dimecres, 9 de gener de 2008

Calàndia


Maria Freixas i Alió (T6)

Avui me llevat a les 6 del mati perquè els raigs del sol s’escolaven per la persiana i anaven a tocar directament la meva cara. Només aixecar el cap ja he vist de lluny als militars israelians emprenyant als palestins que organitzaven les parades del mercat, plenes de colors de fruita i verdura.

Hem marxat a mig mati i al punt de control militar han fet baixar als homes de l’autobús i els han registrat. A nosaltres ens han demanat la documentació, i el jove soldat israelià que juga a fer la guerra i m’ha preguntat amb prepotència que hi havia fet a Betlhem.

Hem arribat a Jerusalem una altra vegada per anar a Ramallah, hem canviat de transport públic i ara anàvem amb un taxi de vuit places que ens ha deixat al punt de control de Calàndia. Per uns moments m’he pensat que entrava en una presó, hem passat pel costat del famós mur de formigó en continu procés de construcció i hem entrat per uns passadissos un darrera un altre com si d’un laberint es tractés, però no ens han registrat perquè sortíem de territori israelià, el problema seria al sortir, llavors vigilen i registren a tothom.

A Ramallah ha estat molt curiós, tot just arribar hem trobat una manifestació d’Al fatah i de les brigades dels màrtirs de l’aqsa. Una demostració de força, amb metralletes i pistoles , disparant a l’aire, tots concentrats en una plaça. Després hem anat caminant fins a la mukata on hi ha enterrat l’Arafat i també la residència de l’actual president Abu mazen.


La ciutat de Ramallah és on s’hi reflecteixen els pocs diners que els queda al poble palestí però tot i així també està tot bastant destruït com a conseqüència de les continues incursions de l’exèrcit israelià.

El punt de control militar del principi, al tornar a Jerusalem s’ha transformat en una presó d alta seguretat, amb uns cinc passadissos on et fan posar en fila separats per sexes, cada passadís té unes portes d’aquelles que van rodant i només hi pot passar un, amb dos llums a dalt que canvien del verd al vermell per indicar quan es pot passar o no. Un cop passes aquesta porta, a la dreta tens el detector de metalls i els infrarojos. A l’esquerra unes cabines amb els soldats a dins que et van parlant o cridant i donant ordres amb hebreu. A la tercera vegada sinó els entens, potser t’ho diuen en anglès. Llavors has de fer passar el passaport per una mena de bústia i se’l queden fins que volen o fins que han comprovat les dades. depenent del sexe i de l’edat estaran mes o menys estona.

He sortit d’allà contenint-me les llàgrimes de ràbia. A l’autobús quasi no parlava ningú i a la carretera ens han tornat a parar i ha pujat un soldadet israelià i altra vegada a un per un ens ha demanat el passaport amb actitud xulesca. Hem continuat el trajecte però ara, amb un silenci absolut que podia tallar l’ambient, degut a la ràbia i indignació.