Vaig tenir un pressentiment, tot i que les sirenes feia dos dies que no xisclaven pel poble, intuïa quelcom més greu que un altre toc de queda d'aquells, dels quals ja n'estavem acostumats. Tancats dies i dies sense poder sortir de casa amb el soroll persistent dels bombardejos, era com si l'infinit esdevingues líquid comprimit al buit de l'horror.
Però aquesta vegada intuïa que patiríem directament un atac, vaig començar a cridar intentant no transmetre el neguit:
- Nens!!! correu!! veniu tots al soterrani, no patiu però hi estarem millor.
Portava el petit agafat al coll i alhora com si d'una cursa es tractés tota la canalla es dirigia a l'amagatall improvitzat per les incursions.
Hi vam estar una estona fins que algú va decidir que no hi havia perill i que en tot cas si teníem l'avís ens podríem amagar a la caseta del davant. De la caseta ja no en fèiem més ús que el de reunir-nos amb els veïns, on els nens aprofitaven per jugar-hi i en alguns moments també ens servia de refugi.
Quan tot just em vaig començar a tranquil·litzar veient com jugaven, el so agut de la bèstia del cel s'acostava sobre nostre, l'horitzó perdia color i tot es tornava fosc.
Un crit,
un altre,
i vam començar a córrer cap al refugi. Amb la cara glaçada, tement el pitjor dels camins els abraçava:
- no ploreu, no passa res, ara marxaran i podrem anar a preparar el sopar.
Et vaig veure allà assegut com el vigilant que vetlla per la seva família i amb la dignitat del resistent ens transmeties seguretat. Ens vam mirar i jurar que no hi hauria guerra que ens pogués arribar a separar, el que teníem al voltant ho havíem creat amb el nostre amor i cap bomba ho faria desaparèixer. Som part d'aquesta terra.
De sobte va aparèixer la Bèstia, maleït avió de combat israelià!!! miràvem pels forats que tenia el sostre de la casa i podíem veure tots els seus moviments. Una bomba queia per l'aire fins que va anar a esclatar a prop nostre.
- esteu tots bé??!!
Us sentia respirar a cada un de vosaltres i vaig tornar a viure. Però una altra vegada, una altra bomba pintava el cel de color vermell.
....desapareix el so.........desapareix el tacte, desapareix l'olor,... no es veu res... la bèstia ha complert la seva missió....la bomba ha caigut sobre nostre.
dibuix del pemi
Però aquesta vegada intuïa que patiríem directament un atac, vaig començar a cridar intentant no transmetre el neguit:
- Nens!!! correu!! veniu tots al soterrani, no patiu però hi estarem millor.
Portava el petit agafat al coll i alhora com si d'una cursa es tractés tota la canalla es dirigia a l'amagatall improvitzat per les incursions.
Hi vam estar una estona fins que algú va decidir que no hi havia perill i que en tot cas si teníem l'avís ens podríem amagar a la caseta del davant. De la caseta ja no en fèiem més ús que el de reunir-nos amb els veïns, on els nens aprofitaven per jugar-hi i en alguns moments també ens servia de refugi.
Quan tot just em vaig començar a tranquil·litzar veient com jugaven, el so agut de la bèstia del cel s'acostava sobre nostre, l'horitzó perdia color i tot es tornava fosc.
Un crit,
un altre,
i vam començar a córrer cap al refugi. Amb la cara glaçada, tement el pitjor dels camins els abraçava:
- no ploreu, no passa res, ara marxaran i podrem anar a preparar el sopar.
Et vaig veure allà assegut com el vigilant que vetlla per la seva família i amb la dignitat del resistent ens transmeties seguretat. Ens vam mirar i jurar que no hi hauria guerra que ens pogués arribar a separar, el que teníem al voltant ho havíem creat amb el nostre amor i cap bomba ho faria desaparèixer. Som part d'aquesta terra.
De sobte va aparèixer la Bèstia, maleït avió de combat israelià!!! miràvem pels forats que tenia el sostre de la casa i podíem veure tots els seus moviments. Una bomba queia per l'aire fins que va anar a esclatar a prop nostre.
- esteu tots bé??!!
Us sentia respirar a cada un de vosaltres i vaig tornar a viure. Però una altra vegada, una altra bomba pintava el cel de color vermell.
....desapareix el so.........desapareix el tacte, desapareix l'olor,... no es veu res... la bèstia ha complert la seva missió....la bomba ha caigut sobre nostre.
dibuix del pemi
1 comentari:
preciós. has aconseguit fer-me sentir l'escena, viure a través d'aquest relat cotidià l'horror i el terror que senten cada dia els palestins.
moltes gràcies, només et puc dir això, gràcies.
Publica un comentari a l'entrada