divendres, 2 de març de 2012

Salvador #PuigAntich

Al capdavall de l'inexorable oratge, arriben.
Les temudes hores bordes
de minuts encadenats
on cada segon esdevé
el darrer instant, impecable
i l´últim alè begut, accelerat.

Records retinguts d'una vida
privada de llibertat,
just allà on vas nàixer
per sobreviure des del primer plor
quan el món la benvinguda et va donar.

Llàgrimes prematures
brollen amb la saguera lluna
i em retorna la teva aposta:
No claudicar mai.

Pengen tristors seques
de l'arbre del davant
d'escorça fosca i també forta
on s'hi enfilen els desitjos
i les carícies a l'esquena
que no s'acaba mai,
vorejant la vida
acaronant la llum
abans de partir.

Ara si, un munt de fulles en blanc
han esborrat el futur i
al mirar-me les mans
on hi bullen inequívocs,
els teus ulls,
la teva mirada
que m'explica la victòria,
a cada cingle
que portarà el teu nom.