dijous, 5 de març de 2009

Quan l'obstacle no és el ressentiment. I part



Em trobo pràcticament a l'últim esglaó d'una etapa educativa, que evidentment un cop arribi a dalt tant sols em servirà per començar un nou pis personal. De totes maneres per molt que sigui més aviat un aprenentatge unidireccional, una sempre acaba aprofitant els nous coneixements per extrapolar-los a d'altres àmbits que d'alguna manera inconscient toquen a algun conegut proper o també a ulls despistats que passen per aquí.

En tot cas, el que puc assegurar és que em trobo realitzant una assignatura on-line sobre la Pau, amb el nom "Convivència al segle XXI: Bases per a una cultura de Pau. Per començar m'estic llegint un article sobre el ressentiment, i com aquest és un pas previ imprescindible per arribar a la Pau, i com que he de fer un mapa conceptual per ordinador i no sé com va el programa que m'ha passat la meva amiga Sílvia, perdré unes hores rellegint per escriure al bloc i d'alguna manera sé que invertir un temps aquí em facilitarà la construcció de l'exercici.

El Filòsof, entre d'altres disciplines, Francesc Torralba ens explica en el seu article: " El ressentiment: Obstacle fonamental per la pau. Que el ressentiment està integrat de forma inherent en primer lloc a cada persona, ja sigui com una característica actitudinal independentment de que convisqui en una situació de guerra i, en segon lloc la que forma part d'un col.lectiu, que és el que m'ocupa els pensaments.

El ressentiment que és col.lectiu, és per tant propietat d'un poble que unitàriament a viscut i interactuat en situació de conflicte o guerra. Aquesta reacció emocional compartida per milers de persones és el cap i a la fi un sentiment humà que neix com a resposta a la injustícia que pateixen els pobles oprimits. Si amb el temps no hi ha vies de solució i la justícia social esdevé un forat negre on les esperances de futur s'hi escolen emportant-se així la dignitat de tot un poble, aquest ressentiment pot comportar un compàs rítmic de violència cíclica. Ja no és només la violència dels opressors als oprimits sinó que els habitants maltractats acabaran per interioritzar les accions bèl·liques, com les bombes que cauen als seus camps de refugiats, reflectides en violència normalitzada en paisatges tant quotidians com uns infants que juguen al carrer.