dijous, 20 de desembre de 2007

quan el feixisme udola


Udola el feixisme quan McCarthy arrasa puntualment Euskal Herria un divendres de tardor al migdia, transmutant en hooligans togues d’Audiència Nacional. Es desferma el temporal lliberticida en l’era de la Inquisició, camuflada en la teoria barroera i devastadora de l’entorn.

Sotmet en la lògica profilàctica i higienitzadora de la pesta i els apestats, amb anys de plom judicial contra qui alci el dit als designis inescrutables del poder. Viola com Millan Astray -¡muera la inteligencia!- en paper judicial de dèspota sentència hispànica. Segueix udolant, via Garzón triomfal, reconvertit en Videla Baltasar, el futurible Nobel de Literatura-Ficció que reedita la màxima ideològica de la junta militar argentina: «terrorista no és només qui posa bombes, sinó qui opera contra la nostra civilització occidental i cristiana». Argentina, 1976. Euskal Herria, 2007.

18/98. Estrasburg pel folre. Ho va anunciar la magistrada Murillo i ho han complert. Amb eficaç puntualitat repressiva anunciada. Per anunciació, fins i tot ho va enunciar «The Times», poc sospitós d’estar a l’esquerra de Déu, fa anys. El 2002, quan el rotatiu britànic alertava de l’existència d’un nou GAL d’encuny judicial i genètica política. No segresta, no soterra en cal viva, no assassina, però esmicola -avui, ara i ací- drets civils i polítics, excepcionalitza la dissidència i tanca diaris, projectes i assemblees. Arrasa via judicial i bombardeja via penal en un exercici sistemàtic de destrucció de l’antagonista històric.

Ho va etzibar Acebes arran de la Llei de Partits i amb rialla de fera: «per fi tenim Dret Penal d’Enemic». Pocs sospesaren aleshores qui era el pare d’aquest engendre del Dret. Carl Schmitt, alter ego judicial d’un austríac anomenat Adolf Hitler. Salvant les distàncies i l’extermini físic, tot el cos ideològic de l’estat d’excepció permanent del III Reich el podrem llegir i tastar el proper 19 de desembre. Quan atònits i catatònics assistim a la seva consagració plasmada en sentència judicial ferma. Aquesta és l’alarma reiterada que sonava divendres passat de matinada a terres basques. Allà desfilaven, mal disfressats de Carl Schmitt i Torquemada, el governador de Wisconsin i els seus acòlits uniformats, la cacera de bruixes i l’odi atàvic, el Cid Campeador i ‘Santiago y cierra España’... Convertint l’estat de dret desfet en esclafant Dret de l’Estat a l’assalt d’Euskal Herria. Segrestant idees, projectes i persones, fagocitats per les clavegueres estatals de la guerra bruta judicial.

Sintetitzant. Per als despistats, no cal volar a Guantànamo per copsar els danys col·laterals de la guerra preventiva contra tot el que es mogui; de la guerra global permanent que ha incorporat la dissidència política i social com a nova modalitat de criminalitat i nova «amenaça a la democràcia»; de l’apartheid lacerant de tipificar l’esquerra abertzale com un nova forma de delinqüència. Paradoxes etimològiques, si terrorisme és dominació pel terror, el metafalangisme de catarsi («a por ellos») domina in pectore a través del terror judicial, ampliant -com Mides i difusament- el delicte de terrorisme a tot el que toca. En la fira de la farsa d’estafes de la deriva autoritària de l’excepcionalitat penal, processal i penitenciària que ens assetja.

La pregunta, com el Borbón que Franco va nomenar, va nua. Què cal fer per a deconstruir tota l’arquitectura repressiva que afecta les llibertats de tots? I quan de temps caldrà per reconstruir la raó democràtica? Per acabar amb la lògica perversa de la guerra? Temps al temps. Sabino, Pepe, Teresa, Salu, Miriam, Nekane, Imma... Som temps al temps. Precipitadors del compte enrere, sense cap més força que les nostres vides de compromís. Treballadors de la llibertat d’Euskal Herria que lluiteu contra el crono de la tirania. Que duri el menys possible és la tasca. I en aquesta lluita cada minut compta. Malgrat ens trenquin els instruments, caldrà seguir amb la música. A capella o a la intempèrie, tant fa. A aquestes alçades de les hòsties rebudes, anem a seguir composant, entre tots i per a totes, la nostra pròpia partitura, que és el que volen evitar i rebentar.

Ho diu encara avui Mumia Abu Jamal des del corredor de la mort: «Hi ha qui diu que resistir-se al sistema és una bogeria. Però el que és una bogeria és no fer-ho». Apliquem la lucidesa del resistent afro-americà a Euskal Herria, a l’Estat espanyol, presó de pobles i somriures, i tindrem l’arrel quadrada dels temps per venir. Quan pensar i comprometre’s ja no sigui delicte i s’obrin les alberedes de la llibertat. Fins aleshores i mentrestant, i amb la urgència de la denúncia, el suport mutu i la solidaritat, una abraçada col·lectiva des dels Països Catalans. I temps al temps. Que som temps al temps. Malgrat ens el robin.


Per David Fernández. Membre del Grup de Treball 18-98 de Barcelona. Article publicat en castellà al diari basc Gara el passat 3 de desembre i traduït en català al bloc Ara, Independència.

font: Comunicació monverd