ana ismi Mariam. en els detalls hi ha l'essència de la vida.

burca de bótox

2012-01-08T19:43:00.000+01:00

La companya zideva m'ha passat el documental que teniu a sota i m'han agafat basques a part de ganes de dir-ne quatre coses. En tot cas vosaltres jutjareu si li feu una ullada. La primera pregunta que em ve al cap és; Dona, això és al què aspires? i com a conseqüència la segona pregunta és Home així és la dona que vols?

Des de les societats occidentals i capitalistes ens fem farts de criticar el vel que porten les dones als països musulmans i ens omplim la boca sobre la igualtat i l'alliberament de la dona. Entenem el maltractament com quelcom físic però per altra banda n'hi ha l'intangible però igual de perillós i denunciable. Al capdavall només demostra que seguim vivint en una societat masclista on la dona és un objecte manipulable fins al punt de negar-li la seva vellesa què per mi també és Bellesa. Les canes, per exemple, són boniques i el nostre cos diu què som, el configuren l'aprenentatge fruit dels anys i les experiències viscudes i cuidar-lo és estimar-lo i acceptar-lo. No et maltractis, estima't!

2011-2012

2012-01-02T13:45:00.000+01:00

2011 tancament d'una etapa; espurnes de llum que irradien esperança entre somriures que ho volien dir tot menys perseverança, valentia amagada rere cada pedra amuntegada que configura la muralla de la Jerusalem més antiga i encisadora. I si, com diuen els obrint pas, murals, murals d'olors, de plors i somriures...on la conjunció dels colors, aromes, tristors i anhels semblen un joc embruixat d'incertesa...fins aviat Palestina!

i l'inici d'una altra per aquest 2012; seguirem intentant deixar de fumar, reconstruir a cada escola el propi aprenentatge des d'una òptica transformadora, demanant quan sigui estrictament necessari, bitllets d'avió sense tornada. I que les nits sense dormir arrenquin entre notes a trenc d'alba, converses solides i mans esteses brollant amb força melodies d'aventures insaciables. i quan la clivella es confongui amb un forat, un buit erm de caliu, s'entelin les pors amb el baf dels somnis gelats...i uns peus humits facin desaparèixer la telaranya dels vicis absurds.... Benvinguda Bolívia....

i al carrer
un gat s'espera a la porta,
miola presagis....

Et reclamo la llum que entre els dos vàrem fondre

2011-12-27T19:28:00.000+01:00

Retalls de nits perdudes
escapçades damunt els ulls,
bigues de fusta podrida
sobre el llit on hi pengen els malsons,
fantasmes vestits de corcs
record transvestit en horror.

Esquinço lligams
dels esculls del passat,
em desprenc
de l'argolla que m'arrapa el cos,
espai menut
on hi emmudeixen els llavis.

I en les gotes
de les darreres pluges
que m'han gelat els ossos
és quan;
et reclamo la llum que entre els dos vàrem fondre
i l'alè oxigenat de rancúnies.

El cercle es fa petit i ensopegues
vine,
agafa't de la meua mà
i desfem la pols a cada pas.

Al capdamunt
de l'escala fosca,
només una llum vermella
el reflex hostil
de la teva vida què delira,
amb mi.

Són els camins
per bastir-nos
de somnis
el demà.

2012 i sempre

2011-12-24T16:08:00.001+01:00

S'acosten temps d'incertesa, vénen mesos magres, setmanes de notícies que ens tenen expectants i es desencadenen en dies on predomina la ràbia i malgrat això no ens faltarà el plat a taula, ni haurem de passar cap punt de control ni la orbita quotidiana estarà governada per ciment i armes...

I tot plegat no és cap excusa per deixar de somniar i lluitar i, pensar que "jo" sense "tu" no sóc res i el "nosaltres" i la vida compartida és l'essència de la felicitat, la base de totes les solidaritats en què l'amor i el respecte, el cuidar-nos esdevé el trampolí per arribar a les lluites de gran alçada o de primera divisió amb la coherència necessària.

ell/ella

però sobretot

nosaltres

buscant el vers[lloc]

2011-12-04T17:52:00.000+01:00

Buscant el vers

vaig trobar l'aroma.

Escoltant el silenci

vaig retrobar-me

novament

amb el passat.

Avui

em trobe l'aroma

que em guia el demà

i senzillament

m'hi deixe portar.

nostàlgia

2011-11-27T19:27:00.000+01:00

ací un trosset del poema "Fa segles que t'espere"

"....Instants de llums vermelles
jugant amb les melodies de color verd fosc,
fent enveja a la lluna oriental
de qualsevol de les mil i una nits,
blanc damunt negre,
tot és color.

Avui sent
la nostàlgia
del futur
que encara
no he viscut."

I en Ché quan va sentir el passat, quan va palpar amb les mans els seus origens, posant-les damunt les pedres inques va dir: -com és possible que senti nostàlgia d'un món que no he conegut?
a voltes intento sortir, mirar-me des de fora i agafant perspectiva això que en diem la vida, i per molt que hi penso no ho acabo d'entendre....

Marxar

2011-11-06T19:10:00.000+01:00

"En este momento soy parte de tu dia"
I entre l'anar i venir de moments i detalls que van filant la xarxa quotidiana particular, un petit sospir a cau d'orella em diu: fes-ho. I ara em debatisc entre si creuo l'Atlàntic amb data de caducitat o me'n vaig sense bitllet de tornada...

València, 9 d'octubre

2011-10-09T10:31:00.000+02:00

I els mots
ens han servit d'excusa
per aprendre a lluitar
arriscant.

Agermanades per la il·lusió
entre comarques,
del nostre passat
n'hem fet unió,
estimant la diferència
què fan més rica la nostra raó.

Ens hem alliberat
del silici que ens oprimia
la memòria,
fent quilòmetres
avançant
i no vèncer sinó ho fem plegats.

esculls

2011-10-01T23:51:00.000+02:00

D' Ushuaia a la Quiaca
dansen les notes
al ritme de la vida
que t'atrapa i et corprèn.

On cada acord
és el batec
que amara el trajecte,
construït d'il·lusions
i batzegades de memòria.

I en el traç
t'eixugues les gotes
dels instants no viscuts
imbatible, lliure.

Il·lustrant-me el pit
de somriures i esperances,
mar endins,
aixoplugant tot record
convertint-lo en futur .

Desobediència intel·ligent #SomEscola perquè #SomPoble

2011-09-12T11:50:00.000+02:00

El divendres passat gran part de la població ens aixecàrem esperitats del sofà, un cop l'informatiu va acabar amb la darrera notícia: el TSJC donava dos mesos a la Generalitat per aplicar el castellà a les escoles catalanes com a llengua vehicular, pretenent així, que ambdues llengües tinguin el mateix tractament a l'hora d’impartir matèries als centres educatius del Principat. Diferents veus s'han sumat, sobretot via Internet, demostrant què és possible l'aixecament popular si ens toquen dos aspectes imprescindibles per a ser poble; la llengua i l'escola .

Aleshores depèn de com bufin els vents, si ens inunda un ventada de ponent, seca i carregada després d'haver travessat la península, la nostra feina serà feixuga, però la consciència haurà ser la de mantenir-nos ferms per defensar la nostra Escola, que és i ha de ser la pública, la catalana i la del Poble. Tant si les amenaces fan fum o no, les cendres del foc ens han de servir per no distreure'ns, pensant que ja ho tenim tot fet. Anomenar d'èxit la política d'immersió lingüística em sembla desproporcionat i denota poc respecte i falta de sinceritat. Hem de treballar en equip; des de les docents, passant pels alumnes i famílies, fins a les facultats de formació del professorat, per tal de fer-nos una autoavaluació transparent i sincera, tenint en compte que al llarg de tota la cadena d'engranatge educatiu hi trobem diferents senyals que ens alerten del risc de patir una davallada significativa en l'ús i, sobretot, del mal ús del català.

Fins i tot el gos pigall, instruït per conduir les persones cegues, desacata les ordres i es rebel·la contra l’usuari, que el porta i no hi veu, perquè té la capacitat de decidir davant el perill quina és la millor opció. I d’aquesta reacció se’n diu desobediència intel·ligent. Actitud que hem de tenir clara davant d’aquest atac lingüístic què, mitjançant l’educació, no pot tenir més objectiu que debilitar-nos com a Poble.

Educar és un conjunt de diferents factors i, ara més que mai, fer de Mestra implica una ideologia i una actitud, una predisposició i un inconformisme; i, al mateix temps, unes bones dosis d'empatia, humilitat, tolerància i solidaritat. I aquesta és la nostra herència avui, la de prendre consciència i fer reviscolar la llengua arreu dels Països Catalans, apostant per la pública, perquè és la del Poble. I seguir construint un model d’aprenentatge capaç de fer créixer noves generacions compromeses amb el món i la seva Terra. Quan l'educació és la base per canviar la societat, l'escola ho ha de reflectir integrant tots aquells elements d'aquesta, per tal que els aprenentatges promoguin el desenvolupament individual i alhora el col·lectiu. Els i les alumnes han de poder aprendre en un entorn real i on, mitjançant les pràctiques educatives, s'hi enforteixin els pilars més bàsics, recuperant l'esperit crític i revolucionari.

Maria Freixas i Alió

publicat a l'Accent 209

deshumanitzant la liquidesa

2011-08-22T19:21:00.000+02:00

hores, treball, política, diners, passió, vida, essència, mentides, assemblees, família, facebook, manifestacions, atur, mirades, aprenentatge, hipoteca, canes, incertesa, acomiadaments, solitud, filles, temps, somriure, estres, tendresa, reunions, mails, espera, carícies, accidents, ansietat, música, oxigen, por, petons, decepcions, lluita...

Quina ha de ser la nostra acció que sorgeix del pensament de voler transformar la nostra societat?

seguim, seguirem.

Ni per terra, ni per mar, ni per aire

2011-07-21T21:51:00.001+02:00

Israel torna a bloquejar la solidaritat internacional amb Gaza.
Si algú tenia dubte de quin era el poder de l'Estat d'Israel per poder moure fitxes i prendre decisions més enllà de les seves fronteres, en les darreres setmanes es fa palesa la seva capacitat per a fer i desfer en benefici de la seva estratègia sionista. Ni per terra, ni per mar, ni per aire es podrà visitar Palestina amb finalitats solidàries, sobretot si parlem del territori enclaustrat al sud-oest de l'ens artificial jueu que és Gaza. Ens trobem davant d'una esperpèntica actitud ja coneguda per part de l'estat d'Israel, però sobretot cada vegada més extrema i deplorable pel que fa al paper que estan realitzant els organismes internacionals i alguns Estats i països.
Així doncs, qualsevol aroma que pugui fer olor a llibertat és tant sols una cortina de fum on s'hi amaga un pla israelià cada vegada més maquiavèl·lic i llunyà a un procés de pau real i just per a la població palestina.
Per terra
L'any 2006 vaig viatjar a Palestina per primera vegada i, un cop a Jerusalem, iniciàvem els tràmits per entrar a Gaza mitjançant el consolat de l'Estat espanyol. Teníem els papers en ordre i malgrat els diversos viatges al barri on es troben la majoria de les ambaixades, els impediments varen ser uns quants i contradictoris, notificant-nos finalment que no podíem entrar a Gaza. D'això, ja en fa 5 anys, però no cal ni anar tant lluny ni parlar del meu cas en particular, sinó que esdevé incomptable la quantitat de persones i personalitats que s'han quedat a les portes dels punts de control fronterers amb el territori de Gaza. Tant sols sota estrictes requeriments i una mica de sort, hi ha alguna possibilitat per entrar-hi.
Per mar
Quan encara no havien passat massa dies de l'aniversari en què la primera Flotilla viatjava a Palestina per tal d'intentar trencar el bloqueig que pateix Gaza i en què el vaixell Mavi Màrmara de matinada es va veure sorprès amb l'assalt surrealista de l'exercit israelià, en què van assassinar 9 persones i una cinquantena van resultar ferides, la segona edició es va posar en marxa rumb a Palestina, el passat 1 de juliol. Enguany, formada per més d'una desena de vaixells i unes 500 activistes en representació d'una cinquantena de països, d'entre les quals 40 són de l'Estat espanyol.
Un dels objectius de la Flotilla és trencar simbòlicament el bloqueig que va ser implementat per l'Estat d'Israel fa més de 4 anys. Així doncs, divendres 1 de juliol, les diferents embarcacions tenien pensat iniciar el viatge des de diferents ports grecs, però les forces de seguretat hel·lenes van impedir-ne la sortida. Abans del bloqueig, però, es van descobrir diversos sabotatges a algunes de les embarcacions que haguessin pogut causar la inundació d'algun d'aquests vaixells.
L'Estat de Grècia té el cul llogat i, com diu la dita, no pot seure quan vol i es fan molt creïbles les diverses fonts afirmant que Grècia hauria rebut beneficis econòmics a canvi de cedir al reclam d'Israel per tal de no deixar que els internacionals trenquessin el bloqueig a Gaza.
Per aire
Per últim, la campanya internacional “Benvinguda Palestina”, ubicada sobretot a l'Estat francès, però amb la participació d'altres països, així com de la mateixa Palestina, va engegar una iniciativa per aire, volant en massa fins a l'aeroport de Ben Gurion. L'objectiu era denunciar Israel i la pressió sionista per no deixar entrar internacionals solidaris en territori palestí arrel dels fets de la Flotilla, així com també per tal de commemorar el setè aniversari en què el Tribunal Superior de Justícia va sentenciar l'aturada i retirada del mur de l'apartheid. Aquest divendres passat, 8 de juliol, centenars de persones han estat vetades a viatjar en els mateixos aeroports d'origen, d'altres han estat ja deportades, així com més d'un centenar resten detingudes a l'aeroport de la capital israeliana a l'espera de ser deportades en les properes hores.
S'agreugen els impediments per entrar a Gaza
Anar a Palestina per demostrar la teva solidaritat es pot convertir en una odissea complicada, però si parlem del territori de la Franja de Gaza, segurament les possibilitats d'arribar són mínimes, per no dir nul·les. A partir d'ara, s'hauran d'extremar les precaucions si es vol ser solidari amb Palestina des del mateix territori; encara que fins ara ja era complicat, no queda dubte que el panorama actual del moviment de solidaritat ha de prendre consciència de les dificultats.
Una actitud com la que està demostrant el govern israelià i una magnitud envers l'acció-reacció que va in crescendo, alhora que abasta sectors més amplis, fa que ens trobem en dues línies de lluita clarament marcades: d'una banda, es tracta de seguir fent pressió directa als territoris palestins, sobretot pels moviments de solidaritat, buscant alternatives per saltar-se les normes per no trencar també l'aïllament davant el món en què viuen els palestins en territoris ocupats; de l'altra, motivar i fer entendre a la resta de moviments socials i organitzacions per tal que contemplin el boicot a Israel com una campanya inherent en el seu discurs antiimperialista i en les seves línies de treball.

