Ahir a la nit, la meva amiga Eli em va etzibar un comentari d'aquells que no t'esperes. Mirant-me els ulls i demanant-me perdó per avançat em va dir que no li havia explicat res del viatge des de que havia tornat de Territoris ocupats, la qual cosa li resultava estrany. Ni a la Eli ni a la família, ni als amics, només comentaris entre els brigadistes i sempre sobre anècdotes divertides, que ens haguessin pogut passar en qualsevol indret del món. Intentaré descriure una de les trobades més colpidores en que ens vam trobar la brigada al camp de refugiats d'Askar ( Nablus).
Aquest és un dels carrerons que conformen el camp de Refugiats D'Askar que pertany a la ciutat de Nablus. Havien caigut alguns dels membres de la brigada, que després del concert van decidir marxar a descansar a casa del Habib, on ens hi trobaríem més tard per sopar tots plegats. El responsable del centre on s'havien realitzat els concerts ens va dur de visita al camp, que conjuntament amb el de Balata són d'on han sortit més màrtirs, i massa joves han estat assassinats o presos a mans de l'exercit israelià. En tot moment ens van acompanyar més joves palestins per la nostra seguretat, era qüestió de no separar-se i no perdres-hi, i sobretot per tenir qui ens defenses. La veritat jo també estaria farta i emprenyada amb la comunitat internacional i si només em quedés la presencia d'algun brigadista per desfogar-me, doncs probablament ho faria, tirant algún objecte per la finestra, per exemple, com ens va passar a nosaltres.
El nostre guia, ens va portar a casa d'una dona, mare de dos màrtirs, la casa era en el carrer de la foto, a dins vam apagar les càmeres. A partir d'un determinat moment en el que vam posar els peus en aquella vella i precària casa, no sé perquè però ara quan intento recordar, no recupero ni una desena part de la informació de la llarga conversa i escolta en la qual ens vam submergir, i em sembla que vam desaparèixer com a nosaltres i vam passar a ser ells. Recordo imatges, mirades i plors. l'entrada era fosca, les parets plenes d'humitat i un llit ple de mantes i coixins, damunt un nen petit, de mesos amb la mirada perduda , i al damunt i penjaven els ja coneguts pòsters d'homenatge als màrtirs, la cara dels fills brualment assassinats esdevenien el record de la injustícia de la seva realitat permanent. El nedó va passar a ser un segon pla quan la mare ens va rebre, obrint els braços ens va fer passar a un menjador on el temps semblava que s'havia aturat. I en els primers mots, la mare ja va arrencar en plors mentres ens explicava que havia passat als seus fills i les llagrimes semblaven formar part dels seus ulls, permanentment. Obrir i tancar els ulls era un record als seus joves, la seva vida, trasbalssada s'amanyegava el mocador i ens mirava desconsolada buscant alguna resposta al seu patiment, al de tot el seu poble.
No recordo dates, ni noms, ni edats. Només recordo la tristesa i la indignació en la qual ens vam submergir, ulls astorats i llagrimes amagades entre mans que retenien la impotència. La crua realitat ens va espategar un cop més, ben endins.
Sembla que altra cop em venen les ganes d'escriure, i és que passar-me tot el dia refent un treball per l'assignatura d'Inadaptació social doncs m'ha fet recuperar l'energia necessària per llençar-me altra vegada al teclat. Amb l'spotify connectat per gentilesa de la bona amiga Anna i amb les llums menudes donant-me claror em deixo portar i recupero una foto d'aquest estiu que no oblidaré mai. Portava un any preparant un viatge ben especial i ara en puc parlar en passat perquè ja ha passat. Tot s'acaba però és ben cert que tot perdura i sempre podré explicar que he realitzat els meus somnis, que no s'acaben. Socialment ens imposen un inici de tot quan comença l'any però jo aposto per recomençar amb el nou curs, tot continua però el setembre és mes de nous projectes i canvis que són una mescla entre somnis i desitjos.
