Pensava que el camell cremava, apartà la vista de la pantalla perquè la targeta del restaurant Palestí li feia reflex a la vista. El dibuix de color daurat contrastava anímicament amb el clima, massa dies de pluja i el vagueig s'anava apoderant de les extremitats inferiors que es negaven a col.laborar per tal de recollir la roba de l'estenedor, ja xopa.
Pensava amb la salut del Tomàs i en la del sistema educatiu català, el futur immediat era més evident que incert, segurament un any de més, com comentava amb les amigues. Els plans per terra i Bolonya se'n surt amb la seva, algunes professores d'educació especial que defraudaven les particularitats d'alumnes i un petit alè d'impuls amb la recent reunió de la resta de docents preocupats.
Pensava en les petites coses que omplien cors i pulmons, tot i que era impossible dibuixar les direccions dels camins hi havia detalls que restaven impassibles sobre les faldilles, o dins de les butxaques de cada peça de roba, somriures carregats d'energia i mirades plenes de desig. Tot plegat resistint a l'intent d'esterilitzar tot allò que viu, pensa i sent.
1 comentari:
segurament les converses que un té amb si mateix són un dels instants màgics que ens fa millor la vida que fem créixer. preocupacions, somnis i creació d'imaginaris des de dins, genial!
De moment, em quedo uns dies més per Girona perquè en siset és un vago i no té ganes de sortir amb aquest temps de pluja i fred,....hehehe! Marxaré la setmana vinent. Merci pels ànims i per les forces,...espero que la metròpoli no t'estigui cremant gaire més del que fa sense que ho notis (bé,...ja saps que bcn em desanima).
Sigues feliç. Petons, a volar i a pensar!
Publica un comentari a l'entrada