Mur de l'apartheid: 7 anys d'incompliments

M.F., BARCELONA.- Les conclusions de la Cort Internacional de Justícia de l'Haia, amb data 9 de juliol de 2004, sentencien, en primer lloc que "La construcció del mur que està alçant Israel, la potència ocupant als Territoris Palestins Ocupats (TTOO), incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants, i el seu règim connex, són contraris al dret internacional." I en el segon punt, "Israel està obligat a posar fi a les seves violacions del dret internacional; està obligat a aturar immediatament els treballs de construcció del mur que està alçant als TTOO, incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants, a desmantellar de seguida l'estructura que ha alçat, i, immediatament, a revocar o deixar sense cap efecte tots els decrets legislatius i normatius amb ella relacionats, d'acord amb el paràgraf 151 d'aquesta Opinió."
D'altra banda, el Tribunal també diu que "Israel està obligat a fer reparacions per tots i cadascun dels perjudicis i danys causats per la construcció del mur als TTOO, incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants." Però la idea del mur a Cisjordània no era nova.
Des de 1994, Gaza, amb una població actual d'aproximadament 1.5 milions d'habitants i una extensió de 360 km2 que la fan una de les zones més poblades del planeta, està completament envoltada per una barrera que aïlla als palestins que hi viuen de la resta del món.

Maria Freixas
Publicat a l'accent 206

marcir per poder progressar

2011-06-21T10:34:00.001+02:00

Progressar, al diccionari surt com a sinònim de florir i ben bé després de veure el documental per avançat, la qual cosa agraeixo enormement, retenc dues paraules pel que fa a l'àmbit més personal: marcir i normalitzar.

A voltes necessites temps, distància i paraules d'algú que ni coneixes per adonar-te'n de quin és el teu procés vital i poder posar noms al que estàs sentint. Ahir vaig obrir la carpeta del viatge a palestina que havia deixat sense voler pràcticament tancada en pany i clau. Si és cert que a un nivell més ideològic i militant no he deixat palestina enrere ja q segueixo fent la meva feina voluntària sense aturades, ja que els articles i projectes entre d'altres activitats s'han de seguir fent quan la solidaritat forma part de la teva vida. Llavors el que em restava mig-amagat semi-inconscientment era la part més intima, la que configura les emocions i els sentiments. L'estiu passat un equip de TV3 em va acompanyar a Palestina en el que era el 4t cop en 5 anys que hi anava( vaig descansar un estiu per passar-me'l treballant-remuneradament). Doncs això, que per quarta vegada en poc temps i en un viatge de 3 mesos vaig realitzar un projecte personal que havia somniat en repetides vegades. Suposo que el fet de pensar que podem amb tot i haver estat tantes hores sola em va costar gestionar el que estava visquen. Em va xocar i colpir que jo amb poc temps fos capaç de normalitzar i interioritzar l'estat d'ocupació que viu el poble palestí i adonar-me'n no ha estat cosa fàcil. Per altra banda, tot el mal que estan fent les ONG'S ( no totes eh) m'han fet repensar la utilitat i el significat de tot procés de solidaritat, inclosa la feina que estem fent a la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i per últim, la necessitat de fugir corrents - tornar i pensar en no tornar em van entristir profundament ja que durant anys hi he anat i re-anat amb piles inacabables d'estar a primera línia. I quan em vaig veure, i escoltar la resta d'intervencions, la paraula per part d'un d'ells: "Marcir" em va sacsejar ben endins perquè era ben bé això que m'estava passant, m'estava marcint per dins i haver trobat la paraula i el seu significat a un estat permanent de rebuig a explicar què havia fet a palestina ha estat com un respir de " ara ho entenc millor". Segurament això no venia d'aquest viatge sinó de cada un d'ells en el quals anava acumulant sensacions vàries de tristesa, impotència i ràbia. Però clar, les altres vegades quan tornava de palestina els ulls em brillaven en explicar repetidament tot el que havia vist i sentit, inclús quan els soldats israelians van assassinar , en el primer viatge post-intifada, un nen de Jenin de 9 anys d'un tret a la boca, jo vaig veure com ocupaven la seva casa. o també quan els soldats jugaven a fer veure que em disparaven a mi i a la meva amiga Irene. entre d'altres mil situacions d'injustícia compartida no dubtava en explicar-ho una vegada rere l'altra. Però aquest cop se'm van acabar les piles i la saturació va poder amb mi. inclús em vaig bloquejar abans de tornar i com a conseqüència vaig deixar d'escoltar i mirar des de dins.....

Aquest dissabte 4 de juny

2011-05-30T21:31:00.002+02:00

4 de juny "Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid II"

2011-05-24T19:24:00.001+02:00

Obrint Pas, Cesk Freixas, Guillamino, Pau Alabajos, La Gossa Sorda, At Versaris i Nabil Mansour

en concert

Presentació del CD "Més enllà del mur. Cançons contra l'Apartheid II"

4 de juny al Pavelló de Can Vinader (Rambla Blas Infante, 23-25, Castelldefels)
Obertura de portes a les 17h, concerts a les 17.30h (començaran amb rigorosa puntualitat!)

Entrades anticipades (fins el 3 de juny) 10€, a guixeta 14€
Amb la teva entrada pots comprar el CD recopilatori de les dues brigades de músics catalans per Palestina per només 3€ (5€ sense entrada)

Venda d'entrades anticipades:
Casa Palestina (c/Leopoldo Alas, 14) DL I DC 15.30-19.30H, DM I DV 10-14H
Mai Morirem (c/Torrent de l'Olla 160) DL-DS 11-14.30H i 17-20.30H
La Ciutat Invisible (c/Riego 35) DL-DS 11-14H I 17-21H
Terra d'Escudella (c/Premià 20) DL- DJ 9-24H, DV 9-1H i DS 17-1H
Partisano (c/de les Sitges 8) DL 16.30-20.30H, DM-DS 11-14 i 18.30-20.30H
Kasal de joves de Castelldefels (Plaça Joan XXIII, s/n) DL-DS 16-22H, DJ, DV i DS 10-13H

I també:
2 de juny
Inauguració de l'exposició "Palestina: Imatges de resistència"
al Kasal de Joves de Castelldefels, 18h
(Plaça Joan XXIII, s/n)
Projecció del documental "Més enllà del mur. Cançons contra l'Apartheid"
al Cinema Metropol, 20h
(Av. Pineda-Rambla Marisol, 19)

http://www.palestina.cat

http://blocs.mesvilaweb.cat/musicsapalestina
http://www.bdsmovement.net

Revolucionem Barcelona

2011-05-02T23:51:00.000+02:00

Vittorio

2011-04-24T13:27:00.000+02:00

“Avui he sentit molt. Aquesta nit m'he llevat un munt de vegades recordant el dia en què Israel va assaltar la flotilla i en tot el que vàrem passar. Avui he pensant en Jenin i el teatre de la llibertat, he caminat per Palestina a través dels records i he mirat de posar-me a la pell dels meus companys i companyes. Avui he pensat en Vittorio infinits cops i he intentat sentir-lo. El cor se m'ha encongit tant, per ell i per Palestina, que no m'he pogut amagar les llàgrimes ni les tristors en cap butxaca. Parlant amb la Salam i l'Ashraf m'he adonat que volia tornar a Palestina, ser amb ells, perquè la tristor de les seves mirades m'ha colpejat de nou. Avui hem plorat la mort de Vittorio com si fos un palestí o un company proper.”

Independentment de qui s'amagui darrere d'aquesta acció miserable, és clar que qui hi surt guanyant és l'Estat sionista. Però les reaccions immediates, com han estat les mostres de solidaritat refermant el suport al poble palestí i el boicot a l'estat d'Israel, i també l'admirable gest de la mare de Vittorio anunciant que navegarà amb la propera flotilla que intentarà tornar a trencar el bloqueig, esdevenen un alè de resistència i tendresa compartida. Fa mal, i sobretot molta ràbia, però malgrat que aquest pretengui ser un cop dur contra la solidaritat internacionalista, continuarem lluitant per Palestina i per un món just.

“Avui he pensat en les vegades que he estat allà i en tot allò que he conegut i après. Tot i haver caigut avui, només ens queda aixecar-nos i continuar lluitant.”

Publicat a La Directa número 225

trajecte

2011-03-13T13:58:00.004+01:00

"Després de la feina, durant el trajecte de tornada a casa, es sorprenia de les aturades impassibles que feia la gent a les escales mecàniques i de la lentitud de les petges pels túnels dels transbordaments. Cada una de les passes semblava esdevenir una desconnexió de la realitat. Es preguntava el perquè i, si aquesta gent no tenia ganes d'arribar a casa. Havia arribat a la deducció de què o bé, el que els esperava a casa no era sant de la seua devoció o per altra volta, ja fos per la companyia o per l'entorn, els apassionava més el trajecte. De la línia 10 a la Sagrera varis trams d'escales i passadissos s'enfrontaven als passos impertorbables de centenars de persones, que com ella sortien de treballar...."

Aquesta seria una bona imatge i un instant relatat, que personalment reflecteix l'efímer instant que s'inicia amb estar passant quelcom i finalitza en la immediata evaporació d'aquest. I tot plegat va desencadenant el causa/efecte de mutacions contextuals dels sentiments que no arrelen en si mateixos, s'adapten per sobreviure en una societat relacional líquida. On tot plegat tant sols esdevé un esbós, del quadre que mai arribarem a ser.

Apostem per no rendir-nos?

solidaritat de base

2011-03-09T19:33:00.003+01:00

Amb els peus en remull d'un any que es preveu dur. Vivint moments de capitalisme en el seu màxim estat pur, i que sens dubte esdevindrà en intentar fer-nos desaparèixer no només com a classe o com a poble. Hem d'estar alerta i ser conscients de que també poden evaporar la nostra condició de persones. La tempesta ja fa temps que ha començat i hem d'estar preparats per la riuada, per tal de que no se'ns emporti la liquidesa. Sí, la liquidesa que descriu Bauman, la que comporta viure en una societat occidental-capitalista i que mitjançant el bombardeig mediàtic-propagandístic intenta llevar-nos els valors propis de la nostra condició d'éssers humans. Quan els mitjans de comunicació es dediquen a repetir les encícliques dels grups de poder, la societat va entrant en un estat de letargia estèril.

Parlo de la solidesa en totes les seues expressions; la solidesa de les paraules i la dels sentiments, la solidesa de les relacions per fer front a les connexions, la solidesa d'un mateix per mantenir-se ferm al control del pensament únic, la solidesa col·lectiva que sense la solidaritat de base no té sentit: solidaritat entre pobles però també entre germanes, apropiació de les precarietats individuals com a col·lectives (recordant que no és la crisi sinó el capitalisme) recuperant el valor per a tot allò no material com a essència del nostre aprenentatge quotidià. Perquè malgrat ens estiguin prenent el futur hem d'apostar pel present, el dia a dia no ens el traurà ningú.

Si fem una ullada a Chomsky quan diu que "La solidaritat internacional podrà agafar formes noves i més constructives a mesura que la gran majoria dels habitants del món arribi a comprendre que els seus interessos són aproximadament els mateixos i que són defensables si s´actua conjuntament", penso que tendim molt fàcilment, quan parlem d'internacionalisme, a parlar amb propietat fent-hi explícit els valors que l'acompanyen com; la solidaritat, l'amor, l'amistat, la companyonia, entre d'altres. Però la solidaritat a petita, que no més senzilla, escala passa per interioritzar la col·lectivització de les crisis econòmiques individuals ja que són un problema global, i l'eradicació de la precarietat laboral actual passa per lluitar plegats. Fer front al capitalisme mitjançant manifestacions, cooperatives, vagues etc. en contextos d'assemblees de barris o organitzacions no haurien de ser incompatibles, al revés, amb ser sensibles per ajudar i canviar en el nostre entorn més quotidià.

Com els Castells hem de fer pinya per arribar ben amunt i aconseguir les nostres fites com a Poble, un poble basat en la solidaritat compartida. Vivim temps de precarietat tangible a conseqüència del capitalisme financer i especulador. El mercat laboral trontolla més que mai i representa cada vegada menys el pilar inamovible que abans ens podia aportar la seguretat per poder-nos realitzar en la resta de facetes de la nostra vida i així desenvolupar-nos socialment i individual. La intangibilitat és el pa de cada dia, tot esdevé líquid i la seguretat s'escola entre les mans.

