dilluns, 7 de desembre de 2009

por

Obvies moments que t'han passat pel davant, decideixes oblidar com has tastat el sentiment de la por en la seva, mínima, expressió. Però ho has sentit, has sentit por. Un daltabaix que en un instant et fa pensar en que mai més voldries sentir-te així i respires fort, menjant'he el neguit i et recolzes en una abraçada o en una mà que s'apropa a la teva, calmant els nervis que et bulleixen per dins. Amagues el plor de la ràbia, intentes reprimir les llàgrimes i aquestes no surten dels ulls però per dins et sents submergir en la més trista de les injustícies. I penses en marxar i no tornar mai en aquest espai. Te'n adones que aquest moment t'ha marcat i que la tornada podria no arribar mai, perquè has sentit por. I quan t'apunten et preguntes, que et queda?

Un d'aquest moments, que com a askar, a ALhalil, vas topar amb la realitat de conviure en un món on la vida no té cap preu i qui te la treu sembla que jugui a la guerra, divertint-se amb la vida i el futur de tot un poble.