Salvador #PuigAntich

Al capdavall de l'inexorable oratge, arriben.
Les temudes hores bordes
de minuts encadenats
on cada segon esdevé
el darrer instant, impecable
i l´últim alè begut, accelerat.

Records retinguts d'una vida
privada de llibertat,
just allà on vas nàixer
per sobreviure des del primer plor
quan el món la benvinguda et va donar.

Llàgrimes prematures
brollen amb la saguera lluna
i em retorna la teva aposta:
No claudicar mai.

Pengen tristors seques
de l'arbre del davant
d'escorça fosca i també forta
on s'hi enfilen els desitjos
i les carícies a l'esquena
que no s'acaba mai,
vorejant la vida
acaronant la llum
abans de partir.

Ara si, un munt de fulles en blanc
han esborrat el futur i
al mirar-me les mans
on hi bullen inequívocs,
els teus ulls,
la teva mirada
que m'explica la victòria,
a cada cingle
que portarà el teu nom.

burca de bótox

La companya zideva m'ha passat el documental que teniu a sota i m'han agafat basques a part de ganes de dir-ne quatre coses. En tot cas vosaltres jutjareu si li feu una ullada. La primera pregunta que em ve al cap és; Dona, això és al què aspires? i com a conseqüència la segona pregunta és Home així és la dona que vols?

Des de les societats occidentals i capitalistes ens fem farts de criticar el vel que porten les dones als països musulmans i ens omplim la boca sobre la igualtat i l'alliberament de la dona.  Entenem el maltractament com quelcom físic però per altra banda n'hi ha l'intangible però igual de perillós i denunciable. Al capdavall només demostra que seguim vivint en una societat masclista on la dona és un objecte manipulable fins al punt de negar-li la seva vellesa què per mi també és Bellesa. Les canes, per exemple, són boniques i el nostre cos diu què som, el configuren l'aprenentatge fruit dels anys i les experiències viscudes i cuidar-lo és estimar-lo i acceptar-lo. No et maltractis, estima't! 

2012 i sempre

S'acosten temps d'incertesa, vénen mesos magres, setmanes de notícies que ens tenen expectants i es desencadenen en dies on predomina la ràbia i malgrat això no ens faltarà el plat a taula, ni haurem de passar cap punt de control ni la orbita quotidiana estarà governada per ciment i armes...

I tot plegat no és cap excusa per deixar de somniar i lluitar i, pensar que "jo" sense "tu" no sóc res i el "nosaltres" i la vida compartida és l'essència de la felicitat, la base de totes les solidaritats en què l'amor i el respecte, el cuidar-nos esdevé el trampolí per arribar a les lluites de gran alçada o de primera divisió amb la coherència necessària.

jo

tu

ell/ella

però sobretot

nosaltres

València, 9 d'octubre

I els mots
ens han servit d'excusa
per aprendre a lluitar
arriscant.

Agermanades per la il·lusió
entre comarques,
del nostre passat
n'hem fet unió,
estimant la diferència
què fan més rica la nostra raó.

Ens hem alliberat
del silici que ens oprimia
la memòria,
fent quilòmetres
avançant
i no vèncer sinó ho fem plegats.

esculls

D' Ushuaia a la Quiaca
dansen les notes
al ritme de la vida
que t'atrapa i et corprèn.

On cada acord
és el batec
que amara el trajecte,
construït d'il·lusions
i batzegades de memòria.

I en el traç
t'eixugues les gotes
dels instants no viscuts
imbatible, lliure.

Il·lustrant-me el pit
de somriures i esperances,
mar endins,
aixoplugant tot record
convertint-lo en futur .

Desobediència intel·ligent #SomEscola perquè #SomPoble

El divendres passat gran part de la població ens aixecàrem esperitats del sofà, un cop l'informatiu va acabar amb la darrera notícia: el TSJC donava dos mesos a la Generalitat per aplicar el castellà a les escoles catalanes com a llengua vehicular, pretenent així, que ambdues llengües tinguin el mateix tractament a l'hora d’impartir matèries als centres educatius del Principat. Diferents veus s'han sumat, sobretot via Internet, demostrant què és possible l'aixecament popular si ens toquen dos aspectes imprescindibles per a ser poble; la llengua i l'escola .