La solidaritat entre lluites populars, les de casa o d'arreu del món no poden anar desconnectades de la solidaritat de base, no aquella que ens fa senzillament ser, sinó aquella que ens fa ser persones, cuidar-nos per fer-nos més fortes. Recordeu que el futur havia de ser nostre: Anem a expulsar-nos les individualitats líquides del damunt i apostem d'una vegada per la lluita col·lectiva, interioritzant les precarietats dels altres com un problema global que cal combatre, i aquest es diu Capitalisme! I si el Che deia que la solidaritat és la tendresa dels pobles, jo hi afegeixo que també ho és la de cadascun de nosaltres.

article publicat a l'accent núm. 196

"Més enllà del mur" als premis enderrock

2011-02-13T20:27:00.003+01:00

Bones companys i companyes!

El DVD de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina: "Més enllà del mur. Cançons contra l'Apartheid", opta als premis enderrock

http://www.enderrock.cat/premis/

Com a millor DVD musical.

si voleu votar-lo, dimarts és l'últim dia!

vida

2011-02-04T17:58:00.002+01:00

(Brigada de músics 2010. Camp de refugiats Aida de Betlehem.foto: singu)

vida

vida supèrflua que aspira
cada passa
cada gest
i s'emporta la pols
i respires

vida inherent que esprem
cada engruna
cada tros
i s'ennuega l'anhel
i desitges

vida fràgil que t'empeny
cada moment
cada sospir
i s'entrebanca el somriure
i caus

vida enyorada que excita
cada bogeria
cada plenitud
i vius

Ironies de la vida

2011-01-29T20:15:00.002+01:00

Tot i no anar a treballar, la Irene i jo ens havíem llevat a primera hora. Mentrestant fèiem una ullada a les notícies preparàvem els entrepans de truita per a l'hora de dinar. L'objectiu era seguir la Jornada de vaga general de la manera més coherent possible, tot i que sempre costa i la tornada al Carmel la faríem amb metro. L'endemà d'haver vist que el dia de lluita va anar millor del que ens pensàvem, vaig revisar la premsa en els seus diversos formats. Una vegada més, jo com moltes, ens enfadàvem per la poca humilitat d'aquests. Si, humilitat seria la paraula clau, el valor de ser sincer i responsable amb la tasca de periodista. Està clar que si no hi ha disturbis no existim però llavors passem a ser violents anti-sistema. El més curiós de tot és que quan succeeix quelcom similar en un altre país els mateixos periodistes no tenen cap problema en parlar d'estats repressors i manifestants que lluiten i protesten , o que fins i tot, emulen les revoltes passades.

27 de Gener Vaga General!!!

2011-01-17T14:20:00.000+01:00

sense més estels

2011-01-11T12:42:00.004+01:00

Sense més estels
que la llum que ens va fer nàixer
compartim el somriure immediat.

Redoblen els tambors
fent del nostre pas
punyents acords.

Creuant la línia de l'oblit
perpetuant el present

Els miralls de la por
reflecteixen instants
de llum incandescent
esdevenint present

Juntes i sòlides
recomençant
de cap
i de nou.

El futur més proper

2011-01-03T12:28:00.003+01:00

Amb les butxaques mig plenes d'il.lusions, hi balla alguna decepció llunyana que ni tan sols té nom propi perquè es difumina al fons dels sentiments. Just allà, on s'hi barregen projectes i esperances, és on també s'hi esborren les nits i els dies que vam protagonitzar, i algun projecte recent en queda fora de joc del que ha de venir, el partit que estem a punt de començar. A voltes sorgeixen senyals, això si petitones i efímeres de que tot plegat encara cou. M'apropio la reflexió però, que prefereixo aquest petit sospir de ressentiment que oblidar tot plegat. Com la música, els fets ocorreguts siguin els que siguin, formen part de nosaltres. Ja ho diu la pedagogia sistèmica, som el que ens envolta, i tot, absolutament tot, forma part de nosaltres.

Arribats al 2011 diferents "reptes" se'm passen pel cap. Hi ha els tòpics típics com el deixar de fumar, anar al gimnàs o aprendre anglès. Però n'hi ha d'altres que potser ho semblaran més de tòpics, tot i així, pesada com sóc vaig a remarcar-los una vegada més. Vivim moments de Capitalisme en el seu màxim estat pur, que esdevindrà en intentar fer-nos desaparèixer no només com a classe o com a poble sinó també com a persones. La tempesta ja fa temps que ha començat i hem d'estar preparats per la riuada, perquè no se'ns emporti la liquidesa ( sisplau llegiu a Bauman!!) Si, la liquidesa que comporta viure en una societat occidental-capitalista i que mitjançant el bombardeig mediàtic-propagandístic intenta llevar-nos els valors propis de la nostra condició de persones. Parlo de la solidesa en totes les seues expressions; la solidesa de les paraules i la dels sentiments, la solidesa de les relacions per fer front a les connexions, la solidesa d'un mateix per mantenir-se ferm al control del pensament únic, la solides col.lectiva que sense la Solidaritat de Base no té sentit: solidaritat entre pobles però també entre germanes, apropiació de les precarietats individuals com a col..lectives ( recordant que no és la crisi sinó el capitalisme) recuperant el valor per tot allò no material com a essència del nostre aprenentatge quotidià. Perquè malgrat ens estiguin prenent el futur hem d'apostar pel present, el dia a dia no ens el traurà ningú.

Tonight Will Be Fine

2010-12-13T19:25:00.001+01:00

i de la cançó m'ha sortit això:

Teddy thompson emulava leonard
i com un presagi
sota la negra nit
ens vàrem trobar.

Ara ja érem grans per fugir
teníem profundes clivelles damunt
per obviar la carrega i el mal d'esquena
tu, com jo, i massa coses per oblidar.

la lletania era clara;
em vas explicar com vas sentir la mort de prop
els carrers continuaven enfosquits
però un bri de llum s'alçava en els teus ulls
quan et vaig donar la mà.

Imatges del passat han marcat el present
ja llunyà.
Ara l'enyor es confonia amb la bogeria
de tornar-nos a sentir.

Condemnats a l'aztur més injust,
persianes baixades
vidres entel.lats
i un camí per endavant

aromes

2010-12-09T19:38:00.003+01:00

" com xiquets es xiulaven de balcó a balcó, ell des de la feina i la Uma des de casa. S'intercanviaven diàlegs. Les frases eren breus i les paraules boniques. Havien estat compartint proximitat física sense saber-ho fins que l'atzar els va descobrir conformant la seva coneixença en quelcom màgic, fent l'un de l'altre l'al·licient i el somriure.

Uma de bon matí, eixia el cap entre els porticons esperant trobar-lo amb la mirada, però a voltes ja hi era ell esguardant-la amb els ulls plens de desig i de llum. I manipulant la poesia amb la melodia de l'esperança parlaven de tot i celebraven les trobades, les lluites i els combats...

i es xiulaven perquè no sabien cantar
i es miraven perquè no podien parlar
......"

Premi Inquiet

2010-12-08T13:32:00.003+01:00

Premi del públic secció oficial:

Més enllà del Mur. Cançons contra l’apartheid de la Xarxa d'enllaç amb Palestina i la Taca Produccions.

Moltes felicitats a Totes les persones que han fet possible aquest documental però sobretot al Poble Palestí per obrir-nos les portes de casa seva i els seus cors per entendre el que significa realment viure en la injustícia i així poder denunciar-ho una vegada més... i les que calgui, per cridar ben alt Prou ocupació de l'estat d'Israel!!!

de Palestina a Colòmbia

2010-11-23T16:46:00.003+01:00

Fa uns mesos vaig participar com a Xarxa d'enllaç amb Palestina a dir la nostra sobre el moviment brigadista a Palestina, vaig compartir espai amb persones que havien estat a Colòmbia. Aquest espai d'intercanvi d'experiències va ésser el programa Latituds del canal 33. Tot i que Palestina i les meues aportacions són minses us en penjo el reportatge. Val a dir que les meues paraules sempre van tenir el punt de partida de la XEP i sobre el brigadisme pel qual apostem com a organització.

per altra banda, actualment a Colòmbia hi tinc un bon amic i com a gran persona que és hi està realitzant una tasca lloable i admirable, des d'aquí li envio grans abraçades i molts ànims a seguir endavant i no parar mai de teixir aquesta xarxa solidària carregada de tendresa i sentiment:

podeu visitar el bloc del Roger aquí

Esguards

2010-11-14T12:37:00.003+01:00

S’enfilen els càntics cap al cel.
com si fossin cadenes d’aire,
amunt,
es deixen anar,
fent de l’oxigen espirals.

Descalça,
la melodiosa harmonia hi balla,
absorbint l’espai a cada passa.

I em mantenc al ras de l’esperança
arrecerada en la coneguda solitud,
fent ulls clucs a la por
guardant la ràbia entre les mans,
esperant…

petites lluites quotidianes

2010-11-07T13:04:00.003+01:00

"menys virtualitat i més tocar-se" això, entre d'altres coses, m'ha dit l'Àfrica quan he escrit un mail a 5 amigues via facebook informant de la meva desconnexió sense data de caducitat. Avui m'he llevat amb la necessitat imperiosa de tancar el facebook, i forma part d'un seguit de canvis que m'estic plantejant i que vénen donants, suposo, en moments importants de la vida. No sé si han estat els tres mesos a Palestina, patir directament la crisi econòmica, haver entrat a la trentena, alguna que altra mala experiència, o sobretot el fet d'estar envoltada de gent que et fa pensar i et porten a reflexionar constantment que és el que volem. No deixar de qüestionar-se perquè fem les coses i en quines sinergies ens hi volem veure implicats i en quines no hi volem participar, nedar contra corrent per fer front a la liquidesa d'aquesta societat capitalista, de la informació a l'instant, que és cada dia més intangible i com ja fa molt de temps ja va descriure Bauman "les relacions passen a ser connexions". En això vull fer èmfasi, perquè em preocupa molt. Ara que estem vivint canvis econòmics importants.

Pel que fa a les relacions primer hem de canviar les petites coses que ens atrapen i ens anul·len, i el facebook no ens enganyem, enganxa i és una pèrdua de temps. És que és aixó, intentar que les relacions no és mecanitzin no? cuidar-nos, perquè és l'únic que ens queda i el que realment depèn de nosaltres....els canvis s'acceleren i la incertesa esdevé inherent en la nostra personalitat, per què no fem que les relacions segueixin sent-ho? tot i que la virtualitat també et permet la facilitat per connectar-te amb gent que potser d'altra manera no seria possible i acaba resultant una manera més d'ajudar-se ( oi Queralt?) el Bansky va per tu. Anem a ballar sota la pluja!!!

hores de llum

2010-09-27T13:13:00.002+02:00

Abraça'm;

quan les hores siguen de llum
quan les hores siguen serenes

...compartir complicitat i cel.lebrar-la, és una petita victòria però si ho vols podem continuar el combat. Farem de la liquidesa robada el nostre motí solid per sentir plegats la lluita....

quan l'ocupació esdevé un estat de l'ànima

2010-08-30T17:39:00.002+02:00

Massimo Carlotto es definia a si mateix com un clandestí a l'atzar quan es va passar la vida fugint de la justícia italiana per haver format part de Luita continua. Carlotto, en el seu llibre autobiogràfic ens obre el seu cor i explica les infinites peripècies per tal de poder sobreviure en aquest món i flotar entre aigües anomenades Mínima expressió de la llibertat. Ell ho diu, que per molt que no estigués entre reixes, seguia oprimit i la clandestinitat esdevenia com el blues, un estat de l'anima.

Rellegint el llibre he pensat sovint amb Palestina, però lluny d'elucubracions intel·lectuals, anàlisis o estudis. Senzillament hi penso, penso en tot allò que hem vist al llarg d'aquest viatge. El que ens han explicat a cada visita, trobada o quan Joujou ens explicava que era ser palestí a les nits, amb els estels de Nablus per paraigües. Bé, potser hauria d'explicar que abans que arribessin els músics, jo ja portava dos mesos per terres palestines. I com d'altres companys de la Xarxa, ja coneixia aquest Poble.

Si heu seguit les aportacions dels músics en aquest bloc, haureu pogut copsar fins a quin punt la ocupació sionista forma part de la vida quotidiana de cada palestí i palestina. Jo no us en donaré més exemples, és evident el que està passant i arribats aquí, qui no es posicioni envers la solidaritat amb els febles i els ocupats, no té raó de definir-se com a ésser humà. És exasperant com a dia d'avui, a casa nostra, encara et trobes amb gent que dóna suport a l'estat d'Israel, i sense que la vermellor els esclati a la cara! I això resulta molt curiós quan veus que a les manifestacions que es duen a terme als territoris ocupats hi creix la presència israeliana.

Ja hem tornat a casa fa uns dies, a la nostra realitat, amb molta feina per endavant. I amb un projecte preciós que no seria possible sense la implicació de cada un dels músics que han participat enguany. Si hagués de definir com els he vist a Palestina, us diria que de la manera més humil han fet més gran l'escletxa de llum i esperança. La clivella de l'ànima ocupada que entre tots i totes hem de fer créixer, no oblidant i cridant fins que se'ns esguerri la veu.

