla que intentarà tornar a trencar el bloqueig, esdevenen un alè de resistència i tendresa compartida. Fa mal, i sobretot molta ràbia, però malgrat que aquest pretengui ser un cop dur contra la solidaritat internacionalista, continuarem lluitant per Palestina i per un món just.

“Avui he pensat en les vegades que he estat allà i en tot allò que he conegut i après. Tot i haver caigut avui, només ens queda aixecar-nos i continuar lluitant.”

Publicat a La Directa número 225

vida

(Brigada de músics 2010. Camp de refugiats Aida de Betlehem.foto: singu)

vida

vida supèrflua que aspira
cada passa
cada gest
i s'emporta la pols
i respires

vida inherent que esprem
cada engruna
cada tros
i s'ennuega l'anhel
i desitges

vida fràgil que t'empeny
cada moment
cada sospir
i s'entrebanca el somriure
i caus

vida enyorada que excita
cada bogeria
cada plenitud
i vius

Premi Inquiet

Premi del públic secció oficial:

Més enllà del Mur. Cançons contra l’apartheid de la Xarxa d'enllaç amb Palestina i la Taca Produccions.

Moltes felicitats a Totes les persones que han fet possible aquest documental però sobretot al Poble Palestí per obrir-nos les portes de casa seva i els seus cors per entendre el que significa realment viure en la injustícia i així poder denunciar-ho una vegada més... i les que calgui, per cridar ben alt Prou ocupació de l'estat d'Israel!!!

quan l'ocupació esdevé un estat de l'ànima

Massimo Carlotto es definia a si mateix com un clandestí a l'atzar quan es va passar la vida fugint de la justícia italiana per haver format part de Luita continua. Carlotto, en el seu llibre autobiogràfic ens obre el seu cor i explica les infinites peripècies per tal de poder sobreviure en aquest món i flotar entre aigües anomenades Mínima expressió de la llibertat. Ell ho diu, que per molt que no estigués entre reixes, seguia oprimit i la clandestinitat esdevenia com el blues, un estat de l'anima.

Rellegint el llibre he pensat sovint amb Palestina, però lluny d'elucubracions intel·lectuals, anàlisis o estudis. Senzillament hi penso, penso en tot allò que hem vist al llarg d'aquest viatge. El que ens han explicat a cada visita, trobada o quan Joujou ens explicava que era ser palestí a les nits, amb els estels de Nablus per paraigües. Bé, potser hauria d'explicar que abans que arribessin els músics, jo ja portava dos mesos per terres palestines. I com d'altres companys de la Xarxa, ja coneixia aquest Poble.

Si heu seguit les aportacions dels músics en aquest bloc, haureu pogut copsar fins a quin punt la ocupació sionista forma part de la vida quotidiana de cada palestí i palestina. Jo no us en donaré més exemples, és evident el que està passant i arribats aquí, qui no es posicioni envers la solidaritat amb els febles i els ocupats, no té raó de definir-se com a ésser humà. És exasperant com a dia d'avui, a casa nostra, encara et trobes amb gent que dóna suport a l'estat d'Israel, i sense que la vermellor els esclati a la cara! I això resulta molt curiós quan veus que a les manifestacions que es duen a terme als territoris ocupats hi creix la presència israeliana.

Ja hem tornat a casa fa uns dies, a la nostra realitat, amb molta feina per endavant. I amb un projecte preciós que no seria possible sense la implicació de cada un dels músics que han participat enguany. Si hagués de definir com els he vist a Palestina, us diria que de la manera més humil han fet més gran l'escletxa de llum i esperança. La clivella de l'ànima ocupada que entre tots i totes hem de fer créixer, no oblidant i cridant fins que se'ns esguerri la veu.

Singu, Pau, ro, Guillamino, seguí, pere, Jmarc, Nadal, Arnau i Bolu. Mahmud Darwish va escriure:"Y escribimos nuestros nombres, piedra tras piedra..." vosaltres teniu les cançons!

va per vosaltres:

4 de maig: Més ennllà del mur. Cançons contra l'Apartheid

Dimarts 4 de maig a l'Espai Jove La Fontana de Gràcia

Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid. Un documental sobre la primera Brigada de Músics Catalans a Palestina.

19 h. Presentació oficial del documental i de la revista Enderrock del mes de maig. Gratuït.
19:45 h. passi del documental. Gratuït.