Aleshores depèn de com bufin els vents, si ens inunda un ventada de ponent, seca i carregada després d'haver travessat la península, la nostra feina serà feixuga, però la consciència haurà ser la de mantenir-nos ferms per defensar la nostra Escola, que és i ha de ser la pública, la catalana i la del Poble. Tant si les amenaces fan fum o no, les cendres del foc ens han de servir per no distreure'ns, pensant que ja ho tenim tot fet. Anomenar d'èxit la política d'immersió lingüística em sembla desproporcionat i denota poc respecte i falta de sinceritat. Hem de treballar en equip; des de les docents, passant pels alumnes i famílies, fins a les facultats de formació del professorat, per tal de fer-nos una autoavaluació transparent i sincera, tenint en compte que al llarg de tota la cadena d'engranatge educatiu hi trobem diferents senyals que ens alerten del risc de patir una davallada significativa en l'ús i, sobretot, del mal ús del català.

Fins i tot el gos pigall, instruït per conduir les persones cegues, desacata les ordres i es rebel·la contra l’usuari, que el porta i no hi veu, perquè té la capacitat de decidir davant el perill quina és la millor opció. I d’aquesta reacció se’n diu desobediència intel·ligent. Actitud que hem de tenir clara davant d’aquest atac lingüístic què, mitjançant l’educació, no pot tenir més objectiu que debilitar-nos com a Poble.

Educar és un conjunt de diferents factors i, ara més que mai, fer de Mestra implica una ideologia i una actitud, una predisposició i un inconformisme; i, al mateix temps, unes bones dosis d'empatia, humilitat, tolerància i solidaritat. I aquesta és la nostra herència avui, la de prendre consciència i fer reviscolar la llengua arreu dels Països Catalans, apostant per la pública, perquè és la del Poble. I seguir construint un model d’aprenentatge capaç de fer créixer noves generacions compromeses amb el món i la seva Terra. Quan l'educació és la base per canviar la societat, l'escola ho ha de reflectir integrant tots aquells elements d'aquesta, per tal que els aprenentatges promoguin el desenvolupament individual i alhora el col·lectiu. Els i les alumnes han de poder aprendre en un entorn real i on, mitjançant les pràctiques educatives, s'hi enforteixin els pilars més bàsics, recuperant l'esperit crític i revolucionari.

Maria Freixas i Alió

publicat a l'Accent 209

deshumanitzant la liquidesa

hores, treball, política, diners, passió, vida, essència, mentides, assemblees, família, facebook, manifestacions, atur, mirades, aprenentatge, hipoteca, canes, incertesa, acomiadaments, solitud, filles, temps, somriure, estres, tendresa, reunions, mails, espera, carícies, accidents, ansietat, música, oxigen, por, petons, decepcions, lluita... 

Quina ha de ser la nostra acció que sorgeix del pensament de voler transformar la nostra societat?

seguim, seguirem.