Singu, Pau, ro, Guillamino, seguí, pere, Jmarc, Nadal, Arnau i Bolu. Mahmud Darwish va escriure:"Y escribimos nuestros nombres, piedra tras piedra..." vosaltres teniu les cançons!

va per vosaltres:

realitats

2010-08-20T12:11:00.003+02:00

"...La deurien confondre per autòctona perquè en un moment en que no podia apartar la vista de la riuada de gent va rebre una empenta i va espetegar damunt les verdures que havien sobrat de la venta del dia, just al costat de la botiga on hi comprava el cafè. Sense entendre res i girant la vista mentrestant intentava incorporar-se, cinc dones joves li etzibaven crits en hebreu i li enviaven mirades carregades d'odi. Quan trigaran en venir els soldats? Es preguntà mentre pensava com se'n sortiria d'aquell embolic. La panoràmica se l'hi feia petita i cada vegada hi havia més dones cridant-la, amb cares desencaixades l'apuntaven amb el dit. Por, la va envaïr la por, i també la ràbia, i tan sols uns mots en anglès van sortir de la seva boca: -esteu bojos- els va dir i la reacció va ser ràpida. Una mà veloç es va anar a enfosar damunt la seva galta. Li va venir un record llunyà, de quan era petita i els seus pares li havien clavat un mastegot, merescut. Llavors es va sentir indefensa i va maleïr les llàgrimes que li van anar caient com brots d'aigua d'una font sense fi. De cop les dones van marxar, corrents i una llum s'aproximava cap a ella. L'enfocava algú i no entenia res, atordida va apartar la vista i es girà cap a l'altra banda del carrer...."

La vida és com una novel.la, on cadascú pot fer i desfer la realitat mitjançant un teclat, un llapis, o només amb el cap. Però més enllà d'això, la nostra vida, la de veritat, avança i es configura sistemicament, amb la gent que ens envolta. A vegades amb gent que no coneixem que apareix esporàdicament sense deixar massa rastre, i sovint amb la gent que estimem i apostem per viure la vida amb ells.

Ens hem d'ajudar, cuidar, estimar, si volem un món millor i som solidaris amb Palestina per exemple, no si val a mentir, manipular i enganyar premeditadament a la gent que tenim al costat. i a qui ho faci li hem de girar l'esquena sense por!

No sé com dir-t'ho però, si em necessites xiula.

......

2010-07-24T19:17:00.003+02:00

això s'acaba........

des de Palestina

2010-06-03T21:56:00.001+02:00

a partir d'ara:

estic aquí

pas a pas

2010-05-23T23:29:00.003+02:00

(foto del Mushir: comerç palestí tancat per ordre militar a Hebrón)

Dies i nits conflueixen amb rapidesa i neguit. Per poder volar s'han de sacrificar aspectes però per poder aterrar els esforços hauran de donar el seu fruit, l'esperada recompensa a partir d'ara amb wordpress. Pocs dies per fer massa coses, farem el q podrem.

....

2010-05-17T23:26:00.001+02:00

metàfores

2010-05-10T23:47:00.003+02:00

-què hi fas aquí a dalt?
-molt fàcil, ser feliç.
-vols dir?
-i tan, només faig cas del que em diu el meu interior.
-Però com?
-Doncs fent i punt. La vida és molt curta i s'ha de gaudir, esprement tot el suc, per què no vens amb mi?
-Doncs no m'acaba de convèncer com vius la vida.
-Pq?
-Perquè no t'hi veig acompanyat...
-No cal, sempre acabes trobant algú per passar-t'ho bé i ser feliç, ni que sigui per un instant. Vens?
-no
-Pq?
-Perquè estas a punt de caure.....

compte enrere

2010-05-05T23:54:00.004+02:00

Ahir vam fer l'esperada presentació pública del documental "Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid" amb una bona acollida i moltes felicitacions varem aprofitar per retrobar-nos tota la tropa per veure'l junts i poder passar una estona agradable.

Ahir vaig tancar una etapa, he posat el punt i final a un any i mig de treballar en aquest projecte de la Brigada de Músics Catalans per Palestina on l'aprenentatge ha resultat ser molt enriquidor i emocionant, sobretot quan descobreixes que persones que ja coneixies encara et poden sorprendre més, positivament parlant clar! Potser ja farà més de 10 anys que conec al xavi, robert i ramos i gironès d'obrint pas i aquest projecte m'ha servit per conèixer-nos més i en un altre context, en Pau i el Nabil que els coneixia poquet, en Víctor que vam retrobar-nos després d'estudiar en la mateixa escola 15 anys enrera, en cesk...el meu estimat cosí. L'alex i la irene companys de lluita. Un grupet de persones a les quals admiro i que espero q no oblidin mai Palestina.

Doncs, avui que podria ser perfectament un dia zero, he buidat la paperera dels records mal interpretats i començo a dissenyar un nou disc dur amb nova memòria Lliure per tal de que demà comenci un nou dia, el primer dia d'una nova etapa. Me'n vaig poc temps però amb una rellevància personal important. Me'n vaig per aprendre molt i també per enterrar els fantasmes. Vaig a créixer ( que no en altura), a trobar a faltar la meva gent per saber fins on les estimo( per exemple a la sílvia fins a venus, a la eli fins a l'estrella del costat, a la irene fins a mart....i així anar fent.) i a les nits quan divisi la ciutat de Jerusalem des del mont de les oliveres giraré la vista amunt i us buscaré al cel per enviar-vos un petó ben gran.

Me'n vaig a Palestina....

4 de maig: Més ennllà del mur. Cançons contra l'Apartheid

2010-04-29T16:16:00.002+02:00

Dimarts 4 de maig a l'Espai Jove La Fontana de Gràcia

Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid. Un documental sobre la primera Brigada de Músics Catalans a Palestina.

19 h. Presentació oficial del documental i de la revista Enderrock del mes de maig. Gratuït.
19:45 h. passi del documental. Gratuït.

21:30 h. concert de PAU ALABAJOS, CESK FREIXAS, NABIL i OBRINT PAS en acústic. 3 euros.

Organitza: Xarxa d'enllaç amb Palestina

Amb l'Enderrock de maig trobareu el DVD Més enllà del mur.

les entrades es poden comprar JA a la casa palestina (C/ Leopoldo Alas, 12)

"Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid" amb Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil Almanzour from lugaracogedor on Vimeo.

etapes

2010-04-25T23:06:00.002+02:00

Que el trobo a faltar és una evidència, que és part de la meva feina també. Començar i acabar, aparèixer i desaparèixer. Participar d'un espai temporal de creixement d'un infant, que només és una petita part de del que esdevé una feina amb diferents fronts oberts. Ara en una altra escola, descobrint noves maneres de fer, sentir i estimar.

Hi ha trams que quan s'acaben et porten en un altre revolt en la mateixa direcció. A vegades però, hi ha camins que és millor deixar, oblidar.

Músics Catalans per Palestina

2010-04-13T14:15:00.000+02:00

La Xarxa d'Enllaç amb Palestina organitza, el proper Dissabte 17 d'Abril, un concert solidari amb Palestina amb els grups La Gossa Sorda, At-Versaris i Guillamino, emmarcat dins el projecte "Músics catalans per Palestina", que conforma anualment brigades de músics que es desplacen a la zona a conèixer d'a prop la realitat política i musical del país.
Així, la sala Nave 8, a Sant Vicent del Raspeig (Alacant), acollirà el concert, que tindrà un preu de 8 euros i obrirà portes cap a les 20.30h.

Desenvolupament i aprenentatge: una qüestió de referents

2010-02-26T21:37:00.003+01:00

(Publicat a l'Accent en el número 172)

Aquests dies penso en Chomsky i en la seva teoria sobre la capacitat innata que té l'ésser humà per adquirir una gramàtica, una llengua. Ja sigui una llengua oral o de signes, el que és necessari per poder desenvolupar un codi de comunicació són els referents, lingüístics en aquest cas. I és que el desenvolupament de tota persona també necessita de referents en d'altres àmbits, de la mateixa manera que no n'hi ha prou amb utilitzar un codi lingüístic amb un nadó perquè l'aprengui, sinó que hi ha d'altres aspectes relacionats amb les diferents competències comunicatives que si no s'ensenyen no s'aprenen i, fins i tot es poden arribar a transmetre comportaments lingüístics erronis.

La qüestió dels referents en l'aprenentatge escolar és quelcom preocupant i sense saber quin és el camí exacte per repensar les sinergies en que s'ha vist envoltada la nostra escola, la pública, intento parlar del canvi de direcció que podem començar a fer i sobretot del gest en el nostre radi d'acció, tot i que petit, important. Comentant les jornades laborals amb companys i companyes que ensenyen a primària i a secundària es podria destacar en primer lloc que el clima que es respira avui dia en moltes aules és el de "passa com puguis i mira si has cobrat la nòmina". Els referents educatius que Chomsky anomena al seu llibre La (des)educació, intel·lectuals i transmissors de les estructures de poder, queden a anys llum del panorama educatiu català, perquè, parlant clar, sembla ser que impera una majoria que dóna suport a la Llei del Mínim Esforç. Senzillament es va a classe a escalfar cadira, i no parlo dels i les alumnes. De totes maneres no pretenc fer una crítica destructiva. Al cap i a la fi, si el sistema educatiu català està carregat, malauradament, de mestres i professorat poc format i poc motivat, això deu ser sense dubte perquè ja interessa que sigui així. A l'escola que necessitem, els referents que actualment tenen la capacitat i la voluntat d'aportar un granet de sorra són els que vulguin i promoguin que l'escola pública sigui un model als altres àmbits de la societat. Un canvi que comporti la necessitat de viure en la justícia social, que parteix sense dubte d'una estructura educativa basada en els valors com la inclusió, on a banda dels agents protagonistes, com són els i les alumnes i el professorat, també hi interactuen les famílies i, de retruc, el context on es situa l'escola; el barri, el poble, la ciutat i el País.

La inclusió ha d'arribar a ser un mitjà o una manera d'entendre la quotidianitat enlloc d'un principi o una finalitat. Una llavor per així anar creant estructures socials de generacions conscients, crítiques amb el món i propulsores de la igualtat. Així doncs impregnem-nos de metodologia inclusiva, però no la que ens venen en els manuals oficials, sinó de la que ens portarà un canvi real en la nostra societat. Que no ens enganyin, l'escola inclusiva no existeix, tret d'algunes realitats que es compten amb els dits d'una mà. Perquè per una banda no es donen les condicions necessàries; i per l'altra, sembla ser que no hi ha la intenció de que això sigui possible, ja que l'àmbit educatiu inclusiu és aquell on els seus referents propicien que l'alumnat desenvolupi el sentit crític, pensi i analitzi.

I estem a dos mesos vista de les oposicions al cos de mestres de la Generalitat i se m'ha acudit comprar-me el temari pertinent a la biblioteca de la Diputació, per saber què s'hi cou. I quina és la meva sorpresa? Llegir-lo carregat de faltes i traduït literalment del castellà. De forma incorrectament, evidentment. Aquest és el meu referent per poder ser Mestra fixe? I els rumors avancen i prenen forma: oposicions en comptagotes, la borsa d'interinatge tancada i mestres a l'atur pendents dels nomenaments.

Mentrestant, a l'escola on treballo hi falten mestres.

Beirut

2010-02-22T23:34:00.003+01:00

A vegades m'agrada comparar el meu estat d'ànim amb personatges dels llibres que més m'han copsat.... És curiós perquè estreno nova etapa laboral, només a nivell d'horaris perquè encara no han obert llistes i a partir d'avui els dilluns és el meu dia de festa de la setmana, si és agradablement curiós. Recordaré tota la vida les cartes que m'escrivia un bon amic des d'una de les presons de l'Estat Espanyol i sobretot una d'elles que em recordava la frase cèlebre de que "la vida és allò que ens passa mentrestant fem plans" i pensem en allò que voldríem ser o tenir. En qüestió de dies tot pot prendre un gir inesperat, sorprenentment podem deixar de desitjar un estat o quelcom que abans ens podia semblar irrenunciable. Suposo que a mesura que passen els dies tot pren forma; des dels grans projectes a els petits al·licients...

