Salvador #PuigAntich

Al capdavall de l'inexorable oratge, arriben.
Les temudes hores bordes
de minuts encadenats
on cada segon esdevé
el darrer instant, impecable
i l´últim alè begut, accelerat.

Records retinguts d'una vida
privada de llibertat,
just allà on vas nàixer
per sobreviure des del primer plor
quan el món la benvinguda et va donar.

Llàgrimes prematures
brollen amb la saguera lluna
i em retorna la teva aposta:
No claudicar mai.

Pengen tristors seques
de l'arbre del davant
d'escorça fosca i també forta
on s'hi enfilen els desitjos
i les carícies a l'esquena
que no s'acaba mai,
vorejant la vida
acaronant la llum
abans de partir.

Ara si, un munt de fulles en blanc
han esborrat el futur i
al mirar-me les mans
on hi bullen inequívocs,
els teus ulls,
la teva mirada
que m'explica la victòria,
a cada cingle
que portarà el teu nom.

burca de bótox

La companya zideva m'ha passat el documental que teniu a sota i m'han agafat basques a part de ganes de dir-ne quatre coses. En tot cas vosaltres jutjareu si li feu una ullada. La primera pregunta que em ve al cap és; Dona, això és al què aspires? i com a conseqüència la segona pregunta és Home així és la dona que vols?

Des de les societats occidentals i capitalistes ens fem farts de criticar el vel que porten les dones als països musulmans i ens omplim la boca sobre la igualtat i l'alliberament de la dona.  Entenem el maltractament com quelcom físic però per altra banda n'hi ha l'intangible però igual de perillós i denunciable. Al capdavall només demostra que seguim vivint en una societat masclista on la dona és un objecte manipulable fins al punt de negar-li la seva vellesa què per mi també és Bellesa. Les canes, per exemple, són boniques i el nostre cos diu què som, el configuren l'aprenentatge fruit dels anys i les experiències viscudes i cuidar-lo és estimar-lo i acceptar-lo. No et maltractis, estima't! 

2011-2012

2011 tancament d'una etapa; espurnes de llum que irradien esperança entre somriures que ho volien dir tot menys perseverança, valentia amagada rere cada pedra amuntegada que configura la muralla de la Jerusalem més antiga i encisadora. I si, com diuen els obrint pas, murals, murals d'olors, de plors i somriures...on la conjunció dels colors, aromes, tristors i anhels semblen un joc embruixat d'incertesa...fins aviat Palestina!



i l'inici d'una altra per aquest 2012; seguirem intentant deixar de fumar, reconstruir a cada escola el propi aprenentatge des d'una òptica transformadora, demanant quan sigui estrictament necessari, bitllets d'avió sense tornada. I que les nits sense dormir arrenquin entre notes a trenc d'alba, converses solides i mans esteses brollant amb força melodies d'aventures insaciables. i quan la clivella es confongui amb un forat, un  buit erm de caliu, s'entelin les pors amb el baf dels somnis gelats...i uns peus humits facin desaparèixer la telaranya dels vicis absurds....  Benvinguda Bolívia....



i al carrer
un gat s'espera a la porta,
miola presagis....

Et reclamo la llum que entre els dos vàrem fondre

Retalls de nits perdudes
escapçades damunt els ulls,
bigues de fusta podrida
sobre el llit on hi pengen els malsons,
fantasmes vestits de corcs
record transvestit en horror.

Esquinço lligams
dels esculls del passat,
em desprenc
de l'argolla que m'arrapa el cos,
espai menut
on hi emmudeixen els llavis.

I en les gotes
de les darreres pluges
que m'han gelat els ossos
és quan;
et reclamo la llum que entre els dos vàrem fondre
i l'alè oxigenat de rancúnies.

El cercle es fa petit i ensopegues
vine,
agafa't de la meua mà
i desfem la pols a cada pas.

Al capdamunt
de l'escala fosca,
només una llum vermella
el reflex hostil
de la teva vida què delira,
amb mi.

Són els camins
per bastir-nos
de somnis
el demà.

2012 i sempre

S'acosten temps d'incertesa, vénen mesos magres, setmanes de notícies que ens tenen expectants i es desencadenen en dies on predomina la ràbia i malgrat això no ens faltarà el plat a taula, ni haurem de passar cap punt de control ni la orbita quotidiana estarà governada per ciment i armes...

I tot plegat no és cap excusa per deixar de somniar i lluitar i, pensar que "jo" sense "tu" no sóc res i el "nosaltres" i la vida compartida és l'essència de la felicitat, la base de totes les solidaritats en què l'amor i el respecte, el cuidar-nos esdevé el trampolí per arribar a les lluites de gran alçada o de primera divisió amb la coherència necessària.

jo

tu

ell/ella

però sobretot

nosaltres

buscant el vers[lloc]

Buscant el vers

vaig trobar l'aroma.

Escoltant el silenci

vaig retrobar-me

novament

amb el passat.


Avui 

em trobe l'aroma

que em guia el demà 

i senzillament

m'hi deixe portar.

nostàlgia

ací un trosset del poema "Fa segles que t'espere"


"....Instants de llums vermelles
jugant amb les melodies de color verd fosc,
fent enveja a la lluna oriental
de qualsevol de les mil i una nits,
blanc damunt negre,
tot és color.


Avui sent
la nostàlgia
del futur
que encara
no he viscut."


I en Ché quan va sentir el passat, quan va palpar amb les mans els seus origens, posant-les damunt les pedres inques va dir: -com és possible que senti nostàlgia d'un món que no he conegut?
a voltes intento sortir, mirar-me des de fora i agafant perspectiva això que en diem la vida, i per molt que hi penso no ho acabo d'entendre....