Ni per terra, ni per mar, ni per aire

 Israel torna a bloquejar la solidaritat internacional amb Gaza.
Si algú tenia dubte de quin era el poder de l'Estat d'Israel per poder moure fitxes i prendre decisions més enllà de les seves fronteres, en les darreres setmanes es fa palesa la seva capacitat per a fer i desfer en benefici de la seva estratègia sionista. Ni per terra, ni per mar, ni per aire es podrà visitar Palestina amb finalitats solidàries, sobretot si parlem del territori enclaustrat al sud-oest de l'ens artificial jueu que és Gaza. Ens trobem davant d'una esperpèntica actitud ja coneguda per part de l'estat d'Israel, però sobretot cada vegada més extrema i deplorable pel que fa al paper que estan realitzant els organismes internacionals i alguns Estats i països.
Així doncs, qualsevol aroma que pugui fer olor a llibertat és tant sols una cortina de fum on s'hi amaga un pla israelià cada vegada més maquiavèl·lic i llunyà a un procés de pau real i just per a la població palestina.
Per terra
L'any 2006 vaig viatjar a Palestina per primera vegada i, un cop a Jerusalem, iniciàvem els tràmits per entrar a Gaza mitjançant el consolat de l'Estat espanyol. Teníem els papers en ordre i malgrat els diversos viatges al barri on es troben la majoria de les ambaixades, els impediments varen ser uns quants i contradictoris, notificant-nos finalment que no podíem entrar a Gaza. D'això, ja en fa 5 anys, però no cal ni anar tant lluny ni parlar del meu cas en particular, sinó que esdevé incomptable la quantitat de persones i personalitats que s'han quedat a les portes dels punts de control fronterers amb el territori de Gaza. Tant sols sota estrictes requeriments i una mica de sort, hi ha alguna possibilitat per entrar-hi.
Per mar
Quan encara no havien passat massa dies de l'aniversari en què la primera Flotilla viatjava a Palestina per tal d'intentar trencar el bloqueig que pateix Gaza i en què el vaixell Mavi Màrmara de matinada es va veure sorprès amb l'assalt surrealista de l'exercit israelià, en què van assassinar 9 persones i una cinquantena van resultar ferides, la segona edició es va posar en marxa rumb a Palestina, el passat 1 de juliol. Enguany, formada per més d'una desena de vaixells i unes 500 activistes en representació d'una cinquantena de països, d'entre les quals 40 són de l'Estat espanyol.
Un dels objectius de la Flotilla és trencar simbòlicament el bloqueig que va ser implementat per l'Estat d'Israel fa més de 4 anys. Així doncs, divendres 1 de juliol, les diferents embarcacions tenien pensat iniciar el viatge des de diferents ports grecs, però les forces de seguretat hel·lenes van impedir-ne la sortida. Abans del bloqueig, però, es van descobrir diversos sabotatges a algunes de les embarcacions que haguessin pogut causar la inundació d'algun d'aquests vaixells.
L'Estat de Grècia té el cul llogat i, com diu la dita, no pot seure quan vol i es fan molt creïbles les diverses fonts afirmant que Grècia hauria rebut beneficis econòmics a canvi de cedir al reclam d'Israel per tal de no deixar que els internacionals trenquessin el bloqueig a Gaza.
Per aire
Per últim, la campanya internacional “Benvinguda Palestina”, ubicada sobretot a l'Estat francès, però amb la participació d'altres països, així com de la mateixa Palestina, va engegar una iniciativa per aire, volant en massa fins a l'aeroport de Ben Gurion. L'objectiu era denunciar Israel i la pressió sionista per no deixar entrar internacionals solidaris en territori palestí arrel dels fets de la Flotilla, així com també per tal de commemorar el setè aniversari en què el Tribunal Superior de Justícia va sentenciar l'aturada i retirada del mur de l'apartheid. Aquest divendres passat, 8 de juliol, centenars de persones han estat vetades a viatjar en els mateixos aeroports d'origen, d'altres han estat ja deportades, així com més d'un centenar resten detingudes a l'aeroport de la capital israeliana a l'espera de ser deportades en les properes hores.
S'agreugen els impediments per entrar a Gaza
Anar a Palestina per demostrar la teva solidaritat es pot convertir en una odissea complicada, però si parlem del territori de la Franja de Gaza, segurament les possibilitats d'arribar són mínimes, per no dir nul·les. A partir d'ara, s'hauran d'extremar les precaucions si es vol ser solidari amb Palestina des del mateix territori; encara que fins ara ja era complicat, no queda dubte que el panorama actual del moviment de solidaritat ha de prendre consciència de les dificultats.
Una actitud com la que està demostrant el govern israelià i una magnitud envers l'acció-reacció que va in crescendo, alhora que abasta sectors més amplis, fa que ens trobem en dues línies de lluita clarament marcades: d'una banda, es tracta de seguir fent pressió directa als territoris palestins, sobretot pels moviments de solidaritat, buscant alternatives per saltar-se les normes per no trencar també l'aïllament davant el món en què viuen els palestins en territoris ocupats; de l'altra, motivar i fer entendre a la resta de moviments socials i organitzacions per tal que contemplin el boicot a Israel com una campanya inherent en el seu discurs antiimperialista i en les seves línies de treball.

