dimarts, 21 de juny de 2011

marcir per poder progressar




Progressar, al diccionari surt com a sinònim de florir i ben bé després de veure el documental per avançat, la qual cosa agraeixo enormement, retenc dues paraules pel que fa a l'àmbit més personal: marcir i normalitzar.
A voltes necessites temps, distància i paraules d'algú que ni coneixes per adonar-te'n de quin és el teu procés vital i poder posar noms al que estàs sentint. Ahir vaig obrir la carpeta del viatge a palestina que havia deixat sense voler pràcticament tancada en pany i clau. Si és cert que a un nivell més ideològic i militant no he deixat palestina enrere ja q segueixo fent la meva feina voluntària sense aturades, ja que els articles i projectes entre d'altres activitats s'han de seguir fent quan la solidaritat forma part de la teva vida. Llavors el que em restava mig-amagat semi-inconscientment era la part més intima, la que configura les emocions i els sentiments. L'estiu passat un equip de TV3 em va  acompanyar a Palestina en el que era el 4t cop en 5 anys que hi anava( vaig descansar un estiu per passar-me'l treballant-remuneradament). Doncs això, que per quarta vegada en poc temps i en un viatge de 3 mesos vaig realitzar un projecte personal que havia somniat en repetides vegades. Suposo que el fet de pensar que podem amb tot i haver estat tantes hores sola em va costar gestionar el que estava visquen. Em va xocar i colpir que jo amb poc temps fos capaç de normalitzar i interioritzar l'estat d'ocupació que viu el poble palestí i adonar-me'n no ha estat cosa fàcil. Per altra banda, tot el mal que estan fent les ONG'S ( no totes eh) m'han fet repensar la utilitat i el significat de tot procés de solidaritat, inclosa la feina que estem fent a la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i per últim, la necessitat de fugir corrents - tornar i pensar en no tornar em van entristir profundament ja que durant anys hi he anat i re-anat amb piles inacabables d'estar a primera línia. I quan em vaig veure, i escoltar la resta d'intervencions, la paraula per part d'un d'ells: "Marcir" em va sacsejar ben endins perquè era ben bé això que m'estava passant, m'estava marcint per dins i haver trobat la paraula i el seu significat a un estat permanent de rebuig a explicar què havia fet a palestina ha estat com un respir de " ara ho entenc millor". Segurament això no venia d'aquest viatge sinó de cada un d'ells en el quals anava acumulant sensacions vàries de tristesa, impotència i ràbia. Però clar, les altres vegades quan tornava de palestina els ulls em brillaven en explicar repetidament tot el que havia vist i sentit, inclús quan els soldats israelians van assassinar , en el primer viatge post-intifada, un nen de Jenin de 9 anys d'un tret a la boca, jo vaig veure com ocupaven la seva casa. o també quan els soldats jugaven a fer veure que em disparaven a mi i a la meva amiga Irene. entre d'altres mil situacions d'injustícia compartida no dubtava en explicar-ho una vegada rere l'altra. Però aquest cop se'm van acabar les piles i la saturació va poder amb mi. inclús em vaig bloquejar abans de tornar i com a conseqüència vaig deixar d'escoltar i mirar des de dins.....