21:30 h. concert de PAU ALABAJOS, CESK FREIXAS, NABIL i OBRINT PAS en acústic. 3 euros.

Organitza: Xarxa d'enllaç amb Palestina

Amb l'Enderrock de maig trobareu el DVD Més enllà del mur.

les entrades es poden comprar JA a la casa palestina (C/ Leopoldo Alas, 12)

"Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid" amb Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil Almanzour from lugaracogedor on Vimeo.

Músics Catalans per Palestina

La Xarxa d'Enllaç amb Palestina organitza, el proper Dissabte 17 d'Abril, un concert solidari amb Palestina amb els grups La Gossa Sorda, At-Versaris i Guillamino, emmarcat dins el projecte "Músics catalans per Palestina", que conforma anualment brigades de músics que es desplacen a la zona a conèixer d'a prop la realitat política i musical del país.
Així, la sala Nave 8, a Sant Vicent del Raspeig (Alacant), acollirà el concert, que tindrà un preu de 8 euros i obrirà portes cap a les 20.30h.

ara i sempre

Al-Safih

por

Obvies moments que t'han passat pel davant, decideixes oblidar com has tastat el sentiment de la por en la seva, mínima, expressió. Però ho has sentit, has sentit por. Un daltabaix que en un instant et fa pensar en que mai més voldries sentir-te així i respires fort, menjant'he el neguit i et recolzes en una abraçada o en una mà que s'apropa a la teva, calmant els nervis que et bulleixen per dins. Amagues el plor de la ràbia, intentes reprimir les llàgrimes i aquestes no surten dels ulls però per dins et sents submergir en la més trista de les injustícies. I penses en marxar i no tornar mai en aquest espai. Te'n adones que aquest moment t'ha marcat i que la tornada podria no arribar mai, perquè has sentit por. I quan t'apunten et preguntes, que et queda?

Un d'aquest moments, que com a askar, a ALhalil, vas topar amb la realitat de conviure en un món on la vida no té cap preu i qui te la treu sembla que jugui a la guerra, divertint-se amb la vida i el futur de tot un poble.

Askar i els màrtirs

Ahir a la nit, la meva amiga Eli em va etzibar un comentari d'aquells que no t'esperes. Mirant-me els ulls i demanant-me perdó per avançat em va dir que no li havia explicat res del viatge des de que havia tornat de Territoris ocupats, la qual cosa li resultava estrany. Ni a la Eli ni a la família, ni als amics, només comentaris entre els brigadistes i sempre sobre anècdotes divertides, que ens haguessin pogut passar en qualsevol indret del món. Intentaré descriure una de les trobades més colpidores en que ens vam trobar la brigada al camp de refugiats d'Askar ( Nablus).

Aquest és un dels carrerons que conformen el camp de Refugiats D'Askar que pertany a la ciutat de Nablus. Havien caigut alguns dels membres de la brigada, que després del concert van decidir marxar a descansar a casa del Habib, on ens hi trobaríem més tard per sopar tots plegats. El responsable del centre on s'havien realitzat els concerts ens va dur de visita al camp, que conjuntament amb el de Balata són d'on han sortit més màrtirs, i massa joves han estat assassinats o presos a mans de l'exercit israelià. En tot moment ens van acompanyar més joves palestins per la nostra seguretat, era qüestió de no separar-se i no perdres-hi, i sobretot per tenir qui ens defenses. La veritat jo també estaria farta i emprenyada amb la comunitat internacional i si només em quedés la presencia d'algun brigadista per desfogar-me, doncs probablament ho faria, tirant algún objecte per la finestra, per exemple, com ens va passar a nosaltres.