Mur de l'apartheid: 7 anys d'incompliments

M.F., BARCELONA.- Les conclusions de la Cort Internacional de Justícia de l'Haia, amb data 9 de juliol de 2004, sentencien, en primer lloc que "La construcció del mur que està alçant Israel, la potència ocupant als Territoris Palestins Ocupats (TTOO), incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants, i el seu règim connex, són contraris al dret internacional." I en el segon punt, "Israel està obligat a posar fi a les seves violacions del dret internacional; està obligat a aturar immediatament els treballs de construcció del mur que està alçant als TTOO, incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants, a desmantellar de seguida l'estructura que ha alçat, i, immediatament, a revocar o deixar sense cap efecte tots els decrets legislatius i normatius amb ella relacionats, d'acord amb el paràgraf 151 d'aquesta Opinió." D'altra banda, el Tribunal també diu que "Israel està obligat a fer reparacions per tots i cadascun dels perjudicis i danys causats per la construcció del mur als TTOO, incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants." Però la idea del mur a Cisjordània no era nova. Des de 1994, Gaza, amb una població actual d'aproximadament 1.5 milions d'habitants i una extensió de 360 km2 que la fan una de les zones més poblades del planeta, està completament envoltada per una barrera que aïlla als palestins que hi viuen de la resta del món.  Maria Freixas Publicat a l'accent 206

marcir per poder progressar

Progressar, al diccionari surt com a sinònim de florir i ben bé després de veure el documental per avançat, la qual cosa agraeixo enormement, retenc dues paraules pel que fa a l'àmbit més personal: marcir i normalitzar.

A voltes necessites temps, distància i paraules d'algú que ni coneixes per adonar-te'n de quin és el teu procés vital i poder posar noms al que estàs sentint. Ahir vaig obrir la carpeta del viatge a palestina que havia deixat sense voler pràcticament tancada en pany i clau. Si és cert que a un nivell més ideològic i militant no he deixat palestina enrere ja q segueixo fent la meva feina voluntària sense aturades, ja que els articles i projectes entre d'altres activitats s'han de seguir fent quan la solidaritat forma part de la teva vida. Llavors el que em restava mig-amagat semi-inconscientment era la part més intima, la que configura les emocions i els sentiments. L'estiu passat un equip de TV3 em va  acompanyar a Palestina en el que era el 4t cop en 5 anys que hi anava( vaig descansar un estiu per passar-me'l treballant-remuneradament). Doncs això, que per quarta vegada en poc temps i en un viatge de 3 mesos vaig realitzar un projecte personal que havia somniat en repetides vegades. Suposo que el fet de pensar que podem amb tot i haver estat tantes hores sola em va costar gestionar el que estava visquen. Em va xocar i colpir que jo amb poc temps fos capaç de normalitzar i interioritzar l'estat d'ocupació que viu el poble palestí i adonar-me'n no ha estat cosa fàcil. Per altra banda, tot el mal que estan fent les ONG'S ( no totes eh) m'han fet repensar la utilitat i el significat de tot procés de solidaritat, inclosa la feina que estem fent a la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i per últim, la necessitat de fugir corrents - tornar i pensar en no tornar em van entristir profundament ja que durant anys hi he anat i re-anat amb piles inacabables d'estar a primera línia. I quan em vaig veure, i escoltar la resta d'intervencions, la paraula per part d'un d'ells: "Marcir" em va sacsejar ben endins perquè era ben bé això que m'estava passant, m'estava marcint per dins i haver trobat la paraula i el seu significat a un estat permanent de rebuig a explicar què havia fet a palestina ha estat com un respir de " ara ho entenc millor". Segurament això no venia d'aquest viatge sinó de cada un d'ells en el quals anava acumulant sensacions vàries de tristesa, impotència i ràbia. Però clar, les altres vegades quan tornava de palestina els ulls em brillaven en explicar repetidament tot el que havia vist i sentit, inclús quan els soldats israelians van assassinar , en el primer viatge post-intifada, un nen de Jenin de 9 anys d'un tret a la boca, jo vaig veure com ocupaven la seva casa. o també quan els soldats jugaven a fer veure que em disparaven a mi i a la meva amiga Irene. entre d'altres mil situacions d'injustícia compartida no dubtava en explicar-ho una vegada rere l'altra. Però aquest cop se'm van acabar les piles i la saturació va poder amb mi. inclús em vaig bloquejar abans de tornar i com a conseqüència vaig deixar d'escoltar i mirar des de dins.....

