divendres, 28 de març de 2008

no al "manual de la lluita"

"...caminàvem a prop, sense saber que érem tu i jo.."
Abans pensava que tant sols escoltant una cançó del Feliu o d'altres cantautors politico-romantics ni havia prou per pensar que la vida es podia valdre tant sols amb els sentiments i les emocions, amb l'estimar i l'intentar interactuar sempre de tal manera que els pròxims no en prenguessin mal. pensava que tant sols obrir la porteta del prestatge i sentir l'olor de comí, deixant-me portar pels records dolços d'un cos abraçant-me lentament però amb força n'hi havia prou per pensar que el coneixer's i compartir era especial. Pensava que les paraules als ulls explicant confidències a la llum de la font de canaletes o de les precioses faroles en un capvespre a la plaça de sant Felip Neri, amb la memòria històrica a les espatlles eren prou sinceres com per pensar que ningú ens podria jutjar. Em pensava que quan dèiem que ens jugaríem la vida l'un per l'altre en la foscor dels llençols i la nitidesa de les paraules n'hi havia prou per pensar que les promeses perduraven en la memòria i no ens faríem mai mal. Pensava en que les ferides de bala intencionades a tot un poble no podien permetre's i que un cop es poden donar a conèixer n'hi havia prou com per aturar-ho. Pensava que la lluita per petit el context que sigui en que s'inicia i en el conjunt de les seves expressions havien de ser fidels a la mateixa lluita i per tant fidels a les persones i als seus sentiments.
Un dia em van dir que vivia en el món de l'Alicia i les respectives meravelles, però es que em pensava que era així, no com l'Alicia sinó com el món que jo imaginava, que
el món, la vida i la lluita; tots aquells actes de la quotidianitat s'havien de moure mitjançant l'essència de sentir i transmetre la vida i la lluita, amb sinceritat...


2 comentaris:

Anònim ha dit...

què gran que ets!!, qui no a pensat mai així,lo dur i trist es adonar.se i afrontar que no existeix aquesta realitat.....i ser capaços de lluitar per aconseguir.la!!!
Re que per casualitat he trobat el teu bloc i me emocionat amb la foto i l'escrit,un petonas i endavant!!!
Em permets anar tafanejant de tant en tant,oi?xD

Maria Freixas ha dit...

és públic...:P