Abans somniava amb els petits detalls, ara els tinc, no necessito res més.

pd: amb ganes de sucs de llimona com Pereira de Tabucchi i intrigada amb les dinàmiques literàries i sentimentals de Zarraluki a Un encargo difícil.

agraïments; la mà dels qui t'esperen

2010-02-14T12:17:00.005+01:00

Després d'haver dormit 11 hores m'he llevat amb les cançons del nou cd del cesk al cap i amb una necessitat curiosament imperiosa d'agrair la companyia, als i les que compartim el camí d'aquesta oportunitat d'aprenentatge que és la vida. Trobo que és injust ( irònic) que tant sols els artistes quan publiquen quelcom poden tenir la gran oportunitat de donar agraïments públicament. Jo no sé si va ser en el trajecte de tornada a casa o els cops, molts, que estan ressonant en mi les lletres i melodies de la mà dels qui t'esperen.... així que avui imagineu-vos que he publicat un llibre o elaborat un cd, aquí us deixo els meus agraïments perquè crec que ho hauríem de fer més sovint. Us dono una cançó;

Recordes quan la nostàlgia era el present? cesk gràcies per conviure-hi i ser-hi en els moments i des-moments, ja estic allistada a la teva militància... i com no, per posar música a la vida!! (Abril de 1984)
Tardes i nits de cafès amb sinceritat i mirades de cerveses, sílvia i eli, per ser-nos com som, pq així és com s'ha de ser oi? (Tornarem a brindar per la vida)
A Palestina i la seva gent, a la gent de la xarxa, per les hores infinites de militància i amistat compartida, amb vosaltres he descobert que la lluita es construeix amb les arrels carregades d'amor envers als i les companyes. No és incompatible militància amb amor i respecte; NO!! (Diuen)
A les 12 persones que vam compartir i estem compartint el projecte de la brigada de músics a Palestina, perquè cada un d'ells m'ha ensenyat quelcom especial....nabil, víctor, cesk, pau, miquel, gironès, robert, piti, xavi, àlex comandante i irene; (Us dono casa meva)
Als que m'han putejat intencionadament des de la covardia ; profes i exs, gràcies per fer-me més forta (La petita rambla del poble sec)
I evidentment; Als meus pares ( i germans) per haver-me parit!!! (Sembreu-me la llibertat)

Engrunes. 2a part

2010-02-02T23:23:00.003+01:00

Probablement els meus personatges no vegin el final, així que mentrestant no em vinguin les forces suficients per escriure us deixo amb algunes paraules perquè els aneu coneixent:

"...La deurien confondre per autòctona perquè en un moment en que no podia apartar la vista de la riuada de gent va rebre una empenta i va anar a espetegar damunt les verdures que havien sobrat de la venta del dia, just al costat de la botiga on hi comprava el cafè. Sense entendre res i girant la vista mentre intentava incorporar-se, cinc dones joves li etzibaven crits en hebreu i li enviaven mirades carregades d'odi. Quan trigaran en venir els soldats? Es preguntà mentre pensava com se'n sortiria d'aquell embolic. La panoràmica se l'hi feia petita i cada vegada hi havia més dones cridant-la, amb les cares desencaixades l'apuntaven amb el dit. Por, la va envair la por, i també la ràbia, i tan sols uns mots en anglès van sortir de la seva boca: -esteu bojos- els va dir i la reacció va ser ràpida. Una mà veloç es va anar a enfonsar damunt la seva galta. Li va venir un record llunyà, de quan era petita i els seus pares li havien clavat un mastegot, merescut. Llavors es va sentir indefensa i va maleir les llàgrimes que li van anar caient com brots d'aigua d'una font sense fi. De cop les dones van marxar, corrents i una llum s'aproximava cap a ella. L'enfocava algú i no entenia res, atordida va apartar la vista i es girà cap a l'altra banda del carrer...."

objectius

2010-01-27T18:43:00.004+01:00

En dies com els d'avui entenc que els objectius aconseguits sense esforç i patiment no resulten tan tangibles i necessaris com quan el que aconsegueixes ha estat fruit d'una llarga batalla sobretot amb una mateixa. No va ser abans perquè no havia de ser així, perquè ara hi crec fermament, més que mai en com he de fer les coses. Sinó no estaria treballant on sóc ara i no m'ompliria d'aprenentatges tan i tan necessaris que omplen la gran maleta de coneixements pràctics que tinc en aquest instant, i d'això en puc estar més que orgullosa.

Però en el fons no canvia res, potser només que certs organismes i responsables em mirin amb altres ulls i respecte, però res més perquè seguiré fent les meves notes en papers aparentment inconnexos i desfent les meves hores on el protagonista de la història no en sóc jo sinó els infants que mereixen que els i les professionals ens hi avesem.

D'altra banda també com en la vida laboral hi ha aspectes que requereixen de valentia i fermesa, ara necessito un temps per endreçar els meus pensaments.

camins

2010-01-18T23:26:00.003+01:00

La darrera habitació, 126, entrà directament al lavabo i ell es posà al telèfon per demanar gel i aigua. Es va mirar al mirall i la galta semblava el que era, una galta roja i morada després d'un bon mastegot. No li feia gens de gràcia anar amb aquest aspecte perquè hauria de donar explicacions i com que no volia propiciar revenges va decidir no explicar la veritat. Així que va sortir del bany, li va agafar el gel de les mans a l'home de la càmera, li va donar les gràcies i es va acomiadar fent-li prometre que l'incident quedava entre ells dos. Però abans de marxar, ell, li va allargar una targeta, fregant-li la mà amb la punta dels dits.

ara i sempre

2009-12-31T13:31:00.002+01:00

canvi de plans

2009-12-26T19:11:00.004+01:00

I pensar que sovint res és tot.....

Al-Safih

2009-12-09T22:27:00.000+01:00

por

2009-12-07T23:37:00.004+01:00

Obvies moments que t'han passat pel davant, decideixes oblidar com has tastat el sentiment de la por en la seva, mínima, expressió. Però ho has sentit, has sentit por. Un daltabaix que en un instant et fa pensar en que mai més voldries sentir-te així i respires fort, menjant'he el neguit i et recolzes en una abraçada o en una mà que s'apropa a la teva, calmant els nervis que et bulleixen per dins. Amagues el plor de la ràbia, intentes reprimir les llàgrimes i aquestes no surten dels ulls però per dins et sents submergir en la més trista de les injustícies. I penses en marxar i no tornar mai en aquest espai. Te'n adones que aquest moment t'ha marcat i que la tornada podria no arribar mai, perquè has sentit por. I quan t'apunten et preguntes, que et queda?

Un d'aquest moments, que com a askar, a ALhalil, vas topar amb la realitat de conviure en un món on la vida no té cap preu i qui te la treu sembla que jugui a la guerra, divertint-se amb la vida i el futur de tot un poble.

ara

2009-11-16T23:28:00.003+01:00

Mirades, Austràlia, veus, àrab, fred, motxilla, més pintura, camí a mitges, ruta completa, 4 al pis, bill murray al menjador, bitelxus un dia d'aquests, Jerusalem, calor, anglès, música, autisme, dansa del ventre, muntanya, neu, trastorns de conducta, bons dies i bones nits, somriures.

escrivint 2a part

2009-11-05T14:31:00.002+01:00

"...incongruències quotidianes en una etapa temporalment limitada pel que fa a l'espai i al marge d'acció..."

Em passaria el dia desfent els pensaments deixant-ne caure les engrunes damunt el teclat del Toshiba...alhora les puntes de les sabates txocaràn suaument contra el cartró, de les caixes plenes de llibres, encara. Perquè em bé de gust.

Ja ho farem!

Askar i els màrtirs

2009-09-27T21:03:00.004+02:00

Ahir a la nit, la meva amiga Eli em va etzibar un comentari d'aquells que no t'esperes. Mirant-me els ulls i demanant-me perdó per avançat em va dir que no li havia explicat res del viatge des de que havia tornat de Territoris ocupats, la qual cosa li resultava estrany. Ni a la Eli ni a la família, ni als amics, només comentaris entre els brigadistes i sempre sobre anècdotes divertides, que ens haguessin pogut passar en qualsevol indret del món. Intentaré descriure una de les trobades més colpidores en que ens vam trobar la brigada al camp de refugiats d'Askar ( Nablus).

Aquest és un dels carrerons que conformen el camp de Refugiats D'Askar que pertany a la ciutat de Nablus. Havien caigut alguns dels membres de la brigada, que després del concert van decidir marxar a descansar a casa del Habib, on ens hi trobaríem més tard per sopar tots plegats. El responsable del centre on s'havien realitzat els concerts ens va dur de visita al camp, que conjuntament amb el de Balata són d'on han sortit més màrtirs, i massa joves han estat assassinats o presos a mans de l'exercit israelià. En tot moment ens van acompanyar més joves palestins per la nostra seguretat, era qüestió de no separar-se i no perdres-hi, i sobretot per tenir qui ens defenses. La veritat jo també estaria farta i emprenyada amb la comunitat internacional i si només em quedés la presencia d'algun brigadista per desfogar-me, doncs probablament ho faria, tirant algún objecte per la finestra, per exemple, com ens va passar a nosaltres.

El nostre guia, ens va portar a casa d'una dona, mare de dos màrtirs, la casa era en el carrer de la foto, a dins vam apagar les càmeres. A partir d'un determinat moment en el que vam posar els peus en aquella vella i precària casa, no sé perquè però ara quan intento recordar, no recupero ni una desena part de la informació de la llarga conversa i escolta en la qual ens vam submergir, i em sembla que vam desaparèixer com a nosaltres i vam passar a ser ells. Recordo imatges, mirades i plors. l'entrada era fosca, les parets plenes d'humitat i un llit ple de mantes i coixins, damunt un nen petit, de mesos amb la mirada perduda , i al damunt i penjaven els ja coneguts pòsters d'homenatge als màrtirs, la cara dels fills brualment assassinats esdevenien el record de la injustícia de la seva realitat permanent. El nedó va passar a ser un segon pla quan la mare ens va rebre, obrint els braços ens va fer passar a un menjador on el temps semblava que s'havia aturat. I en els primers mots, la mare ja va arrencar en plors mentres ens explicava que havia passat als seus fills i les llagrimes semblaven formar part dels seus ulls, permanentment. Obrir i tancar els ulls era un record als seus joves, la seva vida, trasbalssada s'amanyegava el mocador i ens mirava desconsolada buscant alguna resposta al seu patiment, al de tot el seu poble.

No recordo dates, ni noms, ni edats. Només recordo la tristesa i la indignació en la qual ens vam submergir, ulls astorats i llagrimes amagades entre mans que retenien la impotència. La crua realitat ens va espategar un cop més, ben endins.

massa sal i poca aigua

2009-09-25T15:32:00.000+02:00

tendresa

2009-09-21T22:39:00.005+02:00

Temps incandescent, així era de manera aproximada com s'anomenava l'època en que se li desfeia la pols de cada pas. Però, ara tocava esbombar la vida a cada mirada, i s'havia convertit en un gest característic d'ell, no n'hi havia prou en fer, sempre necessitava sentir cada vers i cada carícia com allò mereixedor de dir i fer, alè transmissor d'esperança i dignitat.

Quan un somriure es converteix en l'oxigen necessari per sobreviure i una eina de futur.

Somriu!

escrivint

2009-09-14T19:45:00.001+02:00

energia

2009-09-06T23:44:00.002+02:00

Sembla que altra cop em venen les ganes d'escriure, i és que passar-me tot el dia refent un treball per l'assignatura d'Inadaptació social doncs m'ha fet recuperar l'energia necessària per llençar-me altra vegada al teclat. Amb l'spotify connectat per gentilesa de la bona amiga Anna i amb les llums menudes donant-me claror em deixo portar i recupero una foto d'aquest estiu que no oblidaré mai. Portava un any preparant un viatge ben especial i ara en puc parlar en passat perquè ja ha passat. Tot s'acaba però és ben cert que tot perdura i sempre podré explicar que he realitzat els meus somnis, que no s'acaben. Socialment ens imposen un inici de tot quan comença l'any però jo aposto per recomençar amb el nou curs, tot continua però el setembre és mes de nous projectes i canvis que són una mescla entre somnis i desitjos.

Deixo enrere angoixes i entrebancs ( que no vol dir que en sorgeixin d'altres) i em forneixo de vivències increïbles i també encisadores, he descobert una nova llum de palestina vista des d'uns altres ulls, que tampoc perduren, però per uns instants em van omplir d'essència que han remogut sensacions oblidades, petites explosions primaverals sota una calitja d'agost. M'alegra haver-ho viscut i haver-ho compartit, i m'arrenca un somriure quan ho recordo.

Un cop vaig escriure sobre el ressentiment i avui he intentat entendre l'odi i el perquè m'ha vingut després de tan de temps aquesta incòmoda sensació? Com es possible enterrar ferides i esborrar mals? deixaré d'odiar perquè entendré que els actes eren sistèmics i no ho vam saber fer d'una altra manera. Però només per uns instants , un pensament petit al costat de tot el benestar que se m'evoca quan penso amb la resta. Ara toca l'ara i mentrestant perfilo nous somnis m'imagino els colors dels pròxims projectes, canvis importants i reptes que m'aporten sensacions màgiques.

força!

tots i totes som en Cesk Freixas

2009-08-26T21:04:00.001+02:00

Ja ho saps, jo m'apunto a la teva milícia!!

dia 9: Yala Yala Ramallah

2009-08-23T13:14:00.002+02:00

La meva aportació al bloc de la brigada:

“ ...i em refugio a la vora del somni i la poesia”. Hi ha un poema del Mahmud Darwish que diu aproximadament això, és el primer que em ve al cap quan començo a pensar en l'elaboració de la meva crònica, una part més de l'aprenentatge cooperatiu que estem desenvolupant al llarg del viatge i que, n'estic segura, esdevindrà també font de riquesa i records en forma de lluita i també d'amistat. El desgast entre nosaltres es fa evident, sobretot es percep en les mirades, i alhora un sentiment de nostàlgia s'apodera dels nostres ulls, i se'ns encongeix el cor perquè això s'acaba. Tornarem a la nostra senzilla quotidianitat i a Palestina tot continuarà minvant. Però hi ha petites senyals que em transmeten sorpresa, més enllà de la crua normalització d'aquesta ocupació militar i sionista ens n'adonem que els punts de control (chek points) semblen estar en suspens, com la calitja del desert. Aquesta relativa calma pel que fa a la mobilitat esdevé pels i les palestines un petit sospir i una mica d'oxigen per continuar la quotidianitat vital i poder tirar endavant. I això podria ser un somni d'un futur no tan fosc ni tan llunyà, inshallah!

continua llegint

va per vosaltres

2009-08-20T17:56:00.003+02:00

Hem recollit records en forma de pedres del Mar Mort. Hem palpat el terror a cada pas i la injustícia a cada veu. La indignació ha pres forma en els nostres ulls i en les vostres cançons heu esdevingut un d'ells. Com si de la vostra vida es tractés la solidaritat en majúscules heu conegut. Amb humilitat hem plorat i a voltes cridat. Somriures infinits de complicitat i mirades a l'horitzó de la perplexitat. Hem conegut el surrealisme i ens ha fet venir basques viure en aquest món. Hem compartit les energies i el desig, allargant la ma als nostres companys i ,premsant cada instant, ens hem jurat no oblidar.

L’atenció individualitzada no és el problema

2009-08-17T13:42:00.000+02:00

(publicat a l'accent l'11 d'agost)

Culpar una suposada atenció individualitzada a primària, i dic suposada, de les dificultats d'aprenentatge que pateixen actualment els i les alumnes de secundària, em sembla ben bé una aberració. Però si aquest discurs apareix quan es parla de l'escola inclusiva i per boca de professorat jove, no puc evitar posar-me les mans al cap i intentar esbrinar en quin punt de l'engranatge educacional es desvirtuen els conceptes.