Revolucionem Barcelona

Vittorio

“Avui he sentit molt. Aquesta nit m'he llevat un munt de vegades recordant el dia en què Israel va assaltar la flotilla i en tot el que vàrem passar. Avui he pensant en Jenin i el teatre de la llibertat, he caminat per Palestina a través dels records i he mirat de posar-me a la pell dels meus companys i companyes. Avui he pensat en Vittorio infinits cops i he intentat sentir-lo. El cor se m'ha encongit tant, per ell i per Palestina, que no m'he pogut amagar les llàgrimes ni les tristors en cap butxaca. Parlant amb la Salam i l'Ashraf m'he adonat que volia tornar a Palestina, ser amb ells, perquè la tristor de les seves mirades m'ha colpejat de nou. Avui hem plorat la mort de Vittorio com si fos un palestí o un company proper.”

Independentment de qui s'amagui darrere d'aquesta acció miserable, és clar que qui hi surt guanyant és l'Estat sionista. Però les reaccions immediates, com han estat les mostres de solidaritat refermant el suport al poble palestí i el boicot a l'estat d'Israel, i també l'admirable gest de la mare de Vittorio anunciant que navegarà amb la propera flotilla que intentarà tornar a trencar el bloqueig, esdevenen un alè de resistència i tendresa compartida. Fa mal, i sobretot molta ràbia, però malgrat que aquest pretengui ser un cop dur contra la solidaritat internacionalista, continuarem lluitant per Palestina i per un món just.

“Avui he pensat en les vegades que he estat allà i en tot allò que he conegut i après. Tot i haver caigut avui, només ens queda aixecar-nos i continuar lluitant.”

Publicat a La Directa número 225

trajecte

"Després de la feina, durant el trajecte de tornada a casa, es sorprenia de les aturades impassibles que feia la gent a les escales mecàniques i de la lentitud de les petges pels túnels dels transbordaments. Cada una de les passes semblava esdevenir una desconnexió de la realitat. Es preguntava el perquè i, si aquesta gent no tenia ganes d'arribar a casa. Havia arribat a la deducció de què o bé, el que els esperava a casa no era sant de la seua devoció o per altra volta, ja fos per la companyia o per l'entorn, els apassionava més el trajecte. De la línia 10 a la Sagrera varis trams d'escales i passadissos s'enfrontaven als passos impertorbables de centenars de persones, que com ella sortien de treballar...."

Aquesta seria una bona imatge i un instant relatat, que personalment reflecteix l'efímer instant que s'inicia amb estar passant quelcom i finalitza en la immediata evaporació d'aquest. I tot plegat va desencadenant el causa/efecte de mutacions contextuals dels sentiments que no arrelen en si mateixos, s'adapten per sobreviure en una societat relacional líquida. On tot plegat tant sols esdevé un esbós, del quadre que mai arribarem a ser.

Apostem per no rendir-nos?

solidaritat de base

Amb els peus en remull d'un any que es preveu dur. Vivint moments de capitalisme en el seu màxim estat pur, i que sens dubte esdevindrà en intentar fer-nos desaparèixer no només com a classe o com a poble. Hem d'estar alerta i ser conscients de que també poden evaporar la nostra condició de persones. La tempesta ja fa temps que ha començat i hem d'estar preparats per la riuada, per tal de que no se'ns emporti la liquidesa. Sí, la liquidesa que descriu Bauman, la que comporta viure en una societat occidental-capitalista i que mitjançant el bombardeig mediàtic-propagandístic intenta llevar-nos els valors propis de la nostra condició d'éssers humans. Quan els mitjans de comunicació es dediquen a repetir les encícliques dels grups de poder, la societat va entrant en un estat de letargia estèril.

