divendres, 26 de febrer de 2010

Desenvolupament i aprenentatge: una qüestió de referents



(Publicat a l'Accent en el número 172)

Aquests dies penso en Chomsky i en la seva teoria sobre la capacitat innata que té l'ésser humà per adquirir una gramàtica, una llengua. Ja sigui una llengua oral o de signes, el que és necessari per poder desenvolupar un codi de comunicació són els referents, lingüístics en aquest cas. I és que el desenvolupament de tota persona també necessita de referents en d'altres àmbits, de la mateixa manera que no n'hi ha prou amb utilitzar un codi lingüístic amb un nadó perquè l'aprengui, sinó que hi ha d'altres aspectes relacionats amb les diferents competències comunicatives que si no s'ensenyen no s'aprenen i, fins i tot es poden arribar a transmetre comportaments lingüístics erronis.


La qüestió dels referents en l'aprenentatge escolar és quelcom preocupant i sense saber quin és el camí exacte per repensar les sinergies en que s'ha vist envoltada la nostra escola, la pública, intento parlar del canvi de direcció que podem començar a fer i sobretot del gest en el nostre radi d'acció, tot i que petit, important. Comentant les jornades laborals amb companys i companyes que ensenyen a primària i a secundària es podria destacar en primer lloc que el clima que es respira avui dia en moltes aules és el de "passa com puguis i mira si has cobrat la nòmina". Els referents educatius que Chomsky anomena al seu llibre La (des)educació, intel·lectuals i transmissors de les estructures de poder, queden a anys llum del panorama educatiu català, perquè, parlant clar, sembla ser que impera una majoria que dóna suport a la Llei del Mínim Esforç. Senzillament es va a classe a escalfar cadira, i no parlo dels i les alumnes. De totes maneres no pretenc fer una crítica destructiva. Al cap i a la fi, si el sistema educatiu català està carregat, malauradament, de mestres i professorat poc format i poc motivat, això deu ser sense dubte perquè ja interessa que sigui així. A l'escola que necessitem, els referents que actualment tenen la capacitat i la voluntat d'aportar un granet de sorra són els que vulguin i promoguin que l'escola pública sigui un model als altres àmbits de la societat. Un canvi que comporti la necessitat de viure en la justícia social, que parteix sense dubte d'una estructura educativa basada en els valors com la inclusió, on a banda dels agents protagonistes, com són els i les alumnes i el professorat, també hi interactuen les famílies i, de retruc, el context on es situa l'escola; el barri, el poble, la ciutat i el País.

La inclusió ha d'arribar a ser un mitjà o una manera d'entendre la quotidianitat enlloc d'un principi o una finalitat. Una llavor per així anar creant estructures socials de generacions conscients, crítiques amb el món i propulsores de la igualtat. Així doncs impregnem-nos de metodologia inclusiva, però no la que ens venen en els manuals oficials, sinó de la que ens portarà un canvi real en la nostra societat. Que no ens enganyin, l'escola inclusiva no existeix, tret d'algunes realitats que es compten amb els dits d'una mà. Perquè per una banda no es donen les condicions necessàries; i per l'altra, sembla ser que no hi ha la intenció de que això sigui possible, ja que l'àmbit educatiu inclusiu és aquell on els seus referents propicien que l'alumnat desenvolupi el sentit crític, pensi i analitzi.

I estem a dos mesos vista de les oposicions al cos de mestres de la Generalitat i se m'ha acudit comprar-me el temari pertinent a la biblioteca de la Diputació, per saber què s'hi cou. I quina és la meva sorpresa? Llegir-lo carregat de faltes i traduït literalment del castellà. De forma incorrectament, evidentment. Aquest és el meu referent per poder ser Mestra fixe? I els rumors avancen i prenen forma: oposicions en comptagotes, la borsa d'interinatge tancada i mestres a l'atur pendents dels nomenaments.

Mentrestant, a l'escola on treballo hi falten mestres.

3 comentaris:

joancarlesobiol ha dit...

Sóc pare de tres fills, dos fan 1r. d'ESO i un fa 1r de Primària. Potser resulta fàcil des de fora,però la meva impressió és que comparteixo les reflexions que fa vostè. Si el mestre/professor s'implica, tota dificultat es supera. Qui té la paella pel mànec, a classe, no és i la societat, ni la conselleria ni els pares. Malgrat tot, endavant amb les oposicions, i pensant que l'important és la feina de cada dia instruint als alumnes.

Anònim ha dit...

jo sóc mestra i tens raó, hi ha molts mestres que només escalfen cadira però també n'hi ha que no ho fem, que creiem en l'educació i que treballem amb l'esperança que l'Escola sigui el lloc amb majúscules on tots els nois i noies -tots i totes- trobin un lloc per ser persones en tots els àmbits (acadèmic, personal, social). I bé, penso que els nostres exalumnes són una bona prova de tot això.

Per altra banda, aquest any tenim a l'institut un alumne amb síndrome d'Asperger i t'asseguro que els seus companys -i els seus mestres- han après més en aquests mesos que durant tota la seva escolarització. No sé si això és escola inclusiva, però és Escola de veritat.

Vaja, que potser no cal desanimar-se, oi? i continuar treballant per una escola pública de qualitat :)

gucci-shoes-bags ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.