El disgust ve quan acabes analitzant que la mala educació s'ha convertit en quelcom cíclic, perquè afecta a cadascun dels nivells, retroalimentant-se així els errors per via d'una formació pobre, un enfocament mediocre i una inversió econòmica miserable, i que, malauradament, ja estan repercutint a massa generacions. Sí, és cert, els i les docents de secundària no estan equivocats i realment existeixen problemàtiques significatives (només ens hem de passejar per les aules per veure-ho) però la culpa no és de l'atenció individualitzada i menys encara de l'escola inclusiva.

En primer lloc hauríem de tenir clar què comporta una escola inclusiva i com s'hi emmarca l'atenció individualitzada. Inclusió és un salt qualitatiu en el sistema educatiu enfocat no tant sols a integrar totes les tipologies d'alumnes, sinó en estar preparada física i pedagògicament per tal de poder matricular alumnat amb necessitats educatives especials, ja provinguin d'aspectes físics, psíquics o socials. I alhora procurar que l'objectiu passi per la normalització contextual, per tal de poder viure la diferència com una font de riquesa i poder deixar enrere aspectes segregadors, que es potencien amb les escoles especialitzades o mitjançant la pedagogia tradicional.

Però per tal que aquesta escola sigui possible també ha d'anar acompanyada d'un canvi ideològic de les mestres: és necessari creure en metodologies a l'aula, com l'aprenentatge cooperatiu, dos mestres a l'aula, treballar els continguts mitjançant l'interès dels infants, però amb la capacitat motivacional que es requereix per tal que aquests canvis siguin significatius. En definitiva, enlloc d'anar donant continguts i sabers tancats que es contemplen en el currículum, la mestra ha d'estar formada per aconseguir que les seves alumnes es preguntin el per què, mitjançant l'interès, la motivació i la pròpia regulació de l'aprenentatge: aquest sempre serà individual i els materials i continguts han d'anar enfocats per què cada infant hi pugui accedir: han de ser oberts, flexibles i que s'adaptin a tots els nivells i estils d'aprenentatge.

I quines són les seves repercussions a secundària? Si l'atenció individualitzada a primària s'ha fet correctament i en sintonia amb la resta de metodologies que requereix una escola inclusiva, el professorat es trobarà amb alumnes motivades per estar a la classe i conscients que estan aprenent. Però també hem de ser conscients que amb això no n'hi ha prou, perquè a secundària hem de seguir treballant en la línia pedagògica enfocada cap a la inclusió.

Els temps de crisi en l'àmbit educatiu segueixen, i amb lleis com la LEC no ens acostem al model públic i de qualitat que necessitem. Es més: quan ja fa anys que a les facultats es formen les futures mestres en les teories de la inclusió com a fils conductors, aquestes encara estan per plasmar-se de manera pràctica a les escoles catalanes.

Maria Freixas

des de Palestina

2009-08-13T21:56:00.001+02:00

http://blocs.mesvilaweb.cat/musicsapalestina

MIQUEL GIL I NABIL en concert

2009-07-10T13:14:00.000+02:00

La Xarxa D'enllaç amb Palestina i amb el suport del CSA CAN VIES, us convida al:

CONCERT SOLIDARI AMB PALESTINA

amb les actuacions de MIQUEL GIL i NABIL (cantautor palestí-català)

Dissabte 18 de juliol
a les 20:00h a la Capella de Can vies

Per l'autogestió dels i les brigadistes d'enguany col.labora amb un bo d'ajut de 5 euros.

us hi esperem,

la solidaritat és la tendresa dels pobles..

big zoo

2009-06-16T15:00:00.004+02:00

foto: mushir

Vens de Calàndia, poble conegut pel que anomenen ara Terminal de mur, o mahsum, com molt bé coneixen els palestins. Penses que ja no et pots trobar amb més controls militars fins que el taxi-bus on viatges trepitja les afores de la ciutat, de la llum i les olors. Per entrar a Jerusalem, sempre i quan vinguis de territoris ocupats, el viatge se't fa bastant entretingut. Ensenyes el passaport d'internacional a punta de metralleta i el cor se't fa petit quan veus que una dona d'avançada edat s'ha de quedar al mig de la carretera, amb els cistells plens, perquè no compleix els requisits burocràtics segons els soldats. te'n adones de fins a quin punt la normalitat s'ha menjat part de la dignitat de tot un poble, que resta oprimit dia rera dia en el que ells mateixos qualifiquen resignats, d'un gran zoo. Tot i així, un trajecte com aquest, també et fa ser conscient de que seguir superant els obstacles, resistir i continuar amb la quotidianitat arribant a fer realitat les petites grans essències de cada jornada, són d'aluguna manera una aportació a fer front l'ocupació.

II-SP

2009-06-04T15:47:00.003+02:00

Una nova manera d'entendre la lluita, que una vegada més demostra la fal.làcia amb la que es vesteix aquest territori mal anomenat espanya.

crae

2009-05-28T19:47:00.004+02:00

“El desglaç consistia en deixar-se fer en les hores de llum, aquelles estones on ningú, excepte els desconeguts, podia escapar de la mirada permanent de qualsevol que passés per aquell indret. Tu, jo, ells, nosaltres, tots i totes íntimament lligats i conscientment exposats als judicis sense recursos ni al·legacions.

El desglaç també era incandescent i provocava desaparèixer sistèmicament del que es considerava normal i permès, però aquest destí no sempre era fruit de l’atzar però si sempre previsible . Tornar-se líquid lentament sense poder fer res més que deixar-se portar.

El desglaç s’endinsava en el buit, deixant enrera la solidesa que configura el ser, tu i els que vindran . I tot per acabar assenyalat amb el dit, condemnat al fracàs, perquè la societat no pot ni vol permetre qui és capaç d’apagar o encendre la llum tot sol.”

Jo vull votar Iniciativa internacionalista

2009-05-14T16:46:00.000+02:00

hores de llum

2009-05-11T15:04:00.003+02:00

....però era de dia i intentava guardar en els seus ulls, la llum. Ha nedat una bona estona mentrestant pensava en el mediterrani que havia deixat. Ha sortit de l'aigua tranquil·lament i retenint el sol a la seua pell. Ha enfonsat els peus a la sorra i s'ha submergit en els records. Estic segura que pensava en com les paraules havien arribat a ser nostres...i el futur un combat dels dos...

pensaves i fumaves

2009-04-26T16:16:00.000+02:00

infinit

2009-04-19T12:39:00.001+02:00

Infinit

Hi ha un moviment en la dansa del ventre que s’anomena infinit perquè has d’intentar moure la cintura traçant un infinit dibuixat imaginàriament en l’aire. El moviment és bonic tot i que cal molt d’esforç i concentració.... Quan estic a classe i fem aquest exercici penso en diferents actes quotidians que em recorden aquest camí amb el mateix punt d’anada i tornada d’una vida infinita, sense canvis, sinergies amarades de l’essència dels dies de la marmota consecutius i poc progressius.

Però després hi deixo de pensar i em quedo amb l’aroma de l’insens i l’harmonia d’una musica oriental captivadora, construint així una atmosfera femenina i també, combativa.

atzurs

2009-04-17T13:50:00.002+02:00

“Despertà i es troba entre les boires, se li esdevenien paraule

“Despertà i es troba entre les boires, se li esdevenien paraules i imatges a un ritme desenfrenat, com fantasmes que la saludaven, perquè ja la coneixien. Es jurà acabar amb aquestes dinàmiques relacionals basades en l’esterilitat del gest i del moviment. Es va prometre aclucar les parpelles i pensar en la reunió de mig matí, ara encara era d’hora i es podria recuperar de la injusta ressaca....Sonà el despertador alertant de que tot estava per fer i la liquidesa tenia alguna cosa positiva, i era el poder individual de tornar a començar. Va tocar de peus a terra, ara si, va treure la pols de les sabates i s’espolsà els neguits de damunt de les espatlles. Enfilant el carrer va pensar en la M, i s’imaginava com es trobaria el seu cosset després de la vuitena operació, havia d’anar a l’hospital i fer-li un petonàs a la seva piratilla. Avui però el protagonisme se l’emportava el R, i entre abraçades de la multitud infantil el va veure allà assegut, davant d’un pantalla d’ordinador com si tot plegat no estigués passant....”

Tacoma trailer

2009-04-10T19:29:00.004+02:00

He descobert que puc escoltar tacoma trailer de manera decent, i és que la cançó la tenia en allò que s'anomena "cassette", el The future més sonat en la història de la present. Avui he arribat al poble i només he ensumat una vegada, profundament per saber si tot seguia igual, la sorpresa és que avui Riudebitlles fa més bona olor que mai perquè hi juguen diferents aromes com la humitat, la terra i sobretot l'olor de la llenya quan crema. Per acabar d'arrodonir la meua benvinguda, el cel s'ha tenyit del gris de Tacoma trailer, on la nostàlgia es consumeix en l'horitzó i m'arriba en forma de sensació de tranquil·litat, als ulls.

Un cop, al País basc, vaig llegir una entrevista a en Fermín M. on hi deia que la Nostàlgia és un lloc per viatjar-hi però mai per viure-hi. El que jo no entenc és com, de tant en tant, sento nostàlgia d'un futur que encara no he viscut...

Aquí us deixo la cançó en forma d'homenatge a en Leonard, espero que us agradi.

Al.leluia

2009-04-02T15:43:00.004+02:00

Leonard cohen diu entre d'altres coses que trobar l'amor és un petit crit en forma d'Al·leluia i també és capaç de transportar-me a indrets desconeguts i sentir-los, perquè If it be your will. Viatjar sense parar imaginant les olors de tacoma trailer....que de fet per mi aquesta cançó és més de neu que de pluja. Si us plau que deixi de ploure, que els maldecaps hi faran niu!!!

Per sort una NOTÍCIA en majúscules: La veu més tendra que m'acompanya des de que tinc memòria actuarà el setembre a Barcelona. Qui m'hi acompanya? ;p

desfilant patrons

2009-03-31T22:13:00.002+02:00

Pensava que el camell cremava, apartà la vista de la pantalla perquè la targeta del restaurant Palestí li feia reflex a la vista. El dibuix de color daurat contrastava anímicament amb el clima, massa dies de pluja i el vagueig s'anava apoderant de les extremitats inferiors que es negaven a col.laborar per tal de recollir la roba de l'estenedor, ja xopa.

Pensava amb la salut del Tomàs i en la del sistema educatiu català, el futur immediat era més evident que incert, segurament un any de més, com comentava amb les amigues. Els plans per terra i Bolonya se'n surt amb la seva, algunes professores d'educació especial que defraudaven les particularitats d'alumnes i un petit alè d'impuls amb la recent reunió de la resta de docents preocupats.

Pensava en les petites coses que omplien cors i pulmons, tot i que era impossible dibuixar les direccions dels camins hi havia detalls que restaven impassibles sobre les faldilles, o dins de les butxaques de cada peça de roba, somriures carregats d'energia i mirades plenes de desig. Tot plegat resistint a l'intent d'esterilitzar tot allò que viu, pensa i sent.

somnis

2009-03-27T15:43:00.001+01:00

Somniava en tornar al seu poble i poder acostar-se lliurement al camp de tarongers que havia estat part del patrimoni familiar. Somniava amb assaborir novament la fruita, i recordant alhora quin era el seu gust, s'adonava de que els seus pensaments eren més a prop de la fantasia d'un adolescent que no pas de la serenitat que pertocaria a un home de 60 anys, refugiat palestí.

Per als sionistes

2009-03-17T18:31:00.000+01:00

Presentació al barri

2009-03-16T11:43:00.000+01:00

deures

2009-03-09T21:49:00.006+01:00

Entre d'altres deures, en tinc uns de ben particulars. En Luís em va demanar una tasca aparentment senzilla per la setmana vinent, friso que arribi l'hora tot i no ser el millor moment econòmicament parlant, en sóc conscient però cadascú és lliure de fer el que vulgui no? Però dels límits de la presumpta llibertat no en parlaré avui.

Doncs salta i em diu:

- Què és el més important per tu?

Ara fa dies que li dono voltes i, intentant preparar-me un decàleg de bones intencions (o mínims per no perdre mai el somriure) me'n adono que no és tant fàcil i que la fragilitat del que es vol va en sintonia constantment d'ingredients immenjables i que per molt que el cervell ho rebutji no ens ho podem treure de sobre....En fi no sé per on començar...

Quan l'obstacle no és el ressentiment. I part

2009-03-05T16:27:00.004+01:00

Em trobo pràcticament a l'últim esglaó d'una etapa educativa, que evidentment un cop arribi a dalt tant sols em servirà per començar un nou pis personal. De totes maneres per molt que sigui més aviat un aprenentatge unidireccional, una sempre acaba aprofitant els nous coneixements per extrapolar-los a d'altres àmbits que d'alguna manera inconscient toquen a algun conegut proper o també a ulls despistats que passen per aquí.

En tot cas, el que puc assegurar és que em trobo realitzant una assignatura on-line sobre la Pau, amb el nom "Convivència al segle XXI: Bases per a una cultura de Pau. Per començar m'estic llegint un article sobre el ressentiment, i com aquest és un pas previ imprescindible per arribar a la Pau, i com que he de fer un mapa conceptual per ordinador i no sé com va el programa que m'ha passat la meva amiga Sílvia, perdré unes hores rellegint per escriure al bloc i d'alguna manera sé que invertir un temps aquí em facilitarà la construcció de l'exercici.