El nostre guia, ens va portar a casa d'una dona, mare de dos màrtirs, la casa era en el carrer de la foto, a dins vam apagar les càmeres. A partir d'un determinat moment en el que vam posar els peus en aquella vella i precària casa, no sé perquè però ara quan intento recordar, no recupero ni una desena part de la informació de la llarga conversa i escolta en la qual ens vam submergir, i em sembla que vam desaparèixer com a nosaltres i vam passar a ser ells. Recordo imatges, mirades i plors. l'entrada era fosca, les parets plenes d'humitat i un llit ple de mantes i coixins, damunt un nen petit, de mesos amb la mirada perduda , i al damunt i penjaven els ja coneguts pòsters d'homenatge als màrtirs, la cara dels fills brualment assassinats esdevenien el record de la injustícia de la seva realitat permanent. El nedó va passar a ser un segon pla quan la mare ens va rebre, obrint els braços ens va fer passar a un menjador on el temps semblava que s'havia aturat. I en els primers mots, la mare ja va arrencar en plors mentres ens explicava que havia passat als seus fills i les llagrimes semblaven formar part dels seus ulls, permanentment. Obrir i tancar els ulls era un record als seus joves, la seva vida, trasbalssada s'amanyegava el mocador i ens mirava desconsolada buscant alguna resposta al seu patiment, al de tot el seu poble.

No recordo dates, ni noms, ni edats. Només recordo la tristesa i la indignació en la qual ens vam submergir, ulls astorats i llagrimes amagades entre mans que retenien la impotència. La crua realitat ens va espategar un cop més, ben endins.

tots i totes som en Cesk Freixas

Ja ho saps, jo m'apunto a la teva milícia!!

dia 9: Yala Yala Ramallah

La meva aportació al bloc de la brigada:

“ ...i em refugio a la vora del somni i la poesia”. Hi ha un poema del Mahmud Darwish que diu aproximadament això, és el primer que em ve al cap quan començo a pensar en l'elaboració de la meva crònica, una part més de l'aprenentatge cooperatiu que estem desenvolupant al llarg del viatge i que, n'estic segura, esdevindrà també font de riquesa i records en forma de lluita i també d'amistat. El desgast entre nosaltres es fa evident, sobretot es percep en les mirades, i alhora un sentiment de nostàlgia s'apodera dels nostres ulls, i se'ns encongeix el cor perquè això s'acaba. Tornarem a la nostra senzilla quotidianitat i a Palestina tot continuarà minvant. Però hi ha petites senyals que em transmeten sorpresa, més enllà de la crua normalització d'aquesta ocupació militar i sionista ens n'adonem que els punts de control (chek points) semblen estar en suspens, com la calitja del desert. Aquesta relativa calma pel que fa a la mobilitat esdevé pels i les palestines un petit sospir i una mica d'oxigen per continuar la quotidianitat vital i poder tirar endavant. I això podria ser un somni d'un futur no tan fosc ni tan llunyà, inshallah!

continua llegint

des de Palestina

http://blocs.mesvilaweb.cat/musicsapalestina

MIQUEL GIL I NABIL en concert

La Xarxa D'enllaç amb Palestina i amb el suport del CSA CAN VIES, us convida al:

CONCERT SOLIDARI AMB PALESTINA

amb les actuacions de MIQUEL GIL i NABIL (cantautor palestí-català)

Dissabte 18 de juliol
a les 20:00h a la Capella de Can vies

Per l'autogestió dels i les brigadistes d'enguany col.labora amb un bo d'ajut de 5 euros.

us hi esperem,

la solidaritat és la tendresa dels pobles..

big zoo

foto: mushir

Vens de Calàndia, poble conegut pel que anomenen ara Terminal de mur, o mahsum, com molt bé coneixen els palestins. Penses que ja no et pots trobar amb més controls militars fins que el taxi-bus on viatges trepitja les afores de la ciutat, de la llum i les olors. Per entrar a Jerusalem, sempre i quan vinguis de territoris ocupats, el viatge se't fa bastant entretingut. Ensenyes el passaport d'internacional a punta de metralleta i el cor se't fa petit quan veus que una dona d'avançada edat s'ha de quedar al mig de la carretera, amb els cistells plens, perquè no compleix els requisits burocràtics segons els soldats. te'n adones de fins a quin punt la normalitat s'ha menjat part de la dignitat de tot un poble, que resta oprimit dia rera dia en el que ells mateixos qualifiquen resignats, d'un gran zoo. Tot i així, un trajecte com aquest, també et fa ser conscient de que seguir superant els obstacles, resistir i continuar amb la quotidianitat arribant a fer realitat les petites grans essències de cada jornada, són d'aluguna manera una aportació a fer front l'ocupació.

II-SP

Una nova manera d'entendre la lluita, que una vegada més demostra la fal.làcia amb la que es vesteix aquest territori mal anomenat espanya.