Parlo de la solidesa en totes les seues expressions; la solidesa de les paraules i la dels sentiments, la solidesa de les relacions per fer front a les connexions, la solidesa d'un mateix per mantenir-se ferm al control del pensament únic, la solidesa col·lectiva que sense la solidaritat de base no té sentit: solidaritat entre pobles però també entre germanes, apropiació de les precarietats individuals com a col·lectives (recordant que no és la crisi sinó el capitalisme) recuperant el valor per a tot allò no material com a essència del nostre aprenentatge quotidià. Perquè malgrat ens estiguin prenent el futur hem d'apostar pel present, el dia a dia no ens el traurà ningú.

Si fem una ullada a Chomsky quan diu que "La solidaritat internacional podrà agafar formes noves i més constructives a mesura que la gran majoria dels habitants del món arribi a comprendre que els seus interessos són aproximadament els mateixos i que són defensables si s´actua conjuntament", penso que tendim molt fàcilment, quan parlem d'internacionalisme, a parlar amb propietat fent-hi explícit els valors que l'acompanyen com; la solidaritat, l'amor, l'amistat, la companyonia, entre d'altres. Però la solidaritat a petita, que no més senzilla, escala passa per interioritzar la col·lectivització de les crisis econòmiques individuals ja que són un problema global, i l'eradicació de la precarietat laboral actual passa per lluitar plegats. Fer front al capitalisme mitjançant manifestacions, cooperatives, vagues etc. en contextos d'assemblees de barris o organitzacions no haurien de ser incompatibles, al revés, amb ser sensibles per ajudar i canviar en el nostre entorn més quotidià.

Com els Castells hem de fer pinya per arribar ben amunt i aconseguir les nostres fites com a Poble, un poble basat en la solidaritat compartida. Vivim temps de precarietat tangible a conseqüència del capitalisme financer i especulador. El mercat laboral trontolla més que mai i representa cada vegada menys el pilar inamovible que abans ens podia aportar la seguretat per poder-nos realitzar en la resta de facetes de la nostra vida i així desenvolupar-nos socialment i individual. La intangibilitat és el pa de cada dia, tot esdevé líquid i la seguretat s'escola entre les mans.

La solidaritat entre lluites populars, les de casa o d'arreu del món no poden anar desconnectades de la solidaritat de base, no aquella que ens fa senzillament ser, sinó aquella que ens fa ser persones, cuidar-nos per fer-nos més fortes. Recordeu que el futur havia de ser nostre: Anem a expulsar-nos les individualitats líquides del damunt i apostem d'una vegada per la lluita col·lectiva, interioritzant les precarietats dels altres com un problema global que cal combatre, i aquest es diu Capitalisme! I si el Che deia que la solidaritat és la tendresa dels pobles, jo hi afegeixo que també ho és la de cadascun de nosaltres.

article publicat a l'accent núm. 196

"Més enllà del mur" als premis enderrock

Bones companys i companyes!

El DVD de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina: "Més enllà del mur. Cançons contra l'Apartheid", opta als premis enderrock

http://www.enderrock.cat/premis/

Com a millor DVD musical.

si voleu votar-lo, dimarts és l'últim dia!

vida

(Brigada de músics 2010. Camp de refugiats Aida de Betlehem.foto: singu)

vida

vida supèrflua que aspira
cada passa
cada gest
i s'emporta la pols
i respires

vida inherent que esprem
cada engruna
cada tros
i s'ennuega l'anhel
i desitges

vida fràgil que t'empeny
cada moment
cada sospir
i s'entrebanca el somriure
i caus