El Filòsof, entre d'altres disciplines, Francesc Torralba ens explica en el seu article: " El ressentiment: Obstacle fonamental per la pau. Que el ressentiment està integrat de forma inherent en primer lloc a cada persona, ja sigui com una característica actitudinal independentment de que convisqui en una situació de guerra i, en segon lloc la que forma part d'un col.lectiu, que és el que m'ocupa els pensaments.

El ressentiment que és col.lectiu, és per tant propietat d'un poble que unitàriament a viscut i interactuat en situació de conflicte o guerra. Aquesta reacció emocional compartida per milers de persones és el cap i a la fi un sentiment humà que neix com a resposta a la injustícia que pateixen els pobles oprimits. Si amb el temps no hi ha vies de solució i la justícia social esdevé un forat negre on les esperances de futur s'hi escolen emportant-se així la dignitat de tot un poble, aquest ressentiment pot comportar un compàs rítmic de violència cíclica. Ja no és només la violència dels opressors als oprimits sinó que els habitants maltractats acabaran per interioritzar les accions bèl·liques, com les bombes que cauen als seus camps de refugiats, reflectides en violència normalitzada en paisatges tant quotidians com uns infants que juguen al carrer.

silenci

2009-02-23T15:18:00.004+01:00

De l'autisme fisiològic a l'autisme mundial

2009-02-18T14:11:00.003+01:00

Em vaig acabar de llegir el llibre de Temple Grandin abans de les vacances d'hivern i malauradament a conseqüència dels bombardejos a Gaza vaig haver d'esperar a principis del 2009 per poder dedicar-me a fer les reflexions de "Travessant les portes de l'autisme" . No em sentiria sincera si dic que amb aquestes pàgines he avocat tot el que m'ha transmès Temple. Si que és cert que el llibre m'ha agradat molt, m'ha sorprès i ha resultat una lectura gratificant no només pel que fa a l'àmbit acadèmic, perquè també m'ha fet remoure quelcom intern. Sentiments contradictoris i alhora m'he trobat a mi mateixa sentint el mateix que Grandin, és curiós però en el fons a totes les persones, independentment de la nostra individualitat ens mou el mateix, els sentiments d'amor i de tristesa, la satisfacció de sentir-se part del món, les mateixes pors a sentir-nos incompresos i les angoixes a estar o sentir-se sol, i un llarg etcètera de similituds que ens haurien d'unir en lloc de crear diferències i separar-nos.

Potser semblarà que aquestes paraules no venen a compte i probablement no m'aportaran a cap conclusió sobre el llibre. El fet es que em sembla irònic l'ús que se'n fa de la paraula estrella d'aquest treball i de l'assignatura. Que vol dir realment autisme? Em fa especialment ràbia que les persones com Temple, es passen la vida lluitant per una inclusió i que les societats facin un canvi real de pensament per tal d'estar preparades per tots i totes. Però penso que hi ha un autisme realment greu i tant gran que no hi veig la llum, ni en el futur de les persones amb autisme ni amb les de ningú. Em refereixo a les guerres que són lluny però també a la violència normalitzada que ja conviu entre nosaltres. Com en el film "somni d'una nit d'hivern"de Goran P, hi ha actituds d'incomunicació sense cap tipus de voluntat de canviar per viure en felicitat. Ja podem canviar que després ens trobem amb l'autisme del món.

En tot cas us recomano aquesta lectura.

Supervivència

2009-02-08T23:08:00.004+01:00

"...Disparàvem contra la llum. Per primera vegada veia Palestina i tenia aquest aspecte, amb penjolls de llum, amb raïms encesos que es desplegaven damunt les fulles brillants i tendres de les oliveres. Les puc veure ara mateix, i a tu també...." La cova del sol. Elias Khoury.

Si malmetem la felicitat d'un infant perdrem la partida al futur i aquest es preveu tant obscur que tant sols des de la cova del Bab Ix-Xams i respiro el que comporta la paraula Esperança.

Una cançó per la dignitat, la resistència i la solidaritat;

Estima'm quan menys ho mereixi, serà quan més ho necessiti

2009-02-02T16:59:00.003+01:00

Perquè l'amistat
recordant Serrat és
d'aquelles petites coses

que són difícils de renunciar

són els moments
el suport, els somriures
les llàgrimes i la vida
les discussions absurdes
les pixades fora de test
fer tonteries enmig del carrer
ser com ets, sense por
saber com són, sense por
i saber perdonar, i poder-se equivocar
sense que res hagi canviat
que ja són anys
no recordo quants
des d'aquella Barraqueta
que ens va veure lluitar
beure, cantar i acomiadar
donant la benvinguda
a la nostra petita
i inmensa
revolució particular.

Sílvia Alonso

Sílvia saps que li diria a Filio?
que a la lluna, la pot deixar darrera les cortines.

Moltes gràcies A-M-I-G-A
Tornem a Venus?

Declaració de principis Educatius

2009-01-26T21:48:00.003+01:00

Bé demà serà un gran dia i espero saber explicar tot allò que porto redactant des de fa setmanes i sentint des de fa anys; aquí va la intro del meu treball:

MERCÈ AMORES (TUTORA 2N PRIMÀRIA)

-“Recordo aquells anys amb la nostàlgia de que durant un període determinat de temps em vaig sentir estimada. En que uns adults es van encarregar de mi, i donant-me la mà em van ajudar a créixer.”

Si cada persona que fes un viatge a la memòria del passat, ens traslladés aquestes dues frases en forma de reflexions, penso que l’educació es trobaria en bon estat. Llegint a Zigmun Bauman i la transcripció de la seva conferència que va fer a Barcelona l’any 2006; “Els reptes de l’educació en la modernitat líquida” em venen al cap tota una sèrie d’idees que no puc deixar de banda quan penso com a futura mestra. Hi ha tants factors que en un principi semblarien ser intangibles al nostre fer del dia a dia escolar però que estic convençuda que no podem obviar-los perquè d’alguna manera ens pertoca tenir-los presents. Som part del món com cantava Raimon i, no podem girar l’esquena fent cas omís al que està passant a l’altra punta del carrer, a la capital o al País del final de la mediterrània. Bauman té molt clar que el món esdevingui globalitzat no passa únicament pel sector econòmic i, tots i totes estem cada vegada més units ja sigui a nivell comunicatiu o ,com per exemple, quan ell parla dels nous refugiats mundials com a conseqüència dels canvis climàtics i els desastres naturals. A mi aquests temes em fan ballar el cap i em porten a pensar que cada vegada l’educació ha de tenir un contrapès més del treball en els valors i la consciència humana basada en el respecte cap a un mateix i envers als altres. Cito les paraules de l’autor respecte al futur de l’educació:

“No solament cal renovar a cada instant, i al llarg de tota la vida, les habilitats tècniques i l’educació centrada en el treball; cal fer el mateix, i encara amb més urgència, quan a l’educació per crear ciutadans.”

Em preocupa especialment el nostre futur i el de les generacions que encara estan per venir, no puc deixar de pensar en com estem, cada vegada més, en el mateix vaixell anomenat futur, el del món i el de la supervivència per la dignitat humana a totes les escales, tant les quotidianes com en aquells esglaons que poden semblar més llunyans però que de ben cert ens estan condicionant.

Jo no sé si això és una declaració de principis o més aviat pensaments que m’acompanyen amb tot el que penso i faig, però si que constato que hi ha un paper molt més important que com a mestres hem de tenir molt clar. Més enllà de transmetre uns continguts purament curriculars aquests els hem d’acompanyar amb el cor, amb el sentiment de que ho estem fent perquè volem i ens preocupa que en algun indret, potser de la mateixa aula on estem, hi ha algun infant que se sent en una solitud incompresa, i que no ens n’adonem que ens necessita. Això vol dir que hi ha un gran factor humà del propi mestre que ha de tenir un paper molt important alhora de treballar amb infants. Ser mestra, ara més que mai, suposa una actitud de solidaritat i un posicionament respecte a una voluntat de fer d’aquest món un lloc on el qual els nostres infants si sentin partícips i feliços. Intentant demostrar amb exemples de justícia i igualtat que ens importen. En definitiva, aportar el nostre granet de sorra i col·laborar en la construcció d’un món millor.

(Escola Cervantes, la inclusió una realitat. Memòria practicum II)

Article de David Fernandez

2009-01-26T10:31:00.003+01:00

"...I que pretén reduir la manifestació pacifista en suport a Palestina més gran de la història recent catalana a una pistola de plàstic, una onada d’antisemitisme absolutament inexistent i milers de persones convertides per l’art de Herr Rahola en suposats fanàtics d’Hamàs. És tan extenuant i esgotadora la corrua de mentides en tant pocs dies, que el millor seria canviar la campanya de l’autobús ateu: “Probablement Déu no existeix. Pero Herr Rahola si. En tot cas, no et preocupis. Disfruta de la vida”. I segueix lluitant. Amb Palestina al cor.

PS. Per cert, Pilar, en la teva pròpia lògica i ja que estàs instal·lada en la condemna permanent: tu condemnes la mort de 300 nens? Condemnes el sis 11-M consecutius que han esclatat a Gaza en 23 dies? O la ceguera eurocentrista només et fa veure 10 soldats israelians morts per “foc amic i enemic” i tres ciutadans d’Israel morts pel llançament de coets d’Hamàs? Aquesta és la teva ceguera estràbica: que només comptes els teus morts, malgrat el dolor mai no coneix fronteres. Crec que estàs en guerra. Ho vas dir tu a l’Argentina: “No soy israelí, no vivo esa tragedia. Y un pueblo tiene derecho a defenderse de la muerte. Y esto es una guerra. Y en la guerra se mata”. A qualsevol guerra, la primera víctima és la veritat. Víctima també, a casa nostra, de les teves mitges veritats i mentides senceres. I ara corre, vés, i digues-li a Papà Estat que t’hem amenaçat un altre cop..."

David Fernandez (extret de l'article "Herr Rahola es fuma un puro")

demà dimarts; CACEROLADA A PL.ST.JAUME

2009-01-19T18:16:00.001+01:00

Les accions no s'aturen:
http://www.palestina.cat/

PROU IMPUNITAT A L'ESTAT D'ISRAEL!!

2009-01-13T13:03:00.004+01:00

"Vaig tenir un pressentiment, tot i que les sirenes feia dos dies que no xisclaven pel poble, intuïa quelcom més greu que un altre toc de queda d'aquells, dels quals ja n'estàvem acostumats. Tancats dies i dies sense poder sortir de casa amb el soroll persistent dels bombardejos, era com si l'infinit esdevingues líquid comprimit al buit de l'horror.
Però aquesta vegada intuïa que patiríem directament un atac, vaig començar a cridar intentant no transmetre el neguit:

- Nens!!! correu!! veniu tots al soterrani, no patiu però hi estarem millor.

Portava el petit agafat al coll i alhora com si d'una cursa es tractés tota la canalla es dirigia a l'amagatall improvisat per les incursions.
Hi vam estar una estona fins que algú va decidir que no hi havia perill i que en tot cas si teníem l'avís ens podríem amagar a la caseta del davant. De la caseta ja no en fèiem més ús que el de reunir-nos amb els veïns, on els nens aprofitaven per jugar-hi i en alguns moments també ens servia de refugi.

Quan tot just em vaig començar a tranquil·litzar veient com jugaven, el so agut de la bèstia del cel s'acostava sobre nostre, l'horitzó perdia color i tot es tornava fosc.
Un crit,
un altre,
i vam començar a córrer cap al refugi. Amb la cara glaçada, tement el pitjor dels camins els abraçava:

- no ploreu, no passa res, ara marxaran i podrem anar a preparar el sopar.

Et vaig veure allà assegut com el vigilant que vetlla per la seva família i amb la dignitat del resistent ens transmeties seguretat. Ens vam mirar i jurar que no hi hauria guerra que ens pogués arribar a separar, el que teníem al voltant ho havíem creat amb el nostre amor i cap bomba ho faria desaparèixer. Som part d'aquesta terra.
De sobte va aparèixer la Bèstia, maleït avió de combat israelià!!! miràvem pels forats que tenia el sostre de la casa i podíem veure tots els seus moviments. Una bomba queia per l'aire fins que va anar a esclatar a prop nostre.

- esteu tots bé??!!

Us sentia respirar a cada un de vosaltres i vaig tornar a viure. Però una altra vegada, una altra bomba pintava el cel de color vermell.

....desapareix el so.........desapareix el tacte, desapareix l'olor,... no es veu res... la bèstia ha complert la seva missió....la bomba ha caigut sobre nostre." (publicat el 9 de març de 2008)

no hi ha res que justifiqui el malson que està patint el poble palestí. amb impunitat i de manera premeditada i del tot conscient l'Estat d'Israel està cometent un genocidi que es va iniciar fa més de 60 anys. FIns quan?

no hi ha res que justifiqui la mort de centenars de criatures, el mes sincer record pels dos nebots de l'O. no esteu sols. Amb el cor a la mà, guanyarem!!

El dissabte 10 tots i totes contra la massacre al poble palestí

2009-01-07T12:09:00.003+01:00

La popular xocolateria "la granja" (banys nous, 4) ha decidit tancar per la mani, penso que és una bona iniciativa que s'ha de difondre per tal d'aconseguir més tancaments empresarials solidaris, difoneu la idea!!

