Al-Safih

por

Obvies moments que t'han passat pel davant, decideixes oblidar com has tastat el sentiment de la por en la seva, mínima, expressió. Però ho has sentit, has sentit por. Un daltabaix que en un instant et fa pensar en que mai més voldries sentir-te així i respires fort, menjant'he el neguit i et recolzes en una abraçada o en una mà que s'apropa a la teva, calmant els nervis que et bulleixen per dins. Amagues el plor de la ràbia, intentes reprimir les llàgrimes i aquestes no surten dels ulls però per dins et sents submergir en la més trista de les injustícies. I penses en marxar i no tornar mai en aquest espai. Te'n adones que aquest moment t'ha marcat i que la tornada podria no arribar mai, perquè has sentit por. I quan t'apunten et preguntes, que et queda?

Un d'aquest moments, que com a askar, a ALhalil, vas topar amb la realitat de conviure en un món on la vida no té cap preu i qui te la treu sembla que jugui a la guerra, divertint-se amb la vida i el futur de tot un poble.

ara

Mirades, Austràlia, veus, àrab, fred, motxilla, més pintura, camí a mitges, ruta completa, 4 al pis, bill murray al menjador, bitelxus un dia d'aquests, Jerusalem, calor, anglès, música, autisme, dansa del ventre, muntanya, neu, trastorns de conducta, bons dies i bones nits, somriures.

escrivint 2a part

"...incongruències quotidianes en una etapa temporalment limitada pel que fa a l'espai i al marge d'acció..."

Em passaria el dia desfent els pensaments deixant-ne caure les engrunes damunt el teclat del Toshiba...alhora les puntes de les sabates txocaràn suaument contra el cartró, de les caixes plenes de llibres, encara. Perquè em bé de gust.

Ja ho farem!

Askar i els màrtirs

Ahir a la nit, la meva amiga Eli em va etzibar un comentari d'aquells que no t'esperes. Mirant-me els ulls i demanant-me perdó per avançat em va dir que no li havia explicat res del viatge des de que havia tornat de Territoris ocupats, la qual cosa li resultava estrany. Ni a la Eli ni a la família, ni als amics, només comentaris entre els brigadistes i sempre sobre anècdotes divertides, que ens haguessin pogut passar en qualsevol indret del món. Intentaré descriure una de les trobades més colpidores en que ens vam trobar la brigada al camp de refugiats d'Askar ( Nablus).

Aquest és un dels carrerons que conformen el camp de Refugiats D'Askar que pertany a la ciutat de Nablus. Havien caigut alguns dels membres de la brigada, que després del concert van decidir marxar a descansar a casa del Habib, on ens hi trobaríem més tard per sopar tots plegats. El responsable del centre on s'havien realitzat els concerts ens va dur de visita al camp, que conjuntament amb el de Balata són d'on han sortit més màrtirs, i massa joves han estat assassinats o presos a mans de l'exercit israelià. En tot moment ens van acompanyar més joves palestins per la nostra seguretat, era qüestió de no separar-se i no perdres-hi, i sobretot per tenir qui ens defenses. La veritat jo també estaria farta i emprenyada amb la comunitat internacional i si només em quedés la presencia d'algun brigadista per desfogar-me, doncs probablament ho faria, tirant algún objecte per la finestra, per exemple, com ens va passar a nosaltres.

El nostre guia, ens va portar a casa d'una dona, mare de dos màrtirs, la casa era en el carrer de la foto, a dins vam apagar les càmeres. A partir d'un determinat moment en el que vam posar els peus en aquella vella i precària casa, no sé perquè però ara quan intento recordar, no recupero ni una desena part de la informació de la llarga conversa i escolta en la qual ens vam submergir, i em sembla que vam desaparèixer com a nosaltres i vam passar a ser ells. Recordo imatges, mirades i plors. l'entrada era fosca, les parets plenes d'humitat i un llit ple de mantes i coixins, damunt un nen petit, de mesos amb la mirada perduda , i al damunt i penjaven els ja coneguts pòsters d'homenatge als màrtirs, la cara dels fills brualment assassinats esdevenien el record de la injustícia de la seva realitat permanent. El nedó va passar a ser un segon pla quan la mare ens va rebre, obrint els braços ens va fer passar a un menjador on el temps semblava que s'havia aturat. I en els primers mots, la mare ja va arrencar en plors mentres ens explicava que havia passat als seus fills i les llagrimes semblaven formar part dels seus ulls, permanentment. Obrir i tancar els ulls era un record als seus joves, la seva vida, trasbalssada s'amanyegava el mocador i ens mirava desconsolada buscant alguna resposta al seu patiment, al de tot el seu poble.

No recordo dates, ni noms, ni edats. Només recordo la tristesa i la indignació en la qual ens vam submergir, ulls astorats i llagrimes amagades entre mans que retenien la impotència. La crua realitat ens va espategar un cop més, ben endins.

massa sal i poca aigua

tendresa

Temps incandescent, així era de manera aproximada com s'anomenava l'època en que se li desfeia la pols de cada pas. Però, ara tocava esbombar la vida a cada mirada, i s'havia convertit en un gest característic d'ell, no n'hi havia prou en fer, sempre necessitava sentir cada vers i cada carícia com allò mereixedor de dir i fer, alè transmissor d'esperança i dignitat.

Quan un somriure es converteix en l'oxigen necessari per sobreviure i una eina de futur.

Somriu!