dimarts, 11 de setembre de 2007

Manifest de l'Onze de Setembre de 2007


Manifest Unitari de la Diada de l'Esquerra Independentista. Aquesta Diada commemorem el setge de Barcelona i l’heroica resistència popular que va cedir tal dia com avui. Una data que ens recorda que l’Espanya de les autonomies no és el resultat d’un acord de convivència si no la darrera forma d’una ocupació militar que es manté vigent, com la Constitució Espanyola s’encarrega de dir clarament. Una ocupació que, com la que pateix el territori català sota dominació francesa, no és només simbòlica i es concreta en la imposició d’infraestructures innecessàries com la MAT o el TGV mentre els serveis bàsics com els trens de rodalies o el subministrament elèctric no cobreixen els mínims necessaris. En com les grans companyies energètiques i constructores tenen via lliure per a fer el que els plau, amb la connivència dels representats polítics catalans. Els estats espanyol i francès ens tracten com a súbdits i no com a ciutadans.

També commemorem els 300 anys de l’inici de la derrota per etapes que va donar tret de sortida a l’ocupació espanyola. 300 anys d’ocupació i de resistència. És enfortint la resistència que aprenem a guanyar. Aquests segles ens han ensenyat la ineficàcia i la falsedat dels plantejaments pactistes que pretenen que de la col·laboració amb l’ocupant n’ha de brollar l’alliberament. No cal anar lluny per veure’n mostres clares. Ens van dir que mitjançant la democràcia burgesa podíem assolir una societat sense classes. Després del miratge socialdemòcrata de l’Estat del Benestar què queda?: la cara ferotge del capital al descobert. Ens han dit que explotant els escassos recursos que la descentralització autonòmica ens proporcionava caminaríem cap a la independència. El darrer Estatut ens mostra els límits que l’Espanya anomenada democràtica pot arribar a tolerar. Què més cal per comprendre que el que cal és lluitar per la independència i el socialisme sense rebaixes ni dreceres, per la via de la confrontació, la lluita i la victòria?

Per fer-ho necessitem creure-hi, tenir una estratègia, un programa i un moviment estructurat i unificat. Ja fa temps que caminem cap a la unitat. La feina coordinada entre les nostres organitzacions és un fet. I la voluntat d'entesa amb les sectorials unitàries de l'esquerra independentista inequívoca. No es tracta de crear noves sigles basades en realitats febles. Si apareixen respondran a realitats unitàries i consolidades que cal batejar. Es tracta de caminar juntes en la mateixa direcció. Decidir juntes quines passes cal donar per assolir la independència dels Països Catalans. Decidir juntes quin és el socialisme que volem construir. Decidir junts què és i com podem construir la unitat popular que s'enfronti al capital i als estats que el serveixen, i amb qui ho hem de fer. Fer-ho junts per què la lluita que ens espera si caminem en la direcció correcta estarà plena d'entusiasme, d'il·lusió i de desig de llibertat, però també de repressió, control social i cansament. Com podria afrontar-ho un grup reduït de militants, per ferma que sigui la seva convicció? Tampoc podrem afrontar-ho si no oferim a les treballadores i els treballadors catalans una alternativa real i en rebem el suport. Un suport actiu basat en l'organització de base i en estructures de contrapoder que nosaltres mateixos hem de començar a enfortir si ja hi són i a construir si no hi són. I no oblidem mai que aquestes estructures són eines de ruptura i de confrontació. Que l'acord amb l'enemic és impossible. Que mai no podrem enganyar l'enemic disfressant el llop amb pell de xai.

El treball sectorial pot obtenir victòries i avenços, però servirà de poc si no respon a una estratègia adreçada a la confrontació, a la lluita i a la victòria. Això vol dir superar la deriva reformista, pactista i assistencialista del moviment sindical oficial. Això vol dir utilitzar la feina a les institucions per mostrar-ne el caràcter antidemocràtic, antiobrer, espanyolista i jacobí. Per desemmascarar-les com a instruments de classe. Per mostrar que no és possible reformar-les, cal destruir-les. Per oposar, al seu simulacre de democràcia, la democràcia directa del poble treballador prenent les regnes del seu futur, que és la única garantia del dret a un habitage digne i d’una economia al servei de les necessitats de la població i el territori i no contra aquests. El nostre no és el projecte de tots els catalans. Ni el de donar una apariència de pluralitat a la monarquia constitucional espanyola o a la República Francesa. Ni el de maquillar les seves institucions corruptes. És el projecte de les classes populars. I les classes populars catalanes no mouran un dit per projectes ambigus ni per gent què no sap el què vol o que amaga les seves intencions. Però tindrem el seu suport si demostrem que sabem el que volem, que no estem disposats a vendre a cap preu el capital acumulat de les lluites populars i que tenim una alternativa contra la dominació espanyola i contra la dominació francesa. Que tenim una alternativa al capitalisme i no som l'enèssima promesa de victòria que degenera en pactisme, traïdoria i xerrameca revolucionària buida de contingut real.

És difícil valorar el pes dels fracassos i contrastar-lo amb el dels èxits, però l'onze de setembre és una bona ocasió per comprovar que els desitjos d'unitat, que vam expressar inequívocament en anys anteriors, s'han concretat en avenços, en coordinació real i en una voluntat real de construir per a l'esquerra independentista un únic discurs rupturista i socialista, que lluny de dreceres oportunistes, basi la seva força en la unitat popular, en la capacitat popular d'organització. Seguint les passes dels qui ho han donat tot per les llibertats col·lectives del nostre poble sense defallir. Per això volem retre homenatge a Lluís Maria Xirinacs que fins la seva darrera hora ha demostrat la seva fermesa i la seva integritat. Nosaltres també volem deixar de ser esclaus i volem uns Països Catalans lliures.

Les organitzacions signants no tenim cap altra funció que dinamitzar el moviment en aquesta direcció i aportar el nostre capital humà i organitzatiu per què aquest contrapoder sigui una realitat. I aplegar al voltant d'aquesta voluntat i d'aquest contrapoder tota la força disponible. Per què aquesta força sigui suficient vosaltres, tots aquells que esteu avui aquí per què voleu la independència i el socialisme pel vostre poble haureu de militar a les organitzacions, que només són instruments al servei del moviment. Haureu de militar en les sectorials o enfortir els moviments socials que tinguin un contingut revolucionari i alliberador. Per què aquesta feinada que tenim pel davant no es farà sola i tots fem falta. Treballem conjuntament per no haver de commemorar el 300 aniversari de la resistència d’un poble, si no celebrar la seva llibertat. Treballem conjuntament per la independència i el socialisme.

Endavant , Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Maulets, el Jovent Independentista Revolucionari
Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista.

Onze de Setembre de 2007
Països Catalans

2 comentaris:

Neus ha dit...

A vegades passa que quan rius d'una cosa, després et perds la següent :)

Em sembla que els bolets de la pasta al pesto hi duien alguna cosa estranya. Quin riure!

Espero que ens veiem aviat, mariam, i que reprengueu la conversa allà on la vau deixar, que era interessant i tot!

Un petonot!

l´ire ha dit...

Eii marieta....jooo...al final no os vi ni a ti ni al cesk....Vaya alegría verte en las calles del teu barri!!! Por lo menos, pude darte un abrazazo!! jeje

Volveré para al Alça´t...os daré las cosillas que os traje...

Qué día más bonito, y combativo. Felicidades a tots y totes los que hacéis posible que la lucha sea todos los días. Máximo respeto.

Visca la terra.
Petons!