L'EMPRESARI X. TELLA el dia 10 ha decidit tancar el negoci com a mostra de solidaritat amb el poble palestí

"He decidit tancar perquè així serem més a la manifestació i aconseguir ser un sector més ampli que cridi NO a la guerra i perquè em vull solidaritzar amb el poble palestí. Animo al mateix temps a la resta d'empresaris que facin el mateix perquè és molt important que tothom surti al carrer"

Així doncs, la popular xocolateria "La granja" del carrer banys nous número 4, restarà tancada dissabte a la tarda per tal d'animar als seus clients que també acudeixin a la manifestació i, des de la comunitat palestina esperem que la resta del sector preguin com a exemple en Xavi i decideixin tancar.

prou massacre al poble palestí!!!!!!!!

2008-12-30T23:32:00.001+01:00

Concentració per Gaza a Barcelona

2008-12-28T13:27:00.003+01:00

Per demanar la fi del bloqueig, les massacres i els càstigs col·lectius intolerables que pateix el poble palestí. Dilluns 29 de desembre a les 19h ens concentrarem davant la Cambra de comerç Espanya-Israel (Travessera de Gràcia, 21) i farem una crida al boicot, les sancions i les desinversions al règim d'apartheid israelià. T'ESPEREM!

solidaritat amb Gaza

2008-12-27T15:39:00.001+01:00

Matar un home és un crim, aniquilar a tot un poble un assumpte a discutir.

Ibrahim Tuqan, poeta palestí.

Això era una crida per a reunir-nos a preparar un vaixell que trenqués el bloqueig de Gaza, després dels aconteixements d'avui en que els covards israelians des de els seus F16/Playstation-sabent que des de Gaza no els podien respondre- han assassinat al menys 200 persones, s'ha convertit en una crida desesperada a la mobilització per parar el genocidi palestí per part d'Israel.

Després d'haver estat obligats a fugir de les seves llars al 1948 i quedar tancats en els camps de refugiats, els palestins no es van quedar creuats de braços i van continuar la seva lluita. Un poble del món no occidental es resistia a la ocupació de les seves llars per un poble vingut majoritariament d'Occident. Aquest exemple és massa perillós per als pobles del món, així quan els palestins de Gaza es van tornar a aixecar per enèssima vegada en defensa dels seus drets, Israel i els poderosos no s'ho podien permetre, i van decidir que l'única solució final era una mort lenta i angoixant de gana, tancats en el camp de refugiats-concentració més gran del món, la Franja de Gaza.

Així va començar el tancament de totes les entrades i sortides de Gaza, i inexorablement els aliments i els productes de primera necessitat s'han anat acabant, no hi ha farina per al pa, no hi ha gasoil per als generadors electrics, sense llum les depuradores no funcionen, l'aigua ja no és potable, els aparells dels hospitals tampoc funcionen, els medicaments fa mesos que escassejen,...aquest càstig medieval-el setge de gana-amb mitjans moderns(tanques electrificades, helicopters i tancs) continua la seva marxa imparablble. Els últims informes de la ONU ja han advertit que la situació de deteriorament és inhumana.

I mentre els nostres governs continuen donant tracte favorable al govern israelià i als seus productes a la Unió Europea, la cooperació militar d'Israel amb la OTAN continua, la venda i compra d'armes israelianes està millor que mai- pregunteu on es fabriquen els gassos lacrimogens que utilitza la policia contra els joves grecs-, com si els informes de tota mena d'organitzacions de Drets Humans sobre el comportament de les forces militars i policials israelianes no existissin. Això ja fa massa pudor, els nostres governs i nosaltres mateixos que els hem escollit som responsables i complices d'aquest silenci i inacció. Recorda massa el paper d'alguns responsables polítics i religioses que no van parlar quan el nazisme i el feixisme estava aniquilant a jueus, gitanos, resistents, homosexuals i tota persona que no formés part del seu somni-malson que havien dissenyat per Europa dels anys 30 i 40.

Per això hem de dir prou, i podem fer-ho amb una iniciativa dels moviments socials que pretén enviar un vaixell humanitari a Gaza. Ja sabem que els pocs medicaments o aliments que farem arribar són engrunes per la situació que pateixen ara el milió i mig de gazauis, però amb el mateix també pretenem ensenyar a les nostres poblacions el que està passant: un lent però angoixant genocidi.

Si els nostres governs es netejen les mans, nosaltres no podem netejar-lis els draps ensangonats. I més quan el nostre poble també va patir un silenci inactiu cómplice de les potencies europees quan el feixisme s'imposava a casa nostra al 36-39.

Alliberem el camp de concentració de Gaza

Us convidem a la Concentració de repulsa davant la Camara de comerç israelià –

Travessera de Gràcia, 21 el dilluns 29- 12-2008 a les 19h.

Concentració urgent per protestar per la matança d'avui a Gaza, avui dissabte 19 h Plaça Sant Jaume

P.D.1 L'Exèrcit israelià s'està preparant per entrar a Gaza a sang i foc, com si el patiment dels habitants de Sderot, amb els supermercats consumistes plens protegits per les seves tanques, helicopters i tancs, a causa del llançament d'artefactes casolans per part de les milicies palestines fos comparable a la situació que pateixen els gazauis, sense llum, sense aliments, amb aigua no potable i sota les bombes dels ultramoderns F16, Apaches o Merkavas.

P.D.2 L'Exèrcit israelià ja ha començat els atacs sobre Gaza, bombardejant-la covardament, això només és el principi. Ja us havíem avisa't.

"la millor escola del món"

2008-12-17T14:24:00.003+01:00

L’ESCOLA

"...L’escola com a part d’un context determinat que és el barri de st.Pere. i com a element educatiu que interactua en les dinàmiques quotidianes de les persones que conviuen en aquest barri tan especial. Si! Molt especial! Perquè és un mirall dels canvis que s’estan experimentat arreu de moltes ciutats europees, unes ja fa molts anys i d’altres com la nostra ciutat que no en fa tants i encara avui dia és un repte com s’enfronta i assimila aquests nous canvis. I un dels factors són les arribades de noves famílies des d’altres països que han vist la nostra ciutat com una alternativa a la pobresa i a les dificultats de viure en ciutats o pobles on la vida sembla ser que no hi ha sortida pel futur dels fills. Sobretot pel que fa a l’àmbit educatiu, el repte de les anomenades onades migratòries és un fet principal que condiciona la dinàmica escolar i també l’espai on integrant servirà d’efecte dominó per tal de que en un futur la nostra societat visqui en la diferència normalitzada.."

Això s'acaba, com les gotes de les últimes pluges que m'han gelat els ossos, el meu pas per l'escola ha esdevingut un continu d'experiències, coneixements i sentiments, amarant-me d'amor i felicitat!

el temps passa volant:

l'autisme i el tren sense parades

2008-12-09T14:11:00.003+01:00

I pense amb els silencis i els seus significats, pose paraules a les mirades silenciades. T'abraçe tan fort que no saps com se m'encongeix el cor quan et veig perdut entre tants somriures i jocs. Avui t'ho jure que faré tot el possible perquè no se't enduguen d'ací i buscaré tots els recursos i metodologies, preguntaré i llegiré fins que les parpelles no aguanten la son. Per tú petitó, em quedaré en silenci i m'acostaré al teu món.

El silenci també parla i sovint tot ho diu, el que pense i el que sent.

ERC i els palestins. Salah Jamal

2008-12-05T14:30:00.002+01:00

publicat al diari avui per:

Salah Jamal / Metge i historiador

Sempre recordaré amb afecte aquell gest coherent i lúcid del Sr. Heribert Barrera. Fa vint anys la junta directiva de l'Ateneu Barcelonès que ell presidia em va invitar a debatre amb un prosionista i nacionalista català de quita y pon sobre el conflicte palestino-israelià, que aleshores, la primera Intifada palestina del 1989, estava en el seu punt més dramàtic.

EL SECRETARI DE L'ATENEU ENS CONVOCÀ tots dos per acordar els detalls i posar un títol al debat. Suggerí La situació actual del conflicte palestino-israelià, que el meu adversari rebutjà dient que els protagonistes són els països àrabs i Israel i que els palestins no són més que un ramat de beduïns. Així negava el dret a l'existència d'un poble... El càndid secretari, pressionat per la poderosa influència d'aquell personatge, publicà el debat amb un títol que ometia qualsevol al·lusió a Palestina. Immediatament vaig anar a exposar la qüestió a l'honorable Barrera que, a l'instant, pescava al vol el que jo argumentava. Enèrgicament, demanà al secretari rectificar el títol incloent-hi el nom de Palestina i remetre'l de nou a la premsa. Barrera murmurà: "Si no som solidaris amb els pobles oprimits perdrem la nostra essència de republicans i d'esquerra".

M'ADREÇO A LA MILITÀNCIA: ON SÓN ARA aquells valors solidaris de l'esquerra venuts pels líders que varen succeir en Barrera? Aquests creuen com beneits que és més rendible arrambar-se a l'ombra dels poderosos israelians que solidaritzar-se amb el poble palestí, encara que això sigui a costa de buidar el partit dels valors d'esquerra i de simpatitzants... Tot comença amb una senyora neocon que, per promocionar-se a si mateixa, feia servir el nacionalisme com un clínex i freqüentava més la COPE que el seu escó a Madrid. És sorprenent que mentre la societat catalana i l'europea en general, segons les enquestes, està descobrint la naturalesa feixista de l'Estat d'Israel, els tres líders actuals d'ERC, rivals per ocupar la poltrona del partit, menyspreen el gruix de la propalestina militància i s'apressen a manifestar lloances prosionistes. Vegem: mentre el que es vanta d'ésser el més independentista de tots anima els catalans a emular els psicòpates i ultrafeixistes colons jueus a Palestina, el senyor Puigcercós, al·lucinat pel que passava a Kosovo, diu a València que els catalans hem de tenir com a referència i aliats Israel i els Estats Units, és a dir, hem de construir murs, realitzar neteja ètnica, etc., i per acabar-ho d'adobar tot el senyor Carod lloa l'Estat d'Israel com a exemple en matèria de tolerància i llibertat.

EL VICEPRESIDENT DEL GOVERN CATALÀ no s'ha assabentat del que deia el premi Nobel de la pau del 1984, el bisbe sud-africà Desmond Tutu, que assegurava que l'apartheid israelià contra els palestins supera el que hi havia a Sud-àfrica. El senyor Carod ho arregla tot donant als "rodamons" palestins 400.000 €.

AMICS MILITANTS, ELS PALESTINS reivindiquen de la comunitat internacional justícia i drets polítics i no 400.000 miserables euros donats per la Generalitat. Aquesta donació i altres serveixen per eximir-se de responsabilitats i, a casa nostra, ha servit perquè una dona venjativa i trànsfuga, que ara va de defensora dels contribuents, saldi comptes amb vosaltres.

PER CERT, LA SETMANA PASSADA ES VA organitzar un sopar míting que oferia l'ambaixador israelià i presidia el senyor Carod. M'agradaria que algú de vosaltres demanés al vicepresident que pregunti això a l'ambaixador de l'Estat modèlic: amb quines raons es prohibeix, cruelment, a centenars de palestins, malalts de càncer, sortir de Gaza per rebre tractament mèdic? D'aquests ja han mort 258 nens amb noms i cognoms, i amb reportatges i informacions periodístiques.

Boicot a l'estat d'israel

2008-11-29T14:49:00.001+01:00

Ahir sud-Àfrica, avui Palestina: Aturem l'aparheid

2008-11-27T13:55:00.002+01:00

Amb motiu del dia internacional en Solidaritat amb el Poble Palestí, 29 de novembre, i dins dels actes dels actes de la campanya Benvinguda Palestina! les més de cinquanta entitats que integren la Campanya Amb Palestina al Cor organitzen aquest acte el proper divendres 28 de novembre a l'Aula Magna de la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (c/Montalegre, 6 -08001 Barcelona, L1 i L2 [Universitat] i L3 [Catalunya]).

17h Projecció del documental: Palestina, la veritat assetjada
18h Conferència: Com podem promoure una pau justa?

amb Cristina Ruiz (representant d'Al Quds Málaga), Alejandro Pozo i Albert Caramés (Investigadors de Justícia i Pau i Escola de Cultura de Pau) i Pep Torn (presentant la web www.palestina.cat)

18.45h Parada amb tè i pastes
19h Conferència: De Sud-Àfrica a Palsetina: Aturem l'apartheid

amb Ronnie Kasrils (exministre del govern de Sud-àfrica i líder de la lluita contra l'apartheid), Hazem Jamjoum (representant de la Campanya Palestina pel Boicot, la Desinversió i les Sancions internacionals contra l'apartheid) i Liliana Córdova (representant de la Xarxa Internacional de Jueus Anti-Sionistes)

"el nen que va cridar puta"

2008-11-24T22:54:00.004+01:00

Aquest vespre hem tornat a tenir sessió de cine a la classe de Vida i relació educativa en infants amb psicosi i autisme, altre cop la profe ens ha buscat un film amb el qual un no es queda indiferent. Aquesta pel.ĺícula està basada en un llibre escrit pel mateix protagonista de la història, però de la real i no la que es pot veure en la pantalla. He estat xafardejant per internet i em sembla que pocs saben que el final és tant sols fruit de la imaginació del director perquè el nen "malvat", com diuen, encara és viu i va escriure el llibre autobiogràfic.

Com es pot dir que una criatura de deu anys és malvada? I que la seva ment és retorçada? i ja no diem que maltracta psicològicament a la seva mare?

La psicosi és un trastorn real i tangible a l'entorn de la nostra vida i les relacions, més a prop o més lluny, i la seva normalització i intervenció passa per una feina educativa amb cara i ulls i no tant sols un pot de fàrmacs i un TMG com a etiqueta i encara no diguem un aïllament en una presó psiquiàtrica.

Si veieu la pel·lícula em podríeu dir el vostre parer sobre l'actitud de la mare? Potser ella necessitava més tractament o algú que l'ensenyés a estimar i?