dissabte, 11 d’agost de 2007

Elephant in the room







Portem uns tres dies sense poder penjar res i és que hem estat a Nablus. tres dies intensius de visites, famílies, camps de refugiats, entrevistes i evidentment, check points.
En un parell d'entrevistes, primer a Hebrón i, després a Ramallah se'ns a fet la comparació de l'ocupació amb la metàfora d'un elefant dins d'una habitació. Quan viatges per Cisjordània és impossible no palpar la ocupació i és que Israel és un animal tant gros que oprimeix fins a ofegar el poble palestí i la seva vida quotidiana.
Una de les cares més terribles d'aquesta barbaritat són els camps de refugiats i un dels que està en pitjors condicions és Balata.
L'any 48 moltes famílies palestines van haver de marxar corrents dels seus pobles que ara porten nom Hebreu i instal·lar-se dins dels territoris ocupats oficials, quan va néixer Balata tenia uns 6.000 refugiats amb tendes de campanya provisionals, ara però, a dia d'avui ha deixat de ser provisional amb una població que supera les 30.000 persones. És important destacar que l'àrea d'aquest camp és d'1,5 Km quadrat. Balata són cases apilades i carrerons molt estrets, són nenes però sobretot nens, jugant i cridant al carrer, són una infinitat de cartells de nens i adolescents assassinats a mans dels soldats israelians, són famílies mutilades com la que vam entrevistar. Un home gran, pare de família que ha perdut dos dels seus fills, el Khalid de 23 anys a la primera intifada i el Mahir de 29 anys a la segona.
Balata són crits de desesperació i de brutalitat normalitzada.

2 comentaris:

Lu ha dit...

Hola Maria!! Sóc la Lurdes de la CUP de Valls...i moltes coses més... bé, vai fer geografia amb el Cesk i la teva mare ;)
Segueixo el vostre viatge des del Bloc de l'Enric, però la visió d'una noia, sovint és més propera i sensible... així que també em llegeixo els teus escrits.

Esteu fent molt bona feina, esperem que quan torneu pogueu fer-ne un bon traspàs i puguem sentir de més a prop la realitat que esteu compartint amb la gent d'allí.

Maria, sort i una forta abraçada revolucionària!!

Lu

Jordi Borràs ha dit...

Bonica! Ja sóc a casa! I que bé llegint les teves cròniques sentides....

T'enyoro