vida enyorada que excita
cada bogeria
cada plenitud
i vius

Ironies de la vida

Tot i no anar a treballar, la Irene i jo ens havíem llevat a primera hora. Mentrestant fèiem una ullada a les notícies preparàvem els entrepans de truita per a l'hora de dinar. L'objectiu era seguir la Jornada de vaga general de la manera més coherent possible, tot i que sempre costa i la tornada al Carmel la faríem amb metro. L'endemà d'haver vist que el dia de lluita va anar millor del que ens pensàvem, vaig revisar la premsa en els seus diversos formats. Una vegada més, jo com moltes, ens enfadàvem per la poca humilitat d'aquests. Si, humilitat seria la paraula clau, el valor de ser sincer i responsable amb la tasca de periodista. Està clar que si no hi ha disturbis no existim però llavors passem a ser violents anti-sistema. El més curiós de tot és que quan succeeix quelcom similar en un altre país els mateixos periodistes no tenen cap problema en parlar d'estats repressors i manifestants que lluiten i protesten , o que fins i tot, emulen les revoltes passades.

27 de Gener Vaga General!!!

sense més estels

Sense més estels
que la llum que ens va fer nàixer
compartim el somriure immediat.

Redoblen els tambors
fent del nostre pas
punyents acords.

Creuant la línia de l'oblit
perpetuant el present

Els miralls de la por
reflecteixen instants
de llum incandescent
esdevenint present

Juntes i sòlides
recomençant
de cap
i de nou.

El futur més proper

Amb les butxaques mig plenes d'il.lusions, hi balla alguna decepció llunyana que ni tan sols té nom propi perquè es difumina al fons dels sentiments. Just allà, on s'hi barregen projectes i esperances, és on també s'hi esborren les nits i els dies que vam protagonitzar, i algun projecte recent en queda fora de joc del que ha de venir, el partit que estem a punt de començar. A voltes sorgeixen senyals, això si petitones i efímeres de que tot plegat encara cou. M'apropio la reflexió però, que prefereixo aquest petit sospir de ressentiment que oblidar tot plegat. Com la música, els fets ocorreguts siguin els que siguin, formen part de nosaltres. Ja ho diu la pedagogia sistèmica, som el que ens envolta, i tot, absolutament tot, forma part de nosaltres.

Arribats al 2011 diferents "reptes" se'm passen pel cap. Hi ha els tòpics típics com el deixar de fumar, anar al gimnàs o aprendre anglès. Però n'hi ha d'altres que potser ho semblaran més de tòpics, tot i així, pesada com sóc vaig a remarcar-los una vegada més. Vivim moments de Capitalisme en el seu màxim estat pur, que esdevindrà en intentar fer-nos desaparèixer no només com a classe o com a poble sinó també com a persones. La tempesta ja fa temps que ha començat i hem d'estar preparats per la riuada, perquè no se'ns emporti la liquidesa ( sisplau llegiu a Bauman!!) Si, la liquidesa que comporta viure en una societat occidental-capitalista i que mitjançant el bombardeig mediàtic-propagandístic intenta llevar-nos els valors propis de la nostra condició de persones. Parlo de la solidesa en totes les seues expressions; la solidesa de les paraules i la dels sentiments, la solidesa de les relacions per fer front a les connexions, la solidesa d'un mateix per mantenir-se ferm al control del pensament únic, la solides col.lectiva que sense la Solidaritat de Base no té sentit: solidaritat entre pobles però també entre germanes, apropiació de les precarietats individuals com a col..lectives ( recordant que no és la crisi sinó el capitalisme) recuperant el valor per tot allò no material com a essència del nostre aprenentatge quotidià. Perquè malgrat ens estiguin prenent el futur hem d'apostar pel present, el dia a dia no ens el traurà ningú.

Tonight Will Be Fine

i de la cançó m'ha sortit això:


Teddy thompson emulava leonard
i com un presagi
sota la negra nit
ens vàrem trobar.

Ara ja érem grans per fugir
teníem profundes clivelles damunt
per obviar la carrega i el mal d'esquena
tu, com jo, i massa coses per oblidar.

la lletania era clara;
em vas explicar com vas sentir la mort de prop
els carrers continuaven enfosquits
però un bri de llum s'alçava en els teus ulls
quan et vaig donar la mà.

Imatges del passat han marcat el present
ja llunyà.
Ara l'enyor es confonia amb la bogeria
de tornar-nos a sentir.

Condemnats a l'aztur més injust,
persianes baixades
vidres entel.lats
i un camí per endavant