dilluns, 17 d’agost de 2009

L’atenció individualitzada no és el problema

(publicat a l'accent l'11 d'agost)

Culpar una suposada atenció individualitzada a primària, i dic suposada, de les dificultats d'aprenentatge que pateixen actualment els i les alumnes de secundària, em sembla ben bé una aberració. Però si aquest discurs apareix quan es parla de l'escola inclusiva i per boca de professorat jove, no puc evitar posar-me les mans al cap i intentar esbrinar en quin punt de l'engranatge educacional es desvirtuen els conceptes.

El disgust ve quan acabes analitzant que la mala educació s'ha convertit en quelcom cíclic, perquè afecta a cadascun dels nivells, retroalimentant-se així els errors per via d'una formació pobre, un enfocament mediocre i una inversió econòmica miserable, i que, malauradament, ja estan repercutint a massa generacions. Sí, és cert, els i les docents de secundària no estan equivocats i realment existeixen problemàtiques significatives (només ens hem de passejar per les aules per veure-ho) però la culpa no és de l'atenció individualitzada i menys encara de l'escola inclusiva.

En primer lloc hauríem de tenir clar què comporta una escola inclusiva i com s'hi emmarca l'atenció individualitzada. Inclusió és un salt qualitatiu en el sistema educatiu enfocat no tant sols a integrar totes les tipologies d'alumnes, sinó en estar preparada física i pedagògicament per tal de poder matricular alumnat amb necessitats educatives especials, ja provinguin d'aspectes físics, psíquics o socials. I alhora procurar que l'objectiu passi per la normalització contextual, per tal de poder viure la diferència com una font de riquesa i poder deixar enrere aspectes segregadors, que es potencien amb les escoles especialitzades o mitjançant la pedagogia tradicional.

Però per tal que aquesta escola sigui possible també ha d'anar acompanyada d'un canvi ideològic de les mestres: és necessari creure en metodologies a l'aula, com l'aprenentatge cooperatiu, dos mestres a l'aula, treballar els continguts mitjançant l'interès dels infants, però amb la capacitat motivacional que es requereix per tal que aquests canvis siguin significatius. En definitiva, enlloc d'anar donant continguts i sabers tancats que es contemplen en el currículum, la mestra ha d'estar formada per aconseguir que les seves alumnes es preguntin el per què, mitjançant l'interès, la motivació i la pròpia regulació de l'aprenentatge: aquest sempre serà individual i els materials i continguts han d'anar enfocats per què cada infant hi pugui accedir: han de ser oberts, flexibles i que s'adaptin a tots els nivells i estils d'aprenentatge.

I quines són les seves repercussions a secundària? Si l'atenció individualitzada a primària s'ha fet correctament i en sintonia amb la resta de metodologies que requereix una escola inclusiva, el professorat es trobarà amb alumnes motivades per estar a la classe i conscients que estan aprenent. Però també hem de ser conscients que amb això no n'hi ha prou, perquè a secundària hem de seguir treballant en la línia pedagògica enfocada cap a la inclusió.

Els temps de crisi en l'àmbit educatiu segueixen, i amb lleis com la LEC no ens acostem al model públic i de qualitat que necessitem. Es més: quan ja fa anys que a les facultats es formen les futures mestres en les teories de la inclusió com a fils conductors, aquestes encara estan per plasmar-se de manera pràctica a les escoles catalanes.